Per poder seguir cada programa clica aquí.

dijous, 15 de setembre del 2016

13 de setembre de 2016

Escolta el programa!

Tornem a ser aquí. I ja anem pel programa número 15! Havent passat l’11 de Setembre res millor que, avui, continuar amb l’esperit reivindicatiu i parlar de poesia nacionalista, d’aquella poesia que exalta el nostre esperit com a catalans, de nord a sud i d’est a oest, per més que el que celebrem l’11 sigui la diada nacional de Catalunya i no dels Països Catalans. Després seguirem parlant de poesia amb Roser Guasch, la poeta de Banyeres del Penedès que viu a Tarragona. Esperem que us agradin les propostes. Comencem!



Comencem, doncs, per l’inici, i comencem per prosa poètica, comencem per quan vam començar a perdre les llibertats. Comencem per la batalla d’Almansa i res millor que Al Tall per explicar-nos què va passar fa poc més de 300 anys enrere i reivindicar, així, les llibertats perdudes, per la forma com les vam perdre, com ens van ser preses: la pèrdua de la guerra (la guerra de Successió), que va guanyar Felip V, el primer Borbó que va arribar al tron de l’Estat espanyol, i vam perdre els partidaris de Carles d’Àustria, com el guerriller Carrasclet; i, és clar, amb la infame promulgació dels decrets de Nova Planta... I ja se sap tot va començar per Almansa i «Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança». Aquest, doncs, és el «Romanço del cec» escrit per Vicent Torrent:
Va ser a la tardor de 1705 que a Altea desembarca Baptista Basset com a general de l'exèrcit de Carles el d'Àustria. Entra en la Marina i passeja per pobles i viles i en moltes comarques als maulets va distribuint armes i donant raons, convencent a tots els llauradors que l'Àrxiduc Carles ha promès suspendre tributs i gravàmens i tot el país li va plantar cara al borbó Felip V.

Els reis i governants de tota Europa es posen a l'aguait i al ple s'aboquen, que està en discussió la corona dels regnes d'Espanya i els dos aspirants una guerra van a provocar, buscant aliances amb altres estats dos exèrcits preparen, Felip de Borbó i Carles d'Àustria, tals són els seus noms.

Als pobles van renàixer les esperances d'arrancar el poder als nobles senyors i en poques setmanes el camí de València aplanaren; maulets i aliats dominaren pobles i ciutats; d'una punta a l'altra el país va tornar a obrir les arques per traure al carrer les senyeres contra el botifler i l'Arxiduc Carles a la porta de Quart aclamaren i ell feu jurament d'obeir i defendre las lleis.

Del dia que ara esmente guardeu memòria: el 25 d'Abril de 1707 que trista batalla va somoure la terra d'Almansa; l'exèrcit borbó al de l'Àustria va vèncer d'un colp i sense defenses ocuparen comarques senceres.Mal dia va nàixer qui ordenà destruccions i matances. Si el mal ve d'Almansa amb raó diuen que a tots alcança: no es pot oblidar que en la boca del poble ha quedat.

Després que va sotmetre tot el país i va tractar els hòmens amb gran crueltat, pensà que era l'hora d'augmentar el poder de la seua corona i sense tardança promulgà el Decret de Nova Planta, pel qual suprimia les lleis i costums de la pràctica antiga i ens va prohibir que parlàrem la llengua d'ací.

Senyors i senyores, de la història us hem fet el reconte; si voleu seguir, en els llibres està tot escrit.
Com sempre, doncs, com diu Al Tall,  en els llibres podem rellegir la història, la nostra història, per saber qui som i per què hem passat que, en definitiva, és allò que també fa que siguem com som o sigui que conèixer la nostra història és la manera de conèixer-nos a nosaltres mateixos. Llegim!
I continuem, ara sí, pròpiament amb poesia nacionalista, patriòtica, i podem començar per la «Divisa» de Joan Salvat-Papasseit, l’esperit independentista del qual sovint s’obvia:
L'estel d'un esguard
i el d'una senyera,

la guerra i l'amar:
la sal de la terra.

Al llavi una flor
i l'espasa ferma.
I podem continuar, seguint amb Joan Salvat-Papasseit, amb «Les gorges»:
A Sant Martí del Canigó
la veu ressona que us esglaia:
diu: Catalunya!,
i la remor contesta:
Esclava d'Espanya!

Si prens coratge
els ulls al cel
i alces el braç
gest de venjança,
a Sant Martí sents una veu
i a cau d'orella:
També de França!
Perquè quedi clar quin és l’abast de la nostra nació, tenim, també, «L’himne a la nostra parla» d’Àngel Guimerà:
Catalunya i València,
Mallorca i Rosselló,
les branques són d'un arbre
que al món no té parió.

Són d'una pàtria sola
des de la creació.
La nostra parla és una
i és un nostre braó.

Tenim un mar que és nostre
que el mar ningú ens el pren,
La terra, quina toia,
avui i eternament!

El sol ens besa l'ànima
i ens fa la sang bullent.
Primer surt per nosaltres,
després se'n va a ponent.

Nobles i grans com fórem
els món ens hi veurà.
Volem records d'enrera,
més endavant marxar.

On són les races lliures
la nostra hi anirà
i al poble que badalli,
el nostre esclafarà.

Germans de Catalunya,
germans del Rosselló,
de València i Mallorca,
som terra de saó.

Un temps amb sang regada,
demà, no ho sabem, no!
Cridem en nostra parla:
Visca nostra nació.
I ara podem anar cap a casa, cap a un poeta reusenc, Josep Maria Prous i Vila, i la seva poesia reivindicativa i esperançadora de «Guanyarem»:
Guanyarem, guanyarem, guanyarem,
i la victòria serà nostra.
Guanyarem, perquè no podem
deixar-nos prendre això que és nostre.
Si no guanyem,
primer morirem.
No volem viure menats per monstres.

No és pas pel pa dels nostres fills
que hem de guanyar. La nostra vida
la volem lliure dels perills
d’ésser una vida avergonyida.
Fora perills!
que els nostres fills
mereixen viure una altra vida.

No és sols pel pa que hem de guanyar
ni per tenir un racó de casa.
Què se’ns en don que hi hagi pa
si hem d’abaixar la nostra cara?
Per a un demà
noble i humà
cal que donguem la nostra cara!

Cal que lluitem amb pit obert
amb cor ardit i el puny enlaire.
Val més morir que viure incert!
sense conhort, sense esperança.
a pit obert
i el cor despert
ofegarem la gran llopada.

Guanyarem, guanyarem, guanyarem
i serà nostra la victòria:
que ens mira el món d’extrem a extrem
i ens vol triomfants i plens de glòria.
Cal que guanyem,
i guanyarem.
Hi ha un món que ens mira amb ulls de glòria.

Per aquest món, pels nostres fills,
pel nostre amor, per nostra vida,
per un demà exempt de perills,
i per la humanitat que ens crida.
Fora perills!
pels nostres fills
guanyarem la batalla decidida.
I, és clar, per al final de tot, l’optimisme, però a la vegada la verbalització que tot recau en nosaltres, que nosaltres som els responsables de nosaltres mateixos i que tot depèn de què fem o deixem de fer, el poema «Ara mateix» de Miquel Martí i Pol, amb la música de Brams i, és clar, la veu de Titot: 
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

dimarts, 6 de setembre del 2016

6 de setembre de 2016

Escolta el programa!


Tornem a ser aquí! Com que fa una setmana va fer 106 anys que va néixer Màrius Torres és una bona ocasió, o això hem pensat, per recuperar-lo. Us en parlarem i l’escoltarem, en alguns casos, musicat per alguns dels nostres cantants. I després parlarem  amb Joan Cavallé, el prolífic escriptor d’Alcover. Dues propostes ben diferents que volem compartir amb vosaltres; dues propostes que esperem que us agradin i que us atreguin, que facin d’aquesta estona compartida una estona plaent, entretinguda i interessant. Som-hi?

Resultat d'imatges de "Joan Cavallé"

Màrius Torres va néixer, doncs, a Lleida el 30 d’agost de l’any 1910. Provenia d’una família benestant de polítics de caràcter republicà. De fet, el seu pare, Humbert Torres i Barberà, va ser diputat al Parlament de Catalunya; i el seu germà Víctor també s’hi va dedicar, a la política. La ideologia era compartida amb la família de la seva mare, Maria Perenya Reixach; a més, els membres de les dues famílies eren intel·lectuals, metges i advocats.
Tot i que va estudiar Medicina a la Universitat de Barcelona, seguint la tradició familiar, Màrius Torres es va interessar per la literatura de ben jove. Als 25 anys, però, la seva vida es veu estroncada perquè va emmalaltir de tuberculosi i el desembre del 1935 va ingressar al sanatori de Puigdolena, a Sant Quirze Safaja, d’on quasi ja no va sortir i hi va morir als 32 anys.
La poesia de Màrius Torres, és clar, va íntimament lligada a la seva trajectòria personal, a la seva malaltia. A continuació, en tenim alguns exemples:


Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara. 
Ara no temo gens el teu bes glacial, 
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara 
de més enllà del gual. 

Dels sofriments passats tinc l'ànima madura 
per ben morir. 
Tot allò que he estimat únicament perdura 
en el meu cor, com una despulla de l'ahir, 
freda, de tan pura. 

Del llim d'aquesta terra amarada de plors 
el meu anhel es desarrela. 
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç 
en una nau sense timó, ni rems, ni vela, 
ni llast de records! 

I tot el meu futur està sembrat de sal! 
Tinc peresa de viure demà encara... 
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara, 
el dolor que m'espera em fa mal... 

I gairebé donaria, per morir ara 
–morir per sempre–, una ànima immortal. 

--------------------------


Que sigui la meva ànima la corda d'un llaüt 

per sempre igual i tensa 
i que el destí no em pugui arrencar, decebut, 
sinó una sola nota, invariable, immensa. 
Una nota molt greu i molt constant. Vençut 
no sigui mai el clau que tiba i que defensa 
la viva pulcritud 
de la vibració d'una corda ben tensa. 

Sóc tan sovint com una corda fluixa i vençuda 
que vibra malament! 
Amb un ritme feixuc, engavanyat i lent, 
àtona, corrompuda, 
corda desafinada, la meva ànima ment. 
Quants cops l'hauria volgut muda 
per no sentir la música falsa del seu accent! 

Senyor, ¿Tu no voldries 
reblar les torques dels meus extrems afeblits 
perquè mai no s'afluixin les meves melodies? 
Jo vull ésser constant en els plors i en els crits, 
i cantar sempre igual, ignorant les follies, 
els dalers, els neguits, 
el corb que sobrevola l'estepa dels meus dies… 
Jo vull ésser com tu, o corda que diries 
que sempre et polsen uns mateixos dits. 

Al sanatori, per tant, hi va passar set anys; set anys en els quals va tenir temps per dedicar a les seves passions: passejar, tocar el piano, llegir i, sobretot, escriure, una escriptura que gràcies a les lectures fetes i a la influència que van exercir en ell s’emmarca dins del Simbolisme. La sèrie «Cançons a Mahalta», escrita el 1937, està inspirada en Mercè Figueres, que va conèixer al sanatori perquè també estava malalta com ell. Escoltem-ne una versió de Lluís Llach.


Els seus temes: la solitud, l’amistat, l’amor, el pas del temps, la mort.... són tractats amb una gran exigència formal, que va des de les estrofes clàssiques fins a les més modernes. La seva és una producció literària de gran qualitat, en la qual mostra la seva capacitat sintètica i expressiva del mal no només individual sinó també col·lectiu: la Guerra Civil, la derrota dels valors republicans i nacionalistes que defensava... Un exemple clar és «La ciutat llunyana», escoltem-la en la veu de Meritxell Gené.

Aquesta producció, doncs, ha estat considerada tan valuosa que ha superat l’adversitat de l’aïllament al qual la malaltia el va sotmetre, l’adversitat dels temps contraris a la seva ideologia i, fins i tot, l’adversitat de l’extraradi; de manera que, avui en dia, és considerat un dels poetes catalans més importants i influents del segle xx. Ens n’acomiadem al programa, però no en les nostres lectures,
llegiu o rellegiu Màrius Torres!