Per poder seguir cada programa clica aquí.

dilluns, 22 d’agost del 2016

23 d'agost de 2016


Escolta el programa!

Bon dia! Afineu les orelles i els sentits, perquè avui parlarem de poesia. Començarem per la poesia trobadoresca i continuarem fent-hi referència, a la poesia, perquè entrevistarem la poeta reusenca Montse Farrés. Ens acompanyeu per aquest viatge? Som-hi!

Avui, com dèiem, ens endinsarem en el món de la poesia trobadoresca; anirem, per tant, cap als segles xii i xiii per endinsar-nos en la poesia dels trobadors, aquells que «troben», o sigui, que composen literatura (i que es diferenciaven dels poetes perquè la llengua que utilitzaven era la col·loquial, en el nostre cas el català). Els trobadors van esdevenir un fenomen  social i competien entre ells; ser trobador, però, no era una tasca fàcil, ja que no només escrivien la lletra, sinó que també en componien la música; calia certa formació, per això, sobretot a Catalunya, abunden els trobadors que van ser senyors feudals o, si més no, vassalls de certa categoria. Aquest seria el cas de Guillem de Berguedà i Guillem de Cabestany, però no el de Cerverí de Girona, que seria un poeta professional. Sigui com sigui, esdevenir trobador, trobador reconegut, és clar, era símbol de prestigi. 

Amb ells se’ns permet resseguir històries personals de pugnes i lluites pel poder perquè hi són pretesament reflectides i, amb aquestes composicions, podem deixar-nos encomanar la ironia i el sarcasme que s’hi incorpora. Escoltem, per començar, Guillem de Berguedà i la relació que manté amb el marquès de Mataplana (escoltem-lo de la mà de qui tant ha fet per recuperar-ne la veu i la història, Francesc Ribera, Titot):

Cançoneta lleu i blana,
lleugereta, sense ufana,
faré jo d'un cert marquès,
traïdor de Mataplana,
que de mil fraus porta el pes.
Ai marquès, marquès, marquès,
de mil fraus porteu el pes.
Oh, ben hagen les llosetes
de Melgurs, de viltat netes,
on perdéreu, de dents, tres.
En les llosetes, pobretes,
tampoc no s'hi coneix res.
Ai marquès, marquès, marquès,
de mil fraus porteu el pes.
El braç no us val ni una figa,
que apar cabiró de biga,
arronsat sota l'arnès.
Potser, si el punxa una ortiga,
el podríeu posar estès.
Ai marquès, marquès, marquès,
de mil fraus porteu el pes.
Marquès, qui de vós es fia,
si cerca amor, té falsia,
si bon goig, poc resta il.lès.
El qui amb vós ha anat de dia,
a la nit ja no us ha admès.
Ai marquès, marquès, marquès,
de mil fraus porteu el pes.
De fer amb vós la migdiada
no es vana persona nada
que anheli costum cortès,
si no es posa, alliçonada,
calces de cuir cordovès.
Ai marquès, marquès, marquès,
de mil fraus porteu el pes.


Seguim amb una composició d’un altre Guillem, Guillem de Cabestany, més amorosa, més tradicional també, per tant, sobretot en el sentit de l’amor cortès; en aquest cas hi trobem reflectit un amor d’aquells desitjat però no correspost, que crema per dins i ho corseca tot, adreçat a una estimada de qui es vol ser vassall, tot i que el vent bufi en contra:

S'ALLARGA EL DIA EN TENDRE EXCÉS
S'allarga el dia en tendre excés,
les flors esclaten pels vergers
i els ocells coregen llurs rims
pels bardissars, que feia ombrers
el fred; mes ara pels alts cims
i entre les flors i els branquells prims,
piulen en gaia volior.
I jo m'enjoio amb tal clamor
car tinc al cor un goig d'amor,
de què un desig molt dolç ha eixit.
Fix com la serp al sicomor,
no me'l traurà el malreeixit.
Tot altre goig esdevé oblit
davant l'amor que, ai las, no em val.
Des que menjava el fruit fatal,
Adam, de què ens perdura el mal,
més bella no n'ha fet el Crist:
cos preciós, dels ulls regal,
blanc i fi, com mai no s'ha vist ...
Tan bella és, que en resto trist,
car ella en mi no para esment.
Poc que jo vull fer-me'n absent,
que mai l'amor que ara m'encén
pugui fer via a altres destins,
car, a cops, tal deseiximent
fa que s'escampi fora i dins.
L'amor cobreix els meus camins
talment és ric de flors l'hisop.
I estimo tant que més d'un cop
tinc por que la mort m'és a prop.
Prou l'Amor vull, prô m'és hostil,
i això em lacera a tot estrop.
El foc que em crema és tal, que el Nil
l'extingiria igual que un fil
aguantaria un tron d'honor.
Mes jo tot sol mantinc l'ardor
del meu amor, ric de temor,
de fins desigs, d'angoixa greu,
i m'engrogueixo de color.
Prô si fos vell i volgués Déu
que ella em veiés blanc com la neu,
no em sentiria ni un lament.
Perquè midons torna valent
el desvalgut i el malcontent.
Que tal qui és franc, d'humor tranquil,
si no estimés dama avinent
per tothom fóra esquiu o vil.
D'on amb qui és digne sóc humil
i uso d'orgull amb el dolent.
Joglar, mal que ja és lluny l'abril,
vés als amics, parla-hi gentil,
més amb Raimon, baró excel·lent.
Que el mal m'és un plaer subtil,
i l'escàs bé, dolç nodriment.

Encara seguint amb Guillems, ara recorrem a Guillem de Cervera, també conegut com a Cerverí de Girona, amb un poema que, en aquest cas, podríem dir que és també d’amor, però no ben bé, perquè representa més aviat un consell sobre amb qui allitar-se i a qui obrir el cor, un clar exemple de l’amor cortès en el sentit més adúlter; cosa del tot comprensible si tenim en compte que eren composicions normalment dedicades a dames nobles entre les quals els casaments que s’establien eren purament per conveniència, res d’amor (o de desig):

NO EL VULGUEU, EL FALS MARIT
Això és una viadera
No el vulgueu, el fals marit,
Jana delgada!
No el vulgueu, qui ha perjurat,
i és un pec mal ensenyat,
Jana delgada.
No el vulgueu el mal marit,
que és un betzol ensopit,
Jana delgada.
Que és un pec mal ensenyat,
no sigui per vós amat,
Jana delgada.
Que és un betzol ensopit,
que no jegui amb vós al llit,
Jana delgada.
No sigui per vós amat,
més val l'altre, d'amagat,
Jana delgada.
Que no jegui amb vós al llit.
Molt més us hi val l'amic,
Jana delgada.

I acabem, amb l’amor propi d’aquest tipus de poemes, però amb els versos escrits no per un home, sinó per una dona, la gran oblidada de la història i, també, d’aquesta època (però malgrat tot existent i combatent), en què si bé tenim trobadors, també tenim les trobairitz, la versió femenina dels trobadors. Aquest poema pertany a la Comtessa de Dia, que ens pot sobtar per la franca referència a l’amor carnal que busca no en el marit, sinó en el cavaller amat:

TINC UN DESFICI, AI, INCLEMENT
Tinc un desfici, ai, inclement,
pel cavaller que m'ha servit.
Massa l'he amat, m'ha malferit,
vull que tothom en tingui esment.
Ara veig que sóc traïda
car no li he dat el meu amor.
Per ell jo visc en plany i enyor
en llit o quan vaig vestida.
Voldria haver-lo avarament
entre mos braços nu una nit.
Feliç seria en el meu llit
si jo li fos coixí plaent.
Més que Blancaflor, ferida
per Floris, cerco el seu favor,
car jo li ofreno cor i amor,
el seny, els ulls i la vida.
Oh bell amic ple de dolçors!
Quan us trindré vora el meu cor?
Si amb vós jagués, quin bell deport!
Quin bes, el meu, més amorós!
Sapigueu que goig hauria
si us tingués en lloc del marit
sols que em juréssiu, penedit,
de fer ço que jo voldria.

dimarts, 9 d’agost del 2016

9 d'agost de 2016

Escolta el programa!


Avui us pretenem apropar a una literatura que encara ens ha de fer passar més calor, la literatura eròtica. Aprofitant que a l’espai de l’entrevista compartirem l’estona amb Alfons Cama i Saballs, que en les seves novel·les no s’està de detallar-hi unes relacions sexuals que, tot i no sé d’aquest caire, si més no, se’n van del sexe tradicionalment permès i entès; nosaltres anirem més enllà i, per si no fes prou calor aquests dies, com dèiem, encara farem pujar més la temperatura del termòmetre. Tingueu alguna cosa refrescant o alguna manera d’acontentar la libido a l’abast. Comencem?

Quan durant el franquisme Manuel de Pedrolo, el fructífer Manuel de Pedrolo, va tocar tots els gèneres, també es va endinsar en el terreny de la literatura eròtica, malgrat tot amb el cert pudor que es veu que l’envolta o l’envoltava. Ara sembla que els nostres autors ja es destapen i donen la cara, però tradicionalment no havia estat així i Pedrolo n’és el clar exemple, ja que les seves Obres púbiques apareixen pòstumament. I, una altra obra, Els quaderns d’en Marc (publicada el 1984 per l’editorial El Llamp), que se li atribueix, sigui o no seva, la qüestió és que es presenta, i resta encara, en l’anonimat.
Així, doncs, Obres púbiques, malgrat estar escrita ja el 1971, no es publica fins vint anys després, el 1991, perquè la moral del moment (i la censura, és clar) no permetia el tipus de sexe que hi apareix ni molt menys que es fes de manera tan explícita:

Silenciosament, amb un principi d’erecció, es va treure els pantalons i avançà més cap a les noies. Palpà les sines de l’una i de l’altra i els ventres humitejats per la suor. El membre s’estirà més quan passejà les mans per la gropa de la Jenny, particularment sensacional en la corba que la unia a les cuixes i, tot seguit, el va prémer contra el tall. Els llavis de la Judy se’n van apoderar un instant, l’abandonaren per llepar de nou la seva amiga i ell, subjectant-lo amb la mà, li va anar fent recórrer tota la fondalada del cul.
Quan va forçar-lo a davallar novament, ja el tenia del tot rígid. Va introduir-lo una mica per damunt la llengua de la Judy, que a l’acte li cedí el lloc.
–No li faràs mal? –va sentir que deia des de sota els seus testicles.
S’aturà en sec; s’havia oblidat que era verge!
–No ho sé –va confessar.
Amb precaució, va avançar un dit cap a la vagina. Ara totes dues s’havien immobilitzat i la Jenny tombava el cap des de l’entrecuix de la seva amiga.
El dit va palpar les parets, progressà una mica més, immediatament lubrificat per les secrecions abundants, va notar unes lleugeres convulsions dels teixits que potser preludiaven l’orgasme i, molt endins, s’aturà contra l’úter.
–No hi ha res, aquí –digué.
–Com que no? –va protestar la Judy–. Oi Jenny que no t’hi ha entrat mai ningú?
–Mai –sospirà ella.
–No pot ser –va dir encara en John, i tornà a palpar-la–. No tens himen.
Es va agenollar i, amb el coll torçat, va separar ben bé les làbia i esguardà cap a l’interior. Com que a l’indret no hi havia prou claror, inclinà el llum contra el divan i recomençà l’examen. La Judy, que no s’havia mogut del lloc, mirava amb ell.
–Ho veus?
En un racó hi havia com una petita esfilagarsa i la va anar resseguint amb el capciró. Després tornà a mirar, emocionat per aquella vagina carnoseta, pel dibuix gairebé geomètric de les làbia, pel menut caparró del clítoris que vibrava.
–No, no n’hi ha. T’hi deus haver ficat coses...
–Els dits –va reconèixer la noia–. I els de la Judy.

A part de Pedrolo, altres escriptores i escriptors catalans han volgut desafiar la moral permesa. Així, tenim Deu pometes té el pomer del col·lectiu Ofèlia Dracs que el 1979 va guanyar el premi La Sonrisa Vertical; és amb ells que, de fet, es va començar a normalitzar el gènere.

–Així, així! Ara, amb la mà que tens lliure acaricia’m l’esquena, la cintura, els flancs, m’agrada... sí, el cul també; aquí, aquí, quieta aquí! Ah, l’Adela. L’Adela va inventar l’equivalent masculí de la nina inflable. Se li premia la mà esquerra i trempava. Li podies posar llet calenta. Ejaculava prement el front contra el nas del ninot. És per això que tot sovint et refrega el cap contra el nas i necessita homes d’erecció perllongadíssima... No t’aturis, no...
El carall s’havia engrandit fins al límit de les seves possibilitats i assolia espasmes vibràtils. El cap enrere semblava voler endevinar el color del sostre a través de la ceguesa momentània dels ulls en blanc. La respiració entrava en el tobogan del panteix, i els gemecs eren com de ràbia continguda. Inesperadament, una altra mà feia de cassoleta mòbil sota els genolls.
–Ara m’agrades, ara! Tot i el teu mutisme, els teus ulls clucs, no m’enganyes: també ets una experta, només les joves veteranes del jaç obren les cames com tu, marranota. L’Adela sempre ve marcada; el seu marit, el Joan, és pintor, i li pinta figures eròtiques als pits, al ventre, a les cuixes..., però té el forat del cony massa ample, no para de somniar que la penetren dos homes alhora.

Altres apostes, les trobem a partir dels anys 80 amb la col·lecció La Marrana de l’editorial La Magrana, que publicava en català les últimes novetats eròtiques de la literatura europea, o la col·lecció La Piga de l’editorial Pòrtic que convocava el premi La Piga, precisament. D’aquest moment és Amorrada al piló de Maria Jaén:

Amb els peus a la cadira, un a cada costat del Toni, el feia presoner i el convidava a passejar-li les mans i la boca per les cames, ara ben a la vista, després d’arromangar-se la faldilla.
–I les postres?
–Aquí.
I li agafà la mà fent-la pujar cap al seu sexe, cap a la seva humitat.
–No portes calces?
–Mira-ho.                                                                                                                                   
Va acabar de pujar-se la faldilla fins a mostrar el pubis, descobrint aquell paisatge de rínxols negres i mullats.
–Vols que et faci un petó aquí?
–Abans toca’m una mica.
–Així?
El Toni, obedient i humil, resseguia la línia vermella, cercava la porta, el forat que obria el camí, amb el desig de ficar-hi els dits quan el trobés. Primer un, després dos, i encara un altre.
–Ara em fas mal.
–Ho sento.
–No, no ho sentis, m’agrada; però em fa una mica de mal.
–Bé, ara t’ho curaré.
S’acostava per fer-ho, per curar-la amb la boca, per besar-li el sexe que regalimava, traspassant la faldilla i mullant les estovalles. I aquella olor tan coneguda. Respirava a fons, li agradava.
[...]
Se li va acostar encara més, fent seva la respiració femenina, desitjós de comprovar un cop més aquella habilitat bucal.
Només les boques juntes. Ni la tocava.
Deixava créixer el desig. Les seves mans encara trigarien a tocar, prémer i grapejar aquella esplèndida pitrera.
[...]
La Marta, xopa de cap a peus per suors i secrecions diverses, amb un tros de trufa a la boca i una copa ben plena a la mà dreta, s’acostava a la finestra i s’hi posava bé per prendre l’aire i oferir-li l’esquena al Toni.
Ell no va fer el ronso, i sense perdre temps la va abordar per darrere, fent-li saber que el seu cos també cremava. La va agafar per la cintura mentre li besava el coll i les orelles.
S’arrambava amb força perquè ella pogués sentir entre les natges el seu membre rígid i ferm.
[...] la noia no va reprimir el seu plaer quan el Toni li va tocar els pits per sota la brusa, palpant aquelles sines tan plenes, com a punt d’esclatar, mentre amb l’altra mà es descordava els pantalons, sense separar el seu cos del de la Marta, perquè ella ho pogués notar bé. Allò de sentir o veure com l’home es descordava els pantalons per desembeinar –ho sabia–, l’excitava moltíssim.
Ella es va arromangar la faldilla per facilitar-li la feina. I el noi, amb l’eina entre les mans, l’hi passejava amunt i avall per la regatera del cul. La Marta, que encara tenia la copa a la mà dreta, amb l’esquerra començà a tocar-se, centrant la carícia en un punt molt concret del seu sexe.
Va sentir que el Toni buscava l’entrada i mentre inclinava el cos cap endavant, separava les cames encara més. Quan el va tenir dintre, volent tocar fons, va deixar anar un Oooh! ple de tendresa, i tot seguit, sense voler-ho, amb la mà desviada de la posició inicial, va fer que la copa es buidés.
No en va quedar ni una gota.
Ella va xisclar abans que ell es desplomés [...].

Des del 1993 es convoca un altre premi, el Premi de Narrativa Eròtica La Vall d’Albaida, que publica l’editorial Bromera. Una altra aposta per aquest tipus de narrativa és la col·lecció De pèl a pèl de Cossetània Edicions que va arrencar amb la reedició d’Els conys saborosos de Valerià Pujol, que el 1986 ja havia publicat l’editorial Empúries:

Ella comença aleshores a desbotonar-se els botons de la brusa, primer la màniga esquerra, després la dreta. La mà esquerra darrere l’esquena, salta l’obstacle d’uns sostenidors negres i brevíssims que descobreixen uns pits d’anís i naftalina. Jo amb els braços caiguts al llarg del cos i estrenyent els punys, en tensió tots els músculs. Ella demanant respostes amb una mirada inquieta, dubtant els seus mugrons entre l’erecció i l’angoixa. La cremallera dels Lewis, primer la cama esquerra, després la dreta. Només les botes i les bragues com dient: «Ja veus que sóc teva, per què no me les véns a treure?». I jo amb totes les peces de roba intactes damunt del cos, tesant els músculs, endurint encara més la mirada. Allargo el braç només i agafo una vara de freixe. Un gest imperceptible d’ella m’indica que no reconeix la situació. La ignoro. Aleshores li esquinço les bragues. S’agenolla. Reconeixement? L’obligo a aixecar-se agafant-la pels cabells. La bufetejo. Es queda sense respiració. Adreço la mà al cony insurrecte i desconcertat i li arrenco un grapat de pèls. Esclata en un plor furient i desesperat, i assaja d’abraçar-me i de besar-me com per esborrar les taques del meu propi pecat. La refuso. No necessito cap perdó i amb la mà esquerra, poderós, la subjecto pels canells mentre descarrego dos cops secs damunt els seus pits desitjosos d’amor i d’ignonímia. La deixo anar i es contorça. Acaba a quatre grapes i aleshores començo a fuetejar-li les natges deixant-li ratlles rogenques damunt la delicada pell. No es rebel·la. Només plora amb un plor silenciós, gemega i contreu tots els músculs a cada cop de vara. Jo sóc una màquina de copejar i recerco els llocs més sensibles, deixant lliure el seu cony de nina bruna. Ella diu: «T’estimo, amor meu. No puc més» i cau bocaterrosa. Jo continuo amb el meu sexe absolutament flàccid. No gaudeixo. Cal que gaudeixi primer ella. Per això li dic: «Aixeca’t!». «No puc.» «Aixeca’t!» Queda situada justament davant d’un sofà. L’empenyo i resta amb les cuixes ben obertes: «Masturba’t!». Avança lentament els dits vers el clítoris i comença el viatge. Controlo el ritme de la seva respiració. Quan el plaer ja es fa evident li dic: «Posa’t com els gossos i continua el teu treball.» Obeeix. M’acosto per darrere i enfonyo la vara de freixe al cony gormand. Em trec el cinturó i li fuetejo novament les natges i l’esquena. La vara de freixe es mou com una serp dins la seva vagina enroentida. Tot pren una dimensió de làser i de bomba de neutrons. Culmina en un crit suburbial de plaer i destrucció. L’abandono al seu propi descobriment i aleshores començo a despullar-me a poc a poc. La camisa, els pantalons, els eslips. M’assec nu damunt una poltrona de palla plena de coixins i espero. Passa el temps lentament com gaudint i masturbant-se en la pròpia negació dels minuts: destruint-se. Rellisca per damunt de la pell i els objectes. M’aixeco: déu temporal. Li dic: «Fes-me una palla amb la mà esquerra.» No s’interroga. Executa. No és gaire destra, però només el seu contacte ha posat en situació la meva polla. La deturo, però, i canvio de consigna: «Mama-me-la!»

Començàvem amb censura o autocensura i acabem quasi (o sense el quasi) amb pornografia. Lligat al pudor que va fer romandre l’obra de Pedrolo als calaixos, també hi ha la valoració de les obres d’aquesta índole, que normalment s’han considerat de menys importància, com si el sexe no fos el motor de tot, com si el sexe no fos arreu... Se li retreu potser la seva previsibilitat, la seva manca d’innovació, la seva manca d’expectatives, però... no és cert que tot sigui previsible, també es pot innovar i crear expectatives en aquest àmbit, no? Potser sembla fàcil fer-nos destapar el desig i encendre’ns la libido, però no ho és pas; a més, la voluntat creativa no ha de quedar pas a banda, ni en les nostres relacions ni el paper; així que força a la imaginació per aixecar passions!