Avui us parlarem d’una dona, també, com en la
passada ocasió, però si llavors us parlàvem de la coneguda Maria-Mercè Marçal,
avui rescatem de l’oblit Mercè Núñez Targa perquè, si voleu, aneu a la platja
amb algun dels seus llibres sota el braç; una bona proposta. I, després, Carme
Andrade entrevistarà Josep M. Viñes Munté, director del Festival de Poesia des
dels Balcons, de Riba-roja d’Ebre. Comencem!
Mercè Núñez Targa, doncs, va ser la filla d’una catalana i d’un joier gallec establert a Barcelona que, sempre moguda entre aquests dos territoris, va néixer a Barcelona el 1911 i va morir a Vigo el 1986.
Mercè Núñez Targa va començar a treballar als 16
anys com a secretària de Pablo Neruda, al consolat de Xile. S’afilià a les
Joventuts Socialistes i, el 1936, al PSUC, on dugué a terme tasques
administratives per al Comitè Central. La guerra civil va fer que prengués
partit de manera activa per defensar les seves idees i per això va passar a
encarregar-se de l’organització del Partit Comunista de la Corunya.
De fet, no tornarà a viure a l’Estat espanyol fins
al 1975 per raons òbvies. Llavors es mourà, com ja ho havia fet i no deixarà de
fer-ho, entre Catalunya i Galícia, tot i que serà en aquest darrer lloc on
s’establirà. Malgrat tornar a casa i malgrat haver, suposadament, superat la
dictadura, és de la mà del govern francès que va obtenir la Médaille Militaire,
la màxima condecoració militar francesa, el 10 d’abril del 1959 i el títol de
Chevalier de la Légion d’Honneur, la màxima condecoració civil francesa, el 2
de febrer del 1960; així com la Creu del Combatent 1939-1945 amb palma, la
Medalla de la Resistència, la Medalla del Deportat i una condecoració atorgada
pel govern italià en reconeixement als deportats espanyols. Res, però, per part
de l’Estat espanyol.
La seva convicció va fer que tot i els revessos que
la vida li havia mostrat, no defallís en la seva cerca d’un món millor, d’un
món més just, per això no s’està de denunciar les injustícies de les quals és
testimoni. Així, va intervenir en el judici contra els col·laboracionistes de
Carcassona i com a delegada a Galícia de l’Amical Mauthausen va dur a terme una
gran labor a l’hora d’aconseguir localitzar els exdeportats gallecs i els seus
familiars. És en aquest sentit de lluita que trobem de cadascun dels seus
exilis un testimoni en forma de llibre: Cárcel de Ventas on ens parla de
la seva estada en aquesta presó i El carretó dels gossos. Una catalana a
Ravensbrück on ens parla de la seva experiència en mans dels nazis. Aquests
dos llibres ens permeten recuperar les experiències més dures dels exilis de
Mercè Núñez Targa.
Cadascun d’aquests llibres els escriu després d’un
cert lapse de temps d’haver passat per l’experiència, un cert lapse de temps
que li permet agafar forces per tornar a reviure cadascun d’aquests exilis, de
tornar a passar per l’infern que foren, per a ella, però, també, per a totes i
per a tots els altres que hi van passar i, sobretot, per als que no en van
poder sortir a qui, en cada cas, dedica el llibre, els autèntics herois.
Sigui com sigui, es tracta de llibres de records,
de llibres per contribuir a la memòria col·lectiva per ser conscients que la
brutalitat de l’ésser humà aplicada al mateix ésser humà no té límits, una
memòria que ha de contribuir a evitar que altres casos similars es produeixin,
malgrat que la història ens demostri que sembla que no hi hagi res a fer; per
això Cárcel de Ventas va dedicat a
les noves generacions: «A vosotros, jóvenes, “hijos de los vencedores y de los vencidos”, os lo
dedico con admiración y cariño.» I ella pot dur a terme aquest acte de
reconstrucció històrica en qualitat de supervivent, ella ens aporta un narrador
supervivent en qualitat de testimoni de les barbaritats que explica. I ho fa
amb aquella prosa que Michael Ugarte diu que és pròpia de l’escriptura
testimonial: una prosa despullada i basada en estructures simples.
Com a testimoni d’una vivència que no es vol donar
a conèixer, que és negada, hi ha la primera voluntat que el lector s’adoni que
es tracta d’un relat real, que no es pensi que tot és fruit de la imaginació,
de la invenció, que sigui conscient que tot prové d’una experiència viscuda en
pròpia pell o recollida a través dels propis sentits. Per això, des d’un inici
apel·la al pacte de credibilitat, per fer-nos adonar que el que ens explica és
la crua veritat, que s’està sincerant amb nosaltres. Sense que això es
produeixi perd el sentit la seva aportació. Per això ja en el pròleg de Cárcel de Ventas, Marcos Ana destaca que: «Yo he leído con
atención emocionada y he andado entre sus páginas como por calles conocidas.»
I afegeix en majúscules: «ELLO ES UNA
PRUEBA DE AUTENTICIDAD.» I ella destaca que: «Mi preocupación ha sido restituir con la
mayor fidelidad posible aquella hora demencial de la postguerra vivida por las
reclusas de Ventas.»
Els llibres de Mercè Núñez Targa ens donen
testimoniatge de les seves vivències i per això vol ser fidel als fets i a la
seva memòria encara que és ella mateixa que parteix d’un escepticisme inicial
que sap que és general; en aquest sentit, és certament colpidora la manera com
arrenca El carretó dels gossos quan
ens parla d’aquest escepticisme, un escepticisme que ella mateixa havia sentit
en llegir un llibre sobre Dachau: «En Beimler en feia un
gra massa. Els nazis eren mala gent, d’acord, però tanmateix...»
No sabia, aleshores, que les coses haurien de canviar i que anys després viuria
en primera persona aquella situació, que la faria pensar que: «Hans Beimler s’havia quedat curt.» i apareix l’evident pregunta:
I ara, em creureu a mi? Potser no. Però és veritat i cal escriure-la,
la veritat, encara que molts, com jo mateixa als anys trenta, arronsin les
espatlles amb escepticisme. Escriuré perquè cal dir-ho i encara que no en
sàpiga massa, amb el meu vocabulari empobrit per l’exili; perquè no es tracta
de fer obra literària, sinó de dir la veritat. I això sí, que ho faré.
És clar, no es tracta de posar especial atenció en
l’obra estètica, sinó en l’obra ètica. Malgrat tot, hem d’ésser conscients que
es tracten de relats subjectiu i que, això, en part, els confereix molt de
valor, perquè ens explica allò que ella mateixa va viure i va veure, però també
cal tenir en compte la seva possible inadequació a la veritat, encara que no
sigui una desviació pretesa.
Aquesta
necessitat d’escriure prové d’una necessitat catàrtica, es tracta de paraules
que resulten d’una teràpia, d’una gent que necessita ser escoltada i que necessita posar els punts sobre les is,
unes is que potser no en porten, de punts. Mercè Núñez reconeix que la seva
vocació no és escriure, però que cal explicar-ho, que no pot quedar-se callada,
després de tot el que ha patit i després de tot el que ha vist, per això tem
que les seves paraules no siguin les adients; tot i que, de vegades, encara que
trobés les paraules adients sap que no n’hi ha prou amb paraules per explicar
una o altra vivència. S’adona que les paraules se li queden curtes i, per tant,
de la incapacitat de poder explicar alguna cosa a través d’elles: «No, per més que faci no puc arribar a dir el que era l’appel.»
Les paraules es queden curtes, perquè no hi ha paraules per explicar una
crueltat tan gran. I és que utilitzen les paraules per descriure
l’indescriptible.
Mercè
Núñez Targa, però, vol deixar clara aquesta opció seva per la veritat i per
intentar no falsejar-la, sinó ajustar-se al màxim a ella, per això diu que:
M’empipen els qui quan escriuen llurs memòries es pinten modestament a
si mateixos com els herois positius perfectes, que mai no tingueren por, que no
pensaven en la teca, purs esperits!, que tot [sic] naturalment encapçalen totes
les accions que sortiren bé; però quan es féu una atzagaiada, ah no!, ells ja
ho havien assenyalat que... Jo, no.
Mercè Núñez Targa ens ho deixa clar, no vol fer
literatura, ni en sap, senzillament pretén donar fe d’allò que els no tan
afortunats com ella no poden explicar perquè ha estat la causa de la seva mort,
unes morts buscades de la manera més cruel que es pugui pensar, en la majoria
de casos; una mort que pot arribar a passar desapercebuda perquè ha estat
causada pels que en aquell moment tenien el poder, per uns règims totalitaris
que destaquen, també, per voler amagar la malvada realitat dels seus actes en
contra d’aquells que s’oposaven al règim imposat o que, senzillament, malgrat
no ser així, volien treure’s de sobre per servir d’exemple o per un senzill
perquè sí. Una de les dones amb les que coincideix a la presó li ho diu: «Sé que me matarán, que
no me salva ni la Paz ni la Caridad, pero quiero que todo el mundo sepa lo que
han hecho conmigo.» De fet, el primer llibre que escriu, ens ho diu
clarament, prové d’una promesa a una de les preses: «Explica a los de la calle lo que has visto
aquí.»
Sortir dels camps nazis no era una cosa senzilla,
s’havia de viure per sempre més amb el pes de la tragèdia a sobre i molts no ho
aconseguiren saber portar. L’escriptura autobiogràfica té, sovint, en aquest
sentit, una funció catàrtica, curativa. Posar per escrit els records, ja sigui
directament o mitjançant una persona que pregunta, escolta i transcriu, és una
manera d’exorcitzar la por al passat.
Mercè Núñez se’n surt amb traça, segurament perquè
a part de donar a conèixer el seu testimoni, la seva opció va ser la de no
rendir-se en cap moment, ni tan sols quan tenia al davant l’agent Bach de la Gestapo
–responsable de les tortures i de les morts de molts dels seus companys a la
resistència francesa. S’adona que la lluita no és humiliar l’altre, que la
lluita és fer prevaldre la justícia, demostrant les cares més amargues de la
injustícia que ella mateixa ha palpat. Per això, també, com hem dit Cárcel de Ventas va dedicat, també, als
fills dels vencedors.
Ella ens vol deixar ben clar que ni ella ni moltes
altres van sucumbir, que van portar-ho tot amb dignitat, malgrat tenir sempre
la mort fent-los ombra, malgrat que els altres fessin els impossibles per
manllevar-los la poca dignitat que malgrat tot es resistien a perdre, maldaven
per conservar. Si sempre se’n cerca l’anul·lació com a éssers humans, elles
lluiten perquè això no s’aconsegueixi; en alguns casos, és clar, se’n sortiran
millor que en d’altres, perquè, també, en alguns casos la brutalitat rebuda
serà més forta que en d’altres i la força moral de les preses, serà una o una
altra.
Tot i la tragèdia i tot i l’esforç de reviure-la
per tal de donar al món el seu testimoni, a part, li quedava encara, el rebuig
per part de les editorials a publicar les obres. La primera de les obres no es
va poder publicar a l’estat espanyol, es va haver de publicar a l’estat francès
(el 1967); la segona, finalment va ser publicat per Edicions 62, després
d’haver-ne escurçat i traduït la versió castellana (el 1980). Malgrat tot, amb
el temps aquests llibres han estat publicats de nou bé a través de traduccions,
bé a través de reedicions; de manera que aquella negativa inicial s’ha superat.
Així, el motiu de la seva escriptura, evitar que certa part de la història, de
la seva història personal i de la història col·lectiva, quedés en l’oblit, s’ha
assolit i, afortunadament, ara són moltes les obres d’aquest estil que s’han
publicat i que encara es publiquen.
Com avançava, doncs, es tracta de dues propostes a
tenir en compte per emportar-se a la platja i fer més amena i, sobretot, més
instructiva l’estona tranquil·la al costat de les onades. Podeu llegir, també,
la primera de les experiències: Cárcel de
Ventas, en català, una traducció publicada per Cossetània. Aquí us deixo la
proposta; què us sembla si us la feu vostra?
