8 de març de 2016

Escolta el programa!

CANÇO DE FER CAMÍ                                       

    Per a la Marina

Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d’allò que haurem deixat aquí.

Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.

Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.

Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.

Bruixes d’ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s’escamparà la vida
com una dansa vegetal.

Dins la pell de l’ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.

Comencem. Comencem el programa número 1. I esperem que molts més en vindran després d’aquest. Tindrem cita cada quinze dies. El segon i el quart dimarts de mes a 2/4 de 4, en primer terme, i a les 2/4 de 11 de la nit, per als més nocturns. Afegiu-vos a la nostra barca. Hi esteu convidats i podeu participar-hi activament. Avui és l’Úrsula Subirà que ens acompanya i ens ajudarà a donar el toc de gràcia al programa. Qualsevol proposta serà ben rebuda. Contacteu amb nosaltres a través del correu electrònic volsveniralamevabarca@gmail.com.

Des d’Òmnium Cultural Baix Camp agraïm que LaNova Ràdio ens cedeixi aquest espai, un espai que utilitzarem per poder parlar de coses nostres, de coses de la nostra cultura, de la nostra literatura, en concret; però sense aixecar murs infranquejables, al contrari –sovint tot està lligat i no volem que res ens privi de parlar de qualsevol àmbit de la nostra cultura, una cultura històrica, rica i ben viva –mal que pesi a alguns que al llarg d’aquesta història que té l’han volguda reduir i anorrear.

A causa d’aquest ampli ventall que volem encabir-hi el títol del programa és tan ambigu com: «Vols venir a la meva barca?» Però, és clar, com que de bones a primeres en l’àmbit en què ens centrarem, com hem dit, és el dels llibres, la literatura, per això l’agafem –agafem el títol– del poema «Cançó de fer camí» de la Maria-Mercè Marçal. Ella l’utilitza per buscar més adeptes per la causa feminista, nosaltres –tot i combregar amb la idea originària– l’utilitzarem amb una altra finalitat o hi afegirem una altra finalitat: animar-vos a sumar-vos a escoltar-nos, animar-vos a sumar-vos a conèixer més a fons les nostres lletres, animar-vos a sumar-vos, en definitiva, a conèixer-nos a nosaltres mateixos, els catalans (els d’aquí i els d’allà), una mica més a fons.

La casualitat ha volgut que sigui així, que, a més, comencem el programa el dia 8 de març, el dia de la dona, el dia de les dones, el dia del gènere postergat i oprimit; per això, la Maria-Mercè diu en el poema «Partim pel març» i nosaltres, el nostre programa, també parteix pel març; una coincidència que no podem deixar d’aprofitar.

I com que en cada programa dedicarem una estoneta a un tema central, el d’aquesta setmana, doncs, serà la dona, la dona catalana, la dona catalana i escriptora; i ens centrarem, com a homenatge, especialment en la mateixa Maria-Mercè Marçal. Però, també farem referència a altres dones literàriament compromeses, perquè el simple fet d’escriure ja suposa una voluntat d’obrir-se un camí no sempre fàcil a les dones, pregunteu-ho a Víctor Català, sinó. De fet, tornant a Maria-Mercè Marçal, ella busca fer una genealogia literària de les dones que ens han silenciat al llarg de la història i utilitza la traducció per apropar-nos-hi, com també ho va fer Montserrat Abelló i tantes altres.

I així Maria-Mercè Marçal ens apropa Anna Akhmàtova i la seva dona de Lot:

La dona de Lot
                                             «La dona de Lot, que anava darrera, es tombà i es convertí en columna de sal» 
                                             Llibre del Gènesi
I l’home just seguí l’emissari de Déu,
gegantí i resplendent, per la muntanya negra.
Una veu de frisança, mentre, deia a la dona:
No és massa tard, encara, encara pots mirar.
Mira les torres roges de Sodoma on nasquéreu,
la plaça on tu cantaves, l’eixida on vas filar…
Els finestrals deserts de la casa alterosa
on et naixien fills, fruit d’un vincle feliç.
Un esguard! –I, aglevats per un dolor mortal,
els ulls ja no pogueren, de sobte, mirar més.
El cos esdevenia de cop sal transparent
i les cames lleugeres s’arrelaren a terra.
Qui per aquesta dona aixecarà el seu plany?
És res de massa fútil per fer-ne una cabòria?
El meu cor, tanmateix, ell sol, no oblidarà
la qui donà la vida només per un esguard.

Hi trobem retratades les dones, tantes dones, que han donat la vida per moltes causes. La mateixa Anna Akhmàtova va donar la vida per descriure el dolor i el dol de les mares, filles i esposes russes, als anys trenta del segle xx. I Maria-Mercè Marçal en recull l’herència i ens reescriu la dona de Lot a la seva manera, amb una imatge alienada, presa d’aquell «meitat víctima, meitat còmplice» de Sartre, desposseïda de la seva pròpia identitat, per sempre més sense nom, o amb el nom pres del seu marit, Lot. Ens en diu:

Sobre un vell tema reprès per Anna Akmàtova

...Endins d’endins, clavada a terra,
cega com la llavor, creix una veu
i es fa arrel en l’entranya de la dona:
No és massa tard, encara. Encara pots mirar.
Mira enrere, cap Veu no coneix el teu nom.
I el teu cos allà resta, ebri de pluja i sol.
Sotmesa arreu on vagis a llei d’estrangeria,
ombra seràs des d’ara, desposseïda arreu,
perquè només t’és pàtria allò que ja has viscut.
Un esguard! I aglevats per un dolor mortal
els seus ulls ja no poden, de sobte, mirar més.
La rígida camisa de força de la sal
bloqueja la follia. La pantalla és en blanc.
A l’alba reverbera la història sense història.
El gest es perpetua
gegantí i resplendent.
I en la duresa mineral impresa
figura la pregunta sense veu:
Quin era el Nom de la dona de Lot,
la qui donà la vida només per un esguard?

 

Diu un proverbi antic que «Aquell el rostre que no irradia llum, mai serà estrella». Muriel Casals, no podíem avui deixar d’anomenar-la, tot i no ser escriptora; és el viu exemple d’una vida de dona coratjosa i compromesa, una dona que va irradiar molta llum i, per això, ha passat a ser estrella. Des d’aquí el nostre record i la nostra gratitud per la seva aportació. Moltes dones d’avui, però, cal tenir-ho present, busquen irradiar una llum que no els és permesa tenir. Maria Aurèlia Capmany es queixava de la cotilla que l’ofegava i l’oprimia; avui en dia, podem trobar altres símbols de l’opressió que es pateix, en l’àmbit de la immigració, de la immigració musulmana, en concret, Najat El Hachmi parla del mocador, en la seva última novel·la: La filla estrangera. Diferents símbols per parlar de la mateixa qüestió que encara ara perviu en el nostre entorn; i porta angoixa, plors i sang. Per això Maria-Mercè Marçal ens parlava del 8 de març amb aquestes paraules:

Vuit de març

*
Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.

Avui, doncs, vindiquem amb ella la paraula DONA i les bruixes d’ahir que són les dones lluitadores d’avui, aferrades a l’arbre de l’alliberament pel qual encara cal lluitar perquè queda molt de camí per recorre, tot i que sembli que ja s’ha avançat molt. El nostre 8 de març d’aquest 2016, doncs, encara ha de fer una crida a la possibilitat de les dones i recordar les que han estat mortes i estan sent maltractades, físicament o psicològica, cada dia.

Que encara ens queda molt camí per recorre, ho veiem en les sensibilitats que aquests dies ha despertat el poema «Mare nostra» (extret del llibre Missa pagesa) que Dolors Miquel va recitar a l’entrega de premis Ciutat de Barcelona:

Mare nostra que esteu en el zel
sigui santificat el vostre cony
l'epidural, la llevadora,
vingui a nosaltres el vostre crit
el vostre amor, la vostra força.
Faci's la vostra voluntat al nostre úter
sobre la terra.
El nostre dia de cada dia doneu-nos avui.
I no permeteu que els fills de puta
avortin l'amor, facin la guerra,
ans deslliureu-nos d'ells
pels segles dels segles,
Vagina.

Anem…

És un cop de puny al patriarcat, una gosadia que alguns no són capaços ni d’entendre ni de permetre, és que no volen que la dona sigui lliure i visqui la seva vida i la seva sexualitat lliurement? És que només els homes tenen dret a triar i ser lliures. La llibertat només té un gènere? Afortunadament la literatura continua essent subversiva, continua pretenent canviar les coses i aportar una mica de justícia en aquest món tan poc just que ens envolta. I dic afortunadament perquè desgraciadament encara ens cal avançar molt, encara cal capgirar molt aquest món en què vivim. I les dones seguirem fent sentir la nostra veu. No ens podran fer callar! No deixarem que ens prenguin la paraula!