dijous, 21 de juliol de 2016

26 de juliol de 2016

Escolta el programa!


Avui us parlarem d’una dona, també, com en la passada ocasió, però si llavors us parlàvem de la coneguda Maria-Mercè Marçal, avui rescatem de l’oblit Mercè Núñez Targa perquè, si voleu, aneu a la platja amb algun dels seus llibres sota el braç; una bona proposta. I, després, Carme Andrade entrevistarà Josep M. Viñes Munté, director del Festival de Poesia des dels Balcons, de Riba-roja d’Ebre. Comencem!

Mercè Núñez Targa, doncs, va ser la filla d’una catalana i d’un joier gallec establert a Barcelona que, sempre moguda entre aquests dos territoris, va néixer a Barcelona el 1911 i va morir a Vigo el 1986.
Mercè Núñez Targa va començar a treballar als 16 anys com a secretària de Pablo Neruda, al consolat de Xile. S’afilià a les Joventuts Socialistes i, el 1936, al PSUC, on dugué a terme tasques administratives per al Comitè Central. La guerra civil va fer que prengués partit de manera activa per defensar les seves idees i per això va passar a encarregar-se de l’organització del Partit Comunista de la Corunya.
Després de la guerra va haver de patir diferents exilis. El primer dels exilis serà dins de l’Estat espanyol, a les presons franquistes. Va ser detinguda a la Corunya i empresonada en diferents presons fins que va arribar a Ventas, situació que comptava amb l’ingredient afegit de tenir una família que no volia saber res d’ella perquè no compartia les seves idees, per això agrairà que la mare d’una altra presa vagi a visitar-la. El segon dels seus exilis serà fora de l’Estat espanyol per tal d’evitar una altra situació similar, aprofitant que, per un error burocràtic, el 1942 l’havien alliberada de Ventas. Aquest segon exili, comportarà diferents etapes: primer la trobarem a l’Estat francès internada al camp d’Argelers fins que s’enrola a la resistència a la regió de Carcassona, amb el nom de Paquita Colomer, però la detindran i passarà a mans de la Gestapo que la portarà als camps de concentració nazis (després de passar pel Fort de Romainville, farà cap als camps de Sarrebrück i Ravensbrück –és en aquest darrer on passarà més temps i des d’on serà destinada al comando de Leipzig) i, finalment, malgrat haver estat alliberada d’aquell infern que li va tocar viure, d’on en un surt en un estat crític que la fa estar ingressada en un sanatori de França, es troba altre cop exiliada a l’Estat francès per la impossibilitat de tornar a casa per por, encara, de les represàlies franquistes; ja que malgrat les esperances, la dictadura a l’Estat espanyol encara perdurava.
De fet, no tornarà a viure a l’Estat espanyol fins al 1975 per raons òbvies. Llavors es mourà, com ja ho havia fet i no deixarà de fer-ho, entre Catalunya i Galícia, tot i que serà en aquest darrer lloc on s’establirà. Malgrat tornar a casa i malgrat haver, suposadament, superat la dictadura, és de la mà del govern francès que va obtenir la Médaille Militaire, la màxima condecoració militar francesa, el 10 d’abril del 1959 i el títol de Chevalier de la Légion d’Honneur, la màxima condecoració civil francesa, el 2 de febrer del 1960; així com la Creu del Combatent 1939-1945 amb palma, la Medalla de la Resistència, la Medalla del Deportat i una condecoració atorgada pel govern italià en reconeixement als deportats espanyols. Res, però, per part de l’Estat espanyol.
La seva convicció va fer que tot i els revessos que la vida li havia mostrat, no defallís en la seva cerca d’un món millor, d’un món més just, per això no s’està de denunciar les injustícies de les quals és testimoni. Així, va intervenir en el judici contra els col·laboracionistes de Carcassona i com a delegada a Galícia de l’Amical Mauthausen va dur a terme una gran labor a l’hora d’aconseguir localitzar els exdeportats gallecs i els seus familiars. És en aquest sentit de lluita que trobem de cadascun dels seus exilis un testimoni en forma de llibre: Cárcel de Ventas on ens parla de la seva estada en aquesta presó i El carretó dels gossos. Una catalana a Ravensbrück on ens parla de la seva experiència en mans dels nazis. Aquests dos llibres ens permeten recuperar les experiències més dures dels exilis de Mercè Núñez Targa.
Cadascun d’aquests llibres els escriu després d’un cert lapse de temps d’haver passat per l’experiència, un cert lapse de temps que li permet agafar forces per tornar a reviure cadascun d’aquests exilis, de tornar a passar per l’infern que foren, per a ella, però, també, per a totes i per a tots els altres que hi van passar i, sobretot, per als que no en van poder sortir a qui, en cada cas, dedica el llibre, els autèntics herois. 
Sigui com sigui, es tracta de llibres de records, de llibres per contribuir a la memòria col·lectiva per ser conscients que la brutalitat de l’ésser humà aplicada al mateix ésser humà no té límits, una memòria que ha de contribuir a evitar que altres casos similars es produeixin, malgrat que la història ens demostri que sembla que no hi hagi res a fer; per això Cárcel de Ventas va dedicat a les noves generacions: «A vosotros, jóvenes, “hijos de los vencedores y de los vencidos”, os lo dedico con admiración y cariño.» I ella pot dur a terme aquest acte de reconstrucció històrica en qualitat de supervivent, ella ens aporta un narrador supervivent en qualitat de testimoni de les barbaritats que explica. I ho fa amb aquella prosa que Michael Ugarte diu que és pròpia de l’escriptura testimonial: una prosa despullada i basada en estructures simples.
Com a testimoni d’una vivència que no es vol donar a conèixer, que és negada, hi ha la primera voluntat que el lector s’adoni que es tracta d’un relat real, que no es pensi que tot és fruit de la imaginació, de la invenció, que sigui conscient que tot prové d’una experiència viscuda en pròpia pell o recollida a través dels propis sentits. Per això, des d’un inici apel·la al pacte de credibilitat, per fer-nos adonar que el que ens explica és la crua veritat, que s’està sincerant amb nosaltres. Sense que això es produeixi perd el sentit la seva aportació. Per això ja en el pròleg de Cárcel de Ventas, Marcos Ana destaca que: «Yo he leído con atención emocionada y he andado entre sus páginas como por calles conocidas.» I afegeix en majúscules: «ELLO ES UNA PRUEBA DE AUTENTICIDAD.» I ella destaca que: «Mi preocupación ha sido restituir con la mayor fidelidad posible aquella hora demencial de la postguerra vivida por las reclusas de Ventas.»
Els llibres de Mercè Núñez Targa ens donen testimoniatge de les seves vivències i per això vol ser fidel als fets i a la seva memòria encara que és ella mateixa que parteix d’un escepticisme inicial que sap que és general; en aquest sentit, és certament colpidora la manera com arrenca El carretó dels gossos quan ens parla d’aquest escepticisme, un escepticisme que ella mateixa havia sentit en llegir un llibre sobre Dachau: «En Beimler en feia un gra massa. Els nazis eren mala gent, d’acord, però tanmateix...» No sabia, aleshores, que les coses haurien de canviar i que anys després viuria en primera persona aquella situació, que la faria pensar que: «Hans Beimler s’havia quedat curt.» i apareix l’evident pregunta:

I ara, em creureu a mi? Potser no. Però és veritat i cal escriure-la, la veritat, encara que molts, com jo mateixa als anys trenta, arronsin les espatlles amb escepticisme. Escriuré perquè cal dir-ho i encara que no en sàpiga massa, amb el meu vocabulari empobrit per l’exili; perquè no es tracta de fer obra literària, sinó de dir la veritat. I això sí, que ho faré.

És clar, no es tracta de posar especial atenció en l’obra estètica, sinó en l’obra ètica. Malgrat tot, hem d’ésser conscients que es tracten de relats subjectiu i que, això, en part, els confereix molt de valor, perquè ens explica allò que ella mateixa va viure i va veure, però també cal tenir en compte la seva possible inadequació a la veritat, encara que no sigui una desviació pretesa.
Aquesta necessitat d’escriure prové d’una necessitat catàrtica, es tracta de paraules que resulten d’una teràpia, d’una gent que necessita ser escoltada  i que necessita posar els punts sobre les is, unes is que potser no en porten, de punts. Mercè Núñez reconeix que la seva vocació no és escriure, però que cal explicar-ho, que no pot quedar-se callada, després de tot el que ha patit i després de tot el que ha vist, per això tem que les seves paraules no siguin les adients; tot i que, de vegades, encara que trobés les paraules adients sap que no n’hi ha prou amb paraules per explicar una o altra vivència. S’adona que les paraules se li queden curtes i, per tant, de la incapacitat de poder explicar alguna cosa a través d’elles: «No, per més que faci no puc arribar a dir el que era l’appel  Les paraules es queden curtes, perquè no hi ha paraules per explicar una crueltat tan gran. I és que utilitzen les paraules per descriure l’indescriptible.
Mercè Núñez Targa, però, vol deixar clara aquesta opció seva per la veritat i per intentar no falsejar-la, sinó ajustar-se al màxim a ella, per això diu que:

M’empipen els qui quan escriuen llurs memòries es pinten modestament a si mateixos com els herois positius perfectes, que mai no tingueren por, que no pensaven en la teca, purs esperits!, que tot [sic] naturalment encapçalen totes les accions que sortiren bé; però quan es féu una atzagaiada, ah no!, ells ja ho havien assenyalat que... Jo, no.

Mercè Núñez Targa ens ho deixa clar, no vol fer literatura, ni en sap, senzillament pretén donar fe d’allò que els no tan afortunats com ella no poden explicar perquè ha estat la causa de la seva mort, unes morts buscades de la manera més cruel que es pugui pensar, en la majoria de casos; una mort que pot arribar a passar desapercebuda perquè ha estat causada pels que en aquell moment tenien el poder, per uns règims totalitaris que destaquen, també, per voler amagar la malvada realitat dels seus actes en contra d’aquells que s’oposaven al règim imposat o que, senzillament, malgrat no ser així, volien treure’s de sobre per servir d’exemple o per un senzill perquè sí. Una de les dones amb les que coincideix a la presó li ho diu: «Sé que me matarán, que no me salva ni la Paz ni la Caridad, pero quiero que todo el mundo sepa lo que han hecho conmigo.» De fet, el primer llibre que escriu, ens ho diu clarament, prové d’una promesa a una de les preses: «Explica a los de la calle lo que has visto aquí.»
Sortir dels camps nazis no era una cosa senzilla, s’havia de viure per sempre més amb el pes de la tragèdia a sobre i molts no ho aconseguiren saber portar. L’escriptura autobiogràfica té, sovint, en aquest sentit, una funció catàrtica, curativa. Posar per escrit els records, ja sigui directament o mitjançant una persona que pregunta, escolta i transcriu, és una manera d’exorcitzar la por al passat.
Mercè Núñez se’n surt amb traça, segurament perquè a part de donar a conèixer el seu testimoni, la seva opció va ser la de no rendir-se en cap moment, ni tan sols quan tenia al davant l’agent Bach de la Gestapo –responsable de les tortures i de les morts de molts dels seus companys a la resistència francesa. S’adona que la lluita no és humiliar l’altre, que la lluita és fer prevaldre la justícia, demostrant les cares més amargues de la injustícia que ella mateixa ha palpat. Per això, també, com hem dit Cárcel de Ventas va dedicat, també, als fills dels vencedors.
Ella ens vol deixar ben clar que ni ella ni moltes altres van sucumbir, que van portar-ho tot amb dignitat, malgrat tenir sempre la mort fent-los ombra, malgrat que els altres fessin els impossibles per manllevar-los la poca dignitat que malgrat tot es resistien a perdre, maldaven per conservar. Si sempre se’n cerca l’anul·lació com a éssers humans, elles lluiten perquè això no s’aconsegueixi; en alguns casos, és clar, se’n sortiran millor que en d’altres, perquè, també, en alguns casos la brutalitat rebuda serà més forta que en d’altres i la força moral de les preses, serà una o una altra.
Tot i la tragèdia i tot i l’esforç de reviure-la per tal de donar al món el seu testimoni, a part, li quedava encara, el rebuig per part de les editorials a publicar les obres. La primera de les obres no es va poder publicar a l’estat espanyol, es va haver de publicar a l’estat francès (el 1967); la segona, finalment va ser publicat per Edicions 62, després d’haver-ne escurçat i traduït la versió castellana (el 1980). Malgrat tot, amb el temps aquests llibres han estat publicats de nou bé a través de traduccions, bé a través de reedicions; de manera que aquella negativa inicial s’ha superat. Així, el motiu de la seva escriptura, evitar que certa part de la història, de la seva història personal i de la història col·lectiva, quedés en l’oblit, s’ha assolit i, afortunadament, ara són moltes les obres d’aquest estil que s’han publicat i que encara es publiquen. 

Com avançava, doncs, es tracta de dues propostes a tenir en compte per emportar-se a la platja i fer més amena i, sobretot, més instructiva l’estona tranquil·la al costat de les onades. Podeu llegir, també, la primera de les experiències: Cárcel de Ventas, en català, una traducció publicada per Cossetània. Aquí us deixo la proposta; què us sembla si us la feu vostra?



dijous, 14 de juliol de 2016

12 de juliol de 2016

Escolta el programa!


Avui, que és el nostre desè programa, ens dedicarem, no és pas la primera vegada, a parlar de dones. En primer lloc, parlarem de Maria Mercè Marçal, és un bon tribut a la persona a qui devem el nom del nostre programa, avui que en fem 10! I, després, parlarem amb Judit Robert Masià, una escriptora mig de Colldejou mig de Mont-roig del Camp, perquè ens faci cinc cèntims de la seva obra. Enmig d’aquesta calor abassegadora, un glop de literatura és de bona rebuda. Brindem?! 

Com deia, aprofitant que fa ben poc vam homenatjar l’aniversari de la mort Maria Mercè Marçal (el dia 5 de juliol va fer, en concret, 18 anys que ens va deixar) i que el nom del nostre programa el devem a la seva «Cançó de fer camí», no volem deixar de retre-li un sentit homenatge, amb el breu espai que tenim per fer-ho en el nostre programa.  
Ens centrarem, avui, a tractar-la des del punt de vista feminista perquè esdevé representativa sobretot des d’aquest punt de vista, malgrat que, en termes generals, cal tenir en compte que és una de les millors poetes en llengua catalana; més que res perquè endinsar-nos en un dels aspectes concrets de la seva obra, no ens ha de fer oblidar la importància de tot el seu llegat, que s’estén també en altres àmbits, no només el de la poesia.
I, si parlem de feminisme i Maria Mercè Marçal, cal que recuperem la coneguda divisa amb què comença el seu primer llibre: Cau de llunes (premi Carles Riba, 1976):
A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
Amb aquesta consigna ens ofereix la seva pròpia imatge com a persona compromesa amb el seu temps a través de les tres rebel·lions que hi professa: la condició femenina, la classe obrera i la nació catalana. Tres horitzons que van guiar la seva vida i la seva obra, perquè si tota rebel·lia comporta una afirmació, la seva va ser declarar-se i comprometre’s amb les esquerres del seu país. Per això va militar, a finals dels anys 70 al PSAN on va ser responsable del Front de Dones, des d’on va demanar un espai per debatre les «causes de l’opressió de la dona, com s’arribarà al seu alliberament, la necessitat d’un moviment autònom i les seves característiques, etc.» i la complicitat dels companys (els homes), ja que aquesta no és només una lluita exclusiva de les dones. Una societat més justa s’aconsegueix amb l’esforç de totes i tots.
Per endinsar-se en aquest àmbit parteix de l’herència de les que l’han precedit; a la revista Lluita ens explica que considera les dones del seu temps:
Hereves de les nenes aconduïdes pel camí de la por i del servilisme. Hereves d’un seguici llarg com un dia sense pa de dones batejades per l’insult: adúlteres, histèriques, solterones i frígides, ninfòmanes, avortadores, prostitutes, mares solteres, verges, màrtirs.
Hereves de les dones agredides. Hereves de les dones que, malgrat tot, no han renunciat a fer nostre el carrer i la nit.
Hereves de les dones que han decidit no ser mares. Hereves també de les que han decidit lliurement d’afrontar l’aventura de ser-ho.
I se solidaritza amb elles, de la mateix amanera, que reclamava, ja ho hem vist, la solidaritat dels homes, en aquesta lluita. És allò que, més anomenarà «sororitat», o sigui, «complicitat i companyia, sensació que altres veus de dones emergeixen des de punts diversos, paral·lelament, en una mateixa direcció...». I amb el seu llegat és que, en el moment que li toca viure, a ella i a les seves contemporànies, a les dones i als homes, els fa protagonistes d’aquesta marxa cap a la plena llibertat femenina i els commina a no deixar-se vèncer. Reclama, d’aquesta manera, restituir l’altra cara de la història, la protagonitzada per les dones, silenciades fins ara, però presents i actives en tot moment, sense les quals els fets haguessin estat uns altres, sens dubte. Reclama, per tant, una pregona reforma intel·lectual i ètica del sistema; per això és «als ulls» que demana «unes altres paraules»; és aquella necessària «altra mirada que perfà la pròpia», com ens diu Víctor Sunyol.
S’introdueix en uns viaranys fins aleshores poc abordats o desconeguts i ho fa sense temor de cap mena, al contrari, no s’està d’«estrenar boscos on els llops fan nit», l’objectiu és clar: busca la normalitat de les seves proclames, busca la normalitat de viure en llibertat, de ser dona i viure, malgrat tot, en llibertat total la seva vida, sense límits, sense renúncies, tampoc en cap de les tries que impliquen aquesta vida: la seva maternitat, el seu amor i el seu sexe; busca la normalitat, per tant, del seu ser tal com li venia de gust mostrar-lo, viure’l, perquè, en definitiva, la seva veu literària va de bracet de la seva experiència vital.
Una altra divisa, en aquest cas a Bruixa de dol, l’ajuda a ancorar aquesta lluita empresa:
Emmarco amb quatre fustes
un pany de cel i el penjo a la paret.
 Jo tinc un nom
i amb guix l’escric a sota.
A través d’ella ens mostra la seva pretensió d’assolir una identitat plena que trenqui amb la tradició establerta fins ara; però només escriu el seu nom amb guix, perquè sap que ara per ara, encara és vulnerable i efímera, la seva identitat en el sistema patriarcal predominant.
L’obra de Maria Mercè Marçal abraça tant la tradició culta com popular i, per això, recorre a les bruixes i al foc i diu (a Cau de llunes):
Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.
[...]
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.
Perquè, això sí, ens parla de bruixes, però de bruixes bones, de fades, que fan rotllana amb les seves companyes i ens hi conviden a entrar (d’aquí el «vols venir a la meva barca?» que dóna títol al programa). S’obre el món de la reivindicació a totes les dones, unes dones que cada vegada s’adonen més de la necessitat  de reivindicar un tracte igualitari. I ens entra, així, en un joc de miralls, com trobem a La passió segons Renée Vivien:
L’efecte mirall, miracle, miratge: Si tu em posseeixes, sóc jo qui em posseixo. Si et posseixo, tu et posseeixes. Allò que et dono, plaer, dolor, em retorna, com un boomerang. T’abandono, m’abandono. M’abandones, t’abandones. Em tries, et tries. Em traeixes, et traeixes i viceversa. Si deixo de pensar en tu, de gravitar entorn teu, t’inflingeixo la no existència, la mort. La culpa cau sobre meu, i deixo de sentir-me, d’existir: O a la inversa. Com escapar d’aquesta il·lusió? Com trencar el mirall sense destruir-nos?
Entrem d’aquesta manera a l’amor lèsbic pel qual ella va acabar optant per fugir d’una situació amorosa i sexual en què ella es considerava la dominada, per trobar la igualtat de termes.
Escoltem, ara, «Avui les fades i les bruixes s’estimen» interpretat per Biel Majoral i Antoni Artigues. 
Recordem que les hereves de les bruixes d’ahir són les feministes, o directament, les dones d’avui, que Maria Mercè Marçal va obrir un camí pel qual després, afortunadament, han caminat moltes altres persones que l’han anat fent més assequible, més transitable. Però també cal dir que, malgrat tot, encara cal trepitjar-lo molt per aconseguir la igualtat buscada.
A l’estil de Maria Aurèlia Capmany i d’aquella necessitat de la qual ens parla a Cartes impertinents de dona a dona de matar l’àngel de la llar, una tasca gens fàcil, però necessària per aconseguir que la dona se senti a gust amb ella mateixa, Maria Mercè Marçal reclama matar l’aranya del castell. Ho veiem a «M’ets present com un déu, com un diable» cantat per Guillermina Motta.
Maria Mercè Marçal reclama, per tant, trencar amb el patriarcat que lamentablement encara ens atenalla. És una reclama totalment present. És a les nostres mans, a les mans de les dones i els homes d’avui (o de demà) canviar-ho. Ja ho sabeu. L’autèntic tribut a Maria Mercè Marçal seria obrar per capgirar la situació. Fem-ho?
I, per acabar, ella que buscava una genealogia de la dona, aquella que ha existit al llarg de la història, però ha estat vilment silenciada; un dels homenatges a les seves predecessores, a Frida Kahlo: «Sobre una pintura de Frida Kalho» amb la veu de Mercè Serramalera.

28 de juny de 2016

Escolta el programa!


Avui, revetlla de Sant Pere, tornem amb el 9è programa, el dia 12 de juliol ja en farem 10, qui ho havia de dir! I avui, com que acabem de passar Sant Joan, ens dedicarem a parlar-ne, a parlar de la Diada Nacional dels Països Catalans. I després, a l’espai de l’entrevista, la poeta reusenca Carme Andrade parlarà amb Glòria Coll, la poeta i música de Riudoms. I nosaltres aprofitarem l’avinentesa per parlar una mica de la Carme Andrade, l’entrevistadora. Pugeu a la barca? Vinga, som-hi!

Sant Joan o la nit de Sant Joan, ja ho sabeu i ja ho heu pogut viure i veure, és una nit màgica en què el foc pren un significat especial. Les creences populars diuen que si una parella salta la foguera agafada de la mà aquesta nit, o encara que sigui una noia sola, si en saltar-la no es crema, això vol dir que es casarà aquell any. El foc, però, també serveix per allunyar i evitar tot tipus d’infortunis i, per això, la gent s’hi atansa en rotllana, agafats de la mà. També aquest és el motiu pel qual les mares apropen (o apropaven) els seus fills petits a la foguera, per evitar que emmalaltissin i per aconseguir que creixessin ben sans. Aquest foc, de fet, es considera inofensiu i, per això, es pot trepitjar fins i tot amb els peus nus sense prendre mal. I, encara, les cendres d’aquest foc també es creu que guareixen els ulls de poll i diferents malalties de la pell i que, escampades pels camps, afavoreixen les collites i allunyen les plagues i els insectes.
Però no només el foc té una simbologia especial la nit de Sant Joan, aquesta nit l’aigua també en presenta; es creu que té determinades propietats, sobretot al punt de les dotze de la nit: guareix, com el foc, determinades malalties de la pell i altres dolències. Cal, per aconseguir-ho, rentar-s’hi la cara o el cap o bé banyar-se en un riu o travessar-lo amb els peus nus. A més, si les noies s’hi mullen esdevenen més formoses i si el que s’hi mullen són els cabells, creixen amb més força i bellesa. Ara bé, no tota l’aigua d’aquesta nit és considerada bona, l’aigua de pluja esdevé malèfica pel camp i les collites.
No tot s’acaba aquí, però, perquè es creu que si es cullen en aquesta diada al punt de la mitjanit o de matinada, abans de sortir el sol, les conegudes «herbes de Sant Joan», aquestes herbes obtenen poders medicinals i el de combatre maleficis i sortilegis.
Finalment, també s’ha vinculat la nit de Sant Joan a certs rituals endevinatoris com el de reflectir el futur marit en un mirall si una noia s’hi posa al davant, nua i il·luminada amb un ciri a cada costat al punt de mitjanit (que, com ja veiem, és el moment clau de la màgia); el marit, però també es pot conèixer pel ritual de l’ou, o sigui trencar un ou i tirar-lo en un recipient d’aigua; en fer-ho, la forma de la clara indica l’ofici del futur marit a través de l’eina a la qual dóna forma.  
Escoltem, ara, com ens en música aquesta nit màgica Jaume Sisa: 

La nit de Sant Joan és nit d'alegria.
Estrellat de flors, l'estiu ens arriba
de mans d'un follet que li fa de guia.
Primavera mor, l'hivern es retira.
Si arribés l'amor, mai més moriria.

Les flames del foc, la nit tornen dia.
Si arribés l'amor, que dolç que seria.
La nit de Sant Joan és una frontissa.
La porta de l'any, tan grinyoladissa,
comença a tancar-se. Doneu-me xampany!
Que és la nit més curta i el dia més gran.
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!

Imitarem el sol amb grans fogates.
Llevem-nos el calçat damunt les brases.
Al cel van de «verbena» ocells i astres.
I augmenten les virtuts d'herbes i aigües.
Com la terra que gira al voltant del sol.
Com la terra que gira al voltant del sol.
Farem lentes rodones encerclant el foc.
Farem lentes rodones encerclant el foc.

La nit de Sant Joan és nit d'alegria.
Estrellat de flors, l'estiu ens arriba
de mans d'un follet que li fa de guia.
Qui és aquest follet? Qui el coneixeria?
Al bell mig del foc té la seva fira.

Follet de la nit, rei de l'enganyifa.
Cada any per Sant Joan ens fa una visita.
-Adormo els infants i faig que somniïn.
Enamoro els grans o faig que s'odiïn.
Destapa secrets, escampa misteris.
Fa anar del revés els somnis eteris.
Provoco adulteris, records, enyorances,
petons i venjances, ensenyo encanteris
a les jovenetes els porta perfums
dels altres planetes.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.

Quan vol és tan alt com la catedral.
Quan vol és petit com l'ungla d'un dit.
No és home ni dona, ni àngel ni infant.
Per passar l'estona pot ser un comediant.
És jove i no ho és, geniüt i immoral.
Astut. I què més?

-Sóc immortal.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.


La nit de Sant Joan és nit d'alegria.
Estrellat de flors, l'estiu ens arriba
de mans d'un follet que li fa de guia.
Primavera mor, l'hivern es retira.
Si arribés l'amor, mai més moriria.

Les flames del foc, la nit tornen dia.
Si arribés l'amor, que dolç que seria.
La nit de Sant Joan és una frontissa.
La porta de l'any, tan grinyoladissa,
comença a tancar-se. Doneu-me xampany!
Que és la nit més curta i el dia més gran.
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!

Imitarem el sol amb grans fogates.
Llevem-nos el calçat damunt les brases.
Al cel van de «verbena» ocells i astres.
I augmenten les virtuts d'herbes i aigües.
Com la terra que gira al voltant del sol.
Com la terra que gira al voltant del sol.
Farem lentes rodones encerclant el foc.
Farem lentes rodones encerclant el foc.

La nit de Sant Joan és nit d'alegria.
Estrellat de flors, l'estiu ens arriba
de mans d'un follet que li fa de guia.
Qui és aquest follet? Qui el coneixeria?
Al bell mig del foc té la seva fira.

Follet de la nit, rei de l'enganyifa.
Cada any per Sant Joan ens fa una visita.
-Adormo els infants i faig que somniïn.
Enamoro els grans o faig que s'odiïn.
Destapa secrets, escampa misteris.
Fa anar del revés els somnis eteris.
Provoco adulteris, records, enyorances,
petons i venjances, ensenyo encanteris
a les jovenetes els porta perfums
dels altres planetes.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.

Quan vol és tan alt com la catedral.
Quan vol és petit com l'ungla d'un dit.
No és home ni dona, ni àngel ni infant.
Per passar l'estona pot ser un comediant.
És jove i no ho és, geniüt i immoral.
Astut. I què més?

-Sóc immortal.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.

14 de juny de 2016

Escolta el programa!


Altra vegada tornem a ser aquí per, ja ho sabeu, compartir una estona amb vosaltres tot parlant de literatura, llengua i cultura catalanes. Avui, aprofitant que dijous passat va venir a Reus l’Oriol Tramvia, membre del conegut Grup de Folk, l’entrevistarem i parlarem de la Nova Cançó; la nostra particular manera d’acomiadar-nos de la primavera i apropar-nos al ritme més festiu de l’estiu. Música i literatura, literatura i música... un tàndem per endolcir-nos els sentits, només cal deixar-nos seduir. Fem-ho!


Durant el tardofranquisme, a Catalunya sorgeixen els Setze Jutges com a conjunt de cantautors, amb vocació o sense –això no era rellevant–, que recuperen el català en la música, amb la finalitat de donar embranzida no a la música catalana, que també, sinó sobretot a la llengua com a emblema d’una cultura que es volia anorrear i que maldava per sobreviure. S’era conscient que utilitzant aquesta plataforma –la que la cançó o la música oferia– es podia arribar a molta gent. A més, el fet de tractar-se d’una col·lectivitat, més o menys gran, de gent que buscaven una mica de llum en les tenebres els donava la força de la unió.
Els Setze Jutges es van fundar l’any 1961 (en la segona postguerra, quan la censura ja era més mal·leable), per quatre persones: Josep Maria Espinàs, Lluís Serrahima, Remei Margarit i Miquel Porter. La seva intenció era aportar cançons contemporànies en català per enriquir el repertori més enllà de la línia folkloritzant i arcaica davant la qual el règim no posava cap impediment. Va ser el gener del 1959 que Lluís Serrahima havia fet una declaració de principis en l’article: «Ens calen cançons d’ara» a la revista Germinàbit (pàg. 15), precursora de la revisat Serra d’Or: 


Hem de cantar cançons, però nostres i fetes ara. Ens calen cançons que tinguin una actualitat per a nosaltres. Tothom n’ha cantades fins ara de les que podem anomenar de sempre, i d’aquestes, potser només les més conegudes; tanmateix n’hem deixades de banda de magnífiques que corren el perill d’ésser oblidades, i potser per culpa d’una excessiva intromissió de cançons estrangeres. És molt lloable, i àdhuc necessària aquesta intromissió des d’altres terres, però això no ha de privar mai que se segueixin cantant les nostres, siguin tristes o alegres, siguin com siguin: pel fet d’ésser nostres tenim l’obligació de no oblidar-les. Ara bé, és greu que no se’n facin de noves, jo almenys no n’he sentides. Podem atribuir-ho a les circumstàncies, però de cançons se’n poden fer de moltes menes i maneres; a més, aquestes circumstàncies no poden per elles mateixes privar un poble de les seves cançons. És precisament en moments difícils que han nascut gran nombre de cançons, de les més boniques, aquelles que els pobles han transformat en una mena d’oració col·lectiva.

Es tracta, doncs, que surtin cançons d’aquest moment nostre. Les darreres generacions bé ho van fer: Rodoreda, Nicolau, Morera, Vives… que aleshores eren joves. Van fer cançons que tots seguim cantant.

Què fan els músics que ara són joves? Les generacions futures podrien dir de nosaltres que vam ésser una generació que no sabé fer-se les seves pròpies cançons; en realitat podrien dir que amb prou feines vam cantar.
Fixem-nos a França, què passa: de qualsevol tema, de qualsevol fet, important o no -això és igual- sorgeix una cançó: i quines cançons!
Estem massa intel·lectualitzats? Tindrem por de cantar-les si en fem? Ben bé no ho sabem, però alguna cosa passa.
A les places dels pobles es ballen sardanes; se’n ballen moltes de compositors nous. Hi ha poetes i bé en surten de nous! També tenim músics. Què passa? Anem cadascú pel seu cantó o badem simplement.
Us imagineu si com a França tinguéssim aquesta mena de trobadors com són els chansonniers, que anessin pels pobles i per tot el país cantant cançons nostres? Les cançons franceses, italianes, mexicanes i moltes d’altres, bé són escoltades per tothom! Però no vull ésser massa optimista. Potser amb el temps ho aconseguirem. De moment, per què no intentem de fer les nostres pròpies cançons i cantar-les?


Els Setze Jutges es fan seva aquesta crida i agafen com a precedent la música francesa, sobretot Georges Brassens. De fet, el primer disc dels Setze Jutges és, precisament, Espinàs canta Brassens. França, però, no només va servir perquè es rebés la influència dels seus cantautors sinó que també va ser el refugi de molts dels nostres cantautors i, en general, de molts dels exiliats catalans.
La Nova Cançó serà, senzillament, tal com es denominarà la cançó que ells generen, ja no únicament com a Setze Jutges sinó com a grup molt més ampli de músics que, en un moment més o menys comú: el de la postguerra, el del franquisme, canten en català, a més de compartir certes altres característiques i pretendre –i aconseguir-ho– donar un nou impuls a la cançó en català que, evidentment, havia quedat coartada.
En les lletres de les seves cançons impera, a la força, el fet de dir sense dir, la simbologia aplicada a la cançó; s’havia d’intentar treure cançons que signifiquessin tota la repressió que s’estava vivint sense que la censura pogués anul·lar-les; per tant, havien de carregar-se més que mai de simbologia i no pas de paraules clares.
Es recorre en molts casos als poetes com a recurs no només perquè així la lletra ja estava creada i era de més o menys qualitat, sinó per donar-los més volada, tenint en compte que la censura era més permissiva amb la poesia precisament perquè era un gènere, de sempre, considerat minoritari.
Els membres de la Nova Cançó saben capgirar la situació repressiva amb la qual s’havia de viure per força. L’enginy, però, a alguns els acabarà portant a l’exili. La paraula esdevé delicte i, per això, s’aconsegueix que el silenci esdevingui colpidor. Escoltem què ens en diu Lluís Llach en la seva cançó titulada, precisament «Silenci».
Dins d’aquest grup més ampli de la Nova Cançó trobem el Grup de Folk, que, va néixer un pèl més tard, entre els anys 1967 i 1968, i es va crear com a alternativa més o menys popular i festiva als Setze Jutges i estava format per un grup mudable de cantants i animadors musicals.
Si els Setze Jutges bevien de la cançó francesa, el Grup de Folk es basava en la recuperació de les cançons populars catalanes i adaptacions de cançons d’arreu, sobretot del Folk Song nord-americà, amb emblemes com Pete Seeger o Bob Dylan.
La seva trajectòria va ser curta, però potent. Avui n’entrevistem un dels membres: Oriol Tramvia.