Avui, que és el nostre desè programa, ens dedicarem, no és pas la primera
vegada, a parlar de dones. En primer lloc, parlarem de Maria Mercè Marçal, és
un bon tribut a la persona a qui devem el nom del nostre programa, avui que en
fem 10! I, després, parlarem amb Judit Robert Masià, una escriptora mig de
Colldejou mig de Mont-roig del Camp, perquè ens faci cinc cèntims de la seva
obra. Enmig d’aquesta calor abassegadora, un glop de literatura és de bona
rebuda. Brindem?!
Ens centrarem, avui, a tractar-la des del punt de vista feminista perquè
esdevé representativa sobretot des d’aquest punt de vista, malgrat que, en
termes generals, cal tenir en compte que és una de les millors poetes en
llengua catalana; més que res perquè endinsar-nos en un dels aspectes concrets
de la seva obra, no ens ha de fer oblidar la importància de tot el seu llegat,
que s’estén també en altres àmbits, no només el de la poesia.
I, si parlem de feminisme i Maria Mercè Marçal, cal que recuperem la
coneguda divisa amb què comença el seu primer llibre: Cau de llunes (premi Carles Riba, 1976):
A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
Amb aquesta consigna ens ofereix la seva pròpia imatge com a persona
compromesa amb el seu temps a través de les tres rebel·lions que hi professa:
la condició femenina, la classe obrera i la nació catalana. Tres horitzons que
van guiar la seva vida i la seva obra, perquè si tota rebel·lia comporta una
afirmació, la seva va ser declarar-se i comprometre’s amb les esquerres del seu
país. Per això va militar, a finals dels anys 70 al PSAN on va ser responsable
del Front de Dones, des d’on va demanar un espai per debatre les «causes de
l’opressió de la dona, com s’arribarà al seu alliberament, la necessitat d’un
moviment autònom i les seves característiques, etc.» i la complicitat dels
companys (els homes), ja que aquesta no és només una lluita exclusiva de les
dones. Una societat més justa s’aconsegueix amb l’esforç de totes i tots.
Per endinsar-se en aquest àmbit parteix de l’herència de les que l’han
precedit; a la revista Lluita ens
explica que considera les dones del seu temps:
Hereves de les nenes aconduïdes pel camí de la por
i del servilisme. Hereves d’un seguici llarg com un dia sense pa de dones
batejades per l’insult: adúlteres, histèriques, solterones i frígides,
ninfòmanes, avortadores, prostitutes, mares solteres, verges, màrtirs.
Hereves de les dones agredides. Hereves de les
dones que, malgrat tot, no han renunciat a fer nostre el carrer i la nit.
Hereves de les dones que han decidit no ser mares.
Hereves també de les que han decidit lliurement d’afrontar l’aventura de
ser-ho.
I se solidaritza amb elles, de la mateix amanera, que reclamava, ja ho hem
vist, la solidaritat dels homes, en aquesta lluita. És allò que, més anomenarà
«sororitat», o sigui, «complicitat i companyia, sensació que altres veus de
dones emergeixen des de punts diversos, paral·lelament, en una mateixa
direcció...». I amb el seu llegat és que, en el moment que li toca viure, a
ella i a les seves contemporànies, a les dones i als homes, els fa
protagonistes d’aquesta marxa cap a la plena llibertat femenina i els commina a
no deixar-se vèncer. Reclama, d’aquesta manera, restituir l’altra cara de la
història, la protagonitzada per les dones, silenciades fins ara, però presents
i actives en tot moment, sense les quals els fets haguessin estat uns altres,
sens dubte. Reclama, per tant, una pregona reforma intel·lectual i ètica del
sistema; per això és «als ulls» que demana «unes altres paraules»; és aquella
necessària «altra mirada que perfà la pròpia», com ens diu Víctor Sunyol.
S’introdueix en uns viaranys fins aleshores poc abordats o desconeguts i ho
fa sense temor de cap mena, al contrari, no s’està d’«estrenar boscos on els
llops fan nit», l’objectiu és clar: busca la normalitat de les seves proclames,
busca la normalitat de viure en llibertat, de ser dona i viure, malgrat tot, en
llibertat total la seva vida, sense límits, sense renúncies, tampoc en cap de
les tries que impliquen aquesta vida: la seva maternitat, el seu amor i el seu
sexe; busca la normalitat, per tant, del seu ser tal com li venia de gust
mostrar-lo, viure’l, perquè, en definitiva, la seva veu literària va de bracet
de la seva experiència vital.
Una altra divisa, en aquest cas a Bruixa
de dol, l’ajuda a ancorar aquesta lluita empresa:
Emmarco amb quatre fustes
un pany de cel i el penjo a la paret.
Jo tinc un
nom
i amb guix l’escric a sota.
A través d’ella ens mostra la seva pretensió d’assolir una identitat plena
que trenqui amb la tradició establerta fins ara; però només escriu el seu nom
amb guix, perquè sap que ara per ara, encara és vulnerable i efímera, la seva
identitat en el sistema patriarcal predominant.
L’obra de Maria Mercè Marçal abraça tant la tradició culta com popular i,
per això, recorre a les bruixes i al foc i diu (a Cau de llunes):
Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.
[...]
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.
Perquè, això sí, ens parla de bruixes, però de bruixes bones, de fades, que
fan rotllana amb les seves companyes i ens hi conviden a entrar (d’aquí el
«vols venir a la meva barca?» que dóna títol al programa). S’obre el món de la
reivindicació a totes les dones, unes dones que cada vegada s’adonen més de la
necessitat de reivindicar un tracte
igualitari. I ens entra, així, en un joc de miralls, com trobem a La passió segons Renée Vivien:
L’efecte mirall, miracle, miratge: Si tu em
posseeixes, sóc jo qui em posseixo. Si et posseixo, tu et posseeixes. Allò que
et dono, plaer, dolor, em retorna, com un boomerang. T’abandono, m’abandono.
M’abandones, t’abandones. Em tries, et tries. Em traeixes, et traeixes i
viceversa. Si deixo de pensar en tu, de gravitar entorn teu, t’inflingeixo la
no existència, la mort. La culpa cau sobre meu, i deixo de sentir-me,
d’existir: O a la inversa. Com escapar d’aquesta il·lusió? Com trencar el
mirall sense destruir-nos?
Entrem d’aquesta manera a l’amor lèsbic pel qual ella va acabar optant per
fugir d’una situació amorosa i sexual en què ella es considerava la dominada,
per trobar la igualtat de termes.
Escoltem, ara, «Avui les fades i les bruixes s’estimen» interpretat per
Biel Majoral i Antoni Artigues.
Recordem que les hereves de les bruixes d’ahir són les feministes, o
directament, les dones d’avui, que Maria Mercè Marçal va obrir un camí pel qual
després, afortunadament, han caminat moltes altres persones que l’han anat fent
més assequible, més transitable. Però també cal dir que, malgrat tot, encara
cal trepitjar-lo molt per aconseguir la igualtat buscada.
A l’estil de Maria Aurèlia Capmany i d’aquella necessitat de la qual ens
parla a Cartes impertinents de dona a dona de matar l’àngel de la llar, una
tasca gens fàcil, però necessària per aconseguir que la dona se senti a gust
amb ella mateixa, Maria Mercè Marçal reclama matar l’aranya del castell. Ho
veiem a «M’ets present com un déu, com un diable» cantat per Guillermina Motta.
Maria Mercè Marçal reclama, per tant, trencar amb el patriarcat que
lamentablement encara ens atenalla. És una reclama totalment present. És a les
nostres mans, a les mans de les dones i els homes d’avui (o de demà)
canviar-ho. Ja ho sabeu. L’autèntic tribut a Maria Mercè Marçal seria obrar per
capgirar la situació. Fem-ho?
I, per acabar, ella que buscava una genealogia de la dona, aquella que ha
existit al llarg de la història, però ha estat vilment silenciada; un dels
homenatges a les seves predecessores, a Frida Kahlo: «Sobre una pintura de Frida Kalho» amb la veu de Mercè Serramalera.
