divendres, 27 de maig de 2016

31 de maig de 2016

Escolta el programa!


Ja tornem a ser aquí. I ja anem pel programa número 7. Avui parlarem d'un poema força popular i d'una adaptació sorgida anys després, el primer de Joan Maragall i la versió de Pere Quart. Després, amb la poeta reusenca Carme Andrade (que acaba de rebre la Flor Natural als Jocs Florals del Rosselló) entrevistarà Teresa Duch arran de la publicació Les cadenes subtils, amb la qual s’estrena com a novel·lista.

Volem fer-vos passar una estona agradable compartint el gust per la lectura. Voleu pujar a la nostra barca? Som-hi! 


De Joan Maragall, artífex del Modernisme, que va escriure, per tant, a cavall dels segles xix i xx i que és conegut no només com a escriptor, sinó també com a traductor i periodista, tenim: «La vaca cega», del 1893, amb el qual ens descriu una situació dramàtica ambientada en un lloc rural i viscuda, és clar, en pròpia pell per una vaca, la vaca cega.

LA VACA CEGA
Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no; ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
el silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot, mentres pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i baixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines i se'n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua. 

La pobra vaca, doncs, no pot fer res més que resignar-se i viu el seu dia a dia, així, abandonada a la seva mala sort, sense lamentar-se’n, però, perquè sap (o això es pensa) que no en trauria res de fer-ho. Es conforma, així, amb la seva agonia; l’accepta, submisa.  

Escoltem el poema, ara, musicat per Andana al disc Andana + Víctor Pi.

Al seu torn, més endavant, enmig de la guerra, el 1937, Pere Quart que, ja ho sabeu, era el pseudònim poètic de Joan Oliver, membre del Grup de Sabadell –els autors del qual van cultivar una literatura de caire cosmpolotia, a mig camí de la iconoclàstia avantguardista–,amb la seva ironia i el seu humor àcid i punyent, ens ofereix una altra vaca, la vaca suïssa. 
            
            VACA SUÏSSA
Quan jo m'esmerço en una causa justa
com mon Tell sóc adusta i arrogant:
prou, s'ha acabat! Aneu al botavant
vós i galleda i tamboret de fusta.
La meva sang no peix la noia flaca
ni s'amistança amb el cafè pudent.
Vós no sou qui per grapejar una vaca,
ni un àngel que baixés expressament.
Encara us resta la indefensa cabra,
que sempre ha tingut l'ànima d'esclau.
A mi no em muny ni qui s'acosti amb sabre!
Tinc banyes i escometo com un brau.
Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,
l'he bramulat per comes i fondals,
i no espereu que me'n desencamini
la llepolia d'un manat d'alfals.
Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagué la vaca cega:
jo só la vaca de la mala llet. 

Aquesta, és evident, és una altra vaca, una altra manera de percebre la realitat a través del mateix animal; la personalitat d’algú irreverent, que no s’ajup davant res i ningú, que té molt clar què vol i per què, i s’escarrassa amb totes les seves forces per aconseguir-ho, evitant ser trepitjada, grapejada o maltractada. Un àlter ego de nosaltres mateixos, dels catalans i allò que volem i breguem que se’ns reconegui que som, senzillament, perquè ho som.

I una versió del poema de Santi Arisa inclosa al seu disc Taverna de Poetes III

17 de maig de 2016

Escolta el programa!


Tornem-hi! Benvingudes i benvinguts en aquesta barca en la qual ja sabeu que hi sou del tot benvinguts. Us ho diem programa rere programa: podeu participar-hi i dir-hi la vostra. Avui, de fet, comptarem amb l’aportació d’alguns alumnes de l’Institut Jaume I de Salou, aprofitant que van venir a visitar LANOVA Ràdio. Preneu-ne exemple i feu-vos vostre aquest espai. Us volem donar la veu. Els micròfons us estan esperant.

Aprofitant l’excusa que, després, a l’espai de l’entrevista compartirem una estona amb el reusenc Xavier Ferré Trill per parlar del seu últim llibre: Manuel de Pedrolo i la nació (1957-1982), ens acostarem a l’escriptura de Pedrolo. De fet, d’aquest 2016 encara tenim una altra obra que ens en parla, tot i que només puntualment: Lletra per la batalla, de Ferran Dalmau. Alguns dels textos que farem servir per a aquest programa, de fet, són extrets d’alguna d’aquestes dues obres. 
Per començar, fem un petit tast d’algunes de les consignes de Manuel de Pedrolo a partir de l’aportació dels alumnes de l’Institut Jaume I de Salou que van venir a visitar els nostres estudis. Us els anomeno ràpidament, perquè són uns quants: Iqra Dilawar, Urmiben Gajera, Fatima Couta, Betzaida Marte, Mamadou Ba, Gallo Ba, Diory Ramos, Sofia Nikolaeva, Ilga Nikolaeva, Yash Mulchandhbai Sevani, Waqas Ashraf, Ali Hassan, Sara Alcántara, Nicolas Cristian Galbinuse, Jeanette Agadir, Mame Fall Diarra, Fatou Ndiaye, Eva Ndiaye, Nicolas Cabrera, Natalia Oundjian, Modesto Jimenez, Elena Roman, Adrián Buforn i el professor: Oriol Farré.   

Com s’ha vist, la veu de Pedrolo enllaça amb aquella veu de l’artista socialment compromès de què parlàvem en el programa anterior. Nascut l’1 d’abril de 1918 a l’Aranyó (la Segarra). Orfe de mare, va ser criat pel seu pare i la seva tia. La Guerra Civil li va estroncar els estudis i se li va emportar el germà. Després s’instal·là a Barcelona des d’on esbombarà la seva veu (o ho intentarà) i on va morir el 26 de juny de 1990. En tot moment es va manifestar una persona fermament compromesa amb el seu temps, amb el seu país i amb la seva gent. Escoltem-ne alguns exemples. 

Comencem pel text de presentació de l’obra de teatre Homes i No, que ens serveix d’exemple, també, per evidenciar que tot i ser més conegut com a novel·lista, Pedrolo va cultivar tots els gèneres. Tots li interessaven perquè tots li servien per difondre el seu pensament i el seu ideari col·lectiu: amb els uns arribava a un tipus de públic i amb els altres a unes altres, així abastava un ventall més ampli.

Han posat una altra estaca,
ferro, acer, alumini, llauna impura, no ho sé,
i ens han barrat la cantonada
que solíem travessar.
No era una costum, però; la llibertat no ho és.
Ara ens avesarem pels nous camins a les palpentes,
farem marrada sota els xiulets
que perllonga la tanca,
ben reclosos i units, pàrvuls o bèsties, ja ho diran
quan siguem adults, quan siguem humans
i hàgim abatut la cleda.
O potser no diran res ni caldrà,
les màquines parlen un llenguatge uniforme,
rondinen, mormolen i espeteguen,
desprenen gasos i rebenten rodes amoroses,
encenen i tanquen fars, s’aturen i engeguen.
L’estacada ens atura, ni homes ni dones,
ni cares ni mans,
i avui hem trobat una fita
que orienta el ramat, peus i suro,
llana:
radicalment, la llibertat. 

Continuem pel poema «A cadascú segons les seves necessitats» (1969), en el qual ens retrata el seu compromís més social, més socialista:

El pa és de casa,
el vi del celler,
 el sou de l’amo
i no paga.

Els homes baten el gra,
els homes trepitgen la verema,
i l’amo no paga.

Li pugen el vi,
li pasten el pa
i s’asseu a taula.

És el nostre vi, és el nostre pa,
i les dones serveixen a taula.

L’amo no paga;
l’amo menja a taula,
xerrica el porró
i rota, si li dóna la gana.

És el nostre vi,
és el nostre pa,
però l’hem de comprar
–si volem beure,
si volem menjar–
amb el sou que no paga.

I, encara, el poema «Només el silenci», el poema que va cedir pel calendari editat per Socors Català el 1978 per recollir fons per afrontar les defenses dels empresonats arran del cas Bultó (Àlvar Valls, Montserrat Tarragó, Jordi Pérez i Carles Sastre).

Només el silenci
Només el silenci.
I jo articulat en un niu de venes,
amant en fals que parla
inacabable
i sadolla el paisatge
d’estrelles furtives,
de contactes impermanents.

Com sóc, només com sóc,
nusat a l’herba i a la bèstia,
a tot allò que em demana,
a tot allò que és frontera,
alè contra el meu alè.

Només el silenci:
la veu que puja
d’un fons absurd de terra,
arran d’orella calla,
i mai no sento el nom, la condició;
com es diuen el cos
l’ànima
el futur.

Em cerco pels racons de la història.

Al proemi justificatiu del llibre Reixes a través (Poemes, 1944-1952) entenem el perquè de l’existència d’aquests poemes, perquè ens hi explica:

Sóc el que sóc i uns quants més; ho sé. Però que duri tant de temps aquesta nit m’obliga a escriure poemes! O potser la meva necessitat de conèixer-me i, amb mi, de conèixer tots aquests altres, és encara com la d’un infant.

És també significatiu el text breu «Coitaccidents» editat dins del recull A vosaltres que estimeu la llibertat. Poemes per als patriotes catalans dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, l’any 1981:

Arbrerranat, el cotxe/ferralla, gira que tomba la roda, closencastada una porta, bruptoberta l’altra enfonsat el radiaplom, esberladeixat el cristall.
Contrarera el volant, testabatuda com el coll romput la dona: cabellcurta cendragrisat, brusa botonera, cadena fina penjascapada, faldilla crema damunt la carn cinquantenària de les cuixes badades.
De la boca penja un sangquall.
Pedrabolcat, l’escurçó adolescent abandona conforts humits cap al metall, salta vidreforats i cau.
Lent, es mou per túnels de roba ombrapropicis, solca fràgildureses cap a mullenes vegetatives, petja gespamuntegada abans d’entrar al barranc on fibla espermaverins caducòvuls.
Orgasmefecundada, la dona es testadreça, es cuixatanca i l’esclafa entre vulvoparets que tenen ritmes coitals. L’expulsa culivada, riuarrossegat cap a terrossos, sacrificat al deure venerigenèsic que assegura descendències.
D’aquests violasssassinats neixen, normalment, genocides i torturadors que estimen platònicaincestuosament la mare.

Com no podia ser d’altra manera, va deixar una petjada important en la contemporaneïtat política. I ho veiem, per exemple, en el fet que el llibre que Josep Guia va publicar amb el nom d’És molt senzill: digueu-li Catalunya –que després es van convertir en només: Digueu-li Catalunya– l’havia adaptat del llibre de Pedrolo Acte de violència en què es convoca una vaga general per fer caure un dictador amb l’eslògan «És molt senzill: quedeu-vos tots a casa».
La majoria de les seves obres, doncs, i va ser molt prolífic, contenen un rerefons de crítica política i social; algunes, fins i tot, parlen de qüestions tan reaccionàries com el cas d’uns joves que havien sentit l’impuls d’organitzar-se i combatre de manera violenta el règim franquista i el que encara en quedava als inicis dels anys 70, que és el que passa en la novel·la Milions d’ampolles buides. Moltes d’aquestes obres potser van ser pretesament arraconades per les altes instàncies per esdevenir un personatge irreverentment incòmode.
Si ell creia que l’obligació del ciutadà era informar-se i fer sentir la seva veu; nosaltres no podem fer altra cosa que informar-nos sobre qui va ser i què va representar Manuel de Pedrolo per la llengua, la cultura, la història i la política catalanes; a través d’ell, ens coneixerem millor nosaltres mateixos i potser ens adonarem que velles consignes encara són vàlides ara i ens les podem fer nostres, fer nostre el nostre futur. 

3 de maig de 2016

Escolta el programa!


Bon dia! Tornem-hi. Comencem un altre programa. En aquest cas parlarem del compromís social de l’escriptor, en la primera part, i de llibertat d’expressió, en la segona, tot i que avui no entrevistarem algú directament vinculat amb la cultura catalana, sinó que entrevistarem algú que ve del País Basc i ha patit directament la manca de llibertat d’expressió de l’estat en què ens fan pertànyer, aquest és el vincle, pertànyer al mateix estat i, per tant, saber què implica això, saber què ens pot comportar. Parlarem amb Teresa Toda, que és a Reus per commemorar el 75è aniversari de la mort del seu besavi, el diplomàtic Eduard Toda, però hi parlarem per un altre motiu: perquè va ser la subdirectora del diari basc Egin i, per això, va ser empresonada durant 6 anys. Som-hi!


El compromís social de l’escriptor el trobem ben present i ben potent en la postguerra, quan després de la nostra guerra, la que ens van fer passar i patir, i de la Segona Guerra Mundial, tot perd sentit perquè el món i la vida s’esfondren, i l’existencialisme recobra poder i presència. En aquest context, el compromís social de l’escriptor es manifesta com una presa de posició i de responsabilitat davant una societat en crisi, mitjançant l’ús de l’escriptura literària, com a via d’escapament i de guia per recuperar el nord, un nord que no només havia de donar sentit a les nostres existències sinó que també ens havia de permetre recuperar-nos com a poble i ens havia de donar la vigoria necessària per recuperar l’empenta, l’orgull i l’autoestima necessaris per tornar a mostrar-nos amb tota la nostra força i la nostra creativitat.
L’escriptor, doncs, plenament conscient d’aquesta mancança obre el camí cap a la recuperació individual i nacional, ens marca el camí. Ho veiem en «Inici de càntic en el temple», de l’any 1965, de Salvador Espriu: 

INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE  
A Raimon, amb el meu agraït aplaudiment.
Homenatge a Salvat-Papasseit. 

Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes."
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues."
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble."
  
Retrobem una idea semblant sis anys després en «Propietats de la pena», de Vicent Andrés Estellés, l'escoltem amb la veu de Paco Muñoz: 

PROPIETATS DE LA PENA 
Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

I de més endavant, el 1981, ja en un suposat estat de dret, també podem trobar amb aquest mateix objectiu o amb aquesta mateixa reflexió el poema «Ara mateix»  (1981) de Miquel Martí i Pol, ens el recita Titot:

ARA MATEIX
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Pel mig, és clar, han passat molts altres poetes i escriptors en general, i esperem que molts més en vindran, tot i que també esperem poder tocar amb les mans ben aviat el nostre horitzó: la llibertat. Crec que val la pena recordar que no fa pas tant de temps hi havia una censura franquista que ens prohibia llegir determinats llibres i, sobretot, publicar-los; però, en canvi, sí que donava més marge a la poesia. Aquesta, de fet, és l’escletxa que va donar lloc als Setze Jutges, a la Nova Cançó, perquè van utilitzar aquella permissió per cantar i fer arribar arreu la poesia. La idea va ser bona i, poc després, ens la van copiar al País Basc a través del Miquel Laboa que estava treballant a Barcelona i va pensar que també s’havia d’aprofitar aquella oportunitat al seu país, i així va néixer el que allí es va dir Ez dok amairu (No hi ha tretze). En veure, les autoritats franquistes l’embranzida que aquella poesia cantada agafava, però, va ser quan van començar a prohibir, també, la paraula feta cançó, aquí, al País Basc i a altres llocs on es va voler copiar la idea catalana. La poesia i la paraula, per tant, també és música, és combat, és arma.


El compromís de l’escriptor, per tant, a vegades precisament per la força que obté la seva paraula es veu tenallat i fins i tot pot portar l’escriptor entre barrots, com és el cas de Teresa Toda a qui entrevistem avui, o a la mort. De fet, l’escriptor es pot comprometre a explicar-nos fets que hagin comportat la mort d’algú, com passa amb Maria Aurèlia Capmany i la seva obra amb col·laboració de Xavier Romeu: Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret advocat dels obrers de Catalunya (estrenada el 1970) o, tot i que no sigui escrit en català, penso que val la pena recordar l’obra El desaparecido (1978) de Miguel Buñuel que relata la mort de Cipriano Martos, l’últim mort pel franquisme a Reus, un treballador a casa del qual suposadament es van trobar còctels molotov motiu pel qual va ser obligat a veure-se’ls, després de la qual cosa se li feia un rentat d’estómac, fins que el seu cos ja no ho va poder suportar més. Atrocitats que passen al paper perquè no les oblidem, no fem el joc a l’estat ocupant i subjugador, i tinguem-les present, per tant. Des d’aquí, precisament per això, llanço la crida a l’Ajuntament de Reus perquè recordi Cipriano Martos i en restitueixi la vinculació de la ciutat simbòlicament amb el nom d’un carrer o d’una plaça. Queda dit.