5 d'abril de 2016

Escolta el programa!

Ja hi tornem a ser! I avui ens posarem filosòfics i parlarem de la vida com a camí, un camí ple d’obstacles que potser ens dificulten el pas o que potser ens fan interpretar el nostre caminar com un repte; també pot ser un camí de purificació o un camí de perdició. Hi ha molts tipus de camins que es poden recórrer, fins i tot ens podem equivocar, o no, i tirar enrere i agafar un altre camí dels que hi havia en una cruïlla. En literatura també es parla molt de la sensació que produeix el pas del temps: una sensació de mancança, d’atansar-se a la mort ràpidament, una mort que sempre ens assetja, que esdevé l’autèntic sentit de la vida: viure és morir, és caminar cap a la mort. S’utilitzen diferents tòpics per introduir aquesta visió, ara n’analitzarem alguns.

 

Podem entendre la vida com un riu, és el tòpic de la vita flumen, la vida que va transcorrent sense repòs fins a la mort. Màrius Torres el fa servir a «Cançó a Mahalta»:

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels. 
Fem el mateix camí sota els mateixos cels. 

No podem acostar les nostres vides calmes: 
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes. 

En els meandres grocs de lliris, verds de pau, 
sento, com si em seguís, el teu batec suau 

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga, 
de la font a la mar –la nostra pàtria antiga–.

La vida, aquí, esdevé un camí (cap a la mort) ple de "meandres", aquelles corbes sinuoses, molt pronunciades, que podem trobar als rius. Aquests "meandres", per tant, representen totes les dificultats que podem trobar al llarg de la vida; dificultats que ens poden sobrevenir i ens poden fer caure, errar el nostre caminar i perdre'ns enmig del bosc o de la gran ciutat, i no trobar el nord o trobar-lo massa tard. Aquí, però, l'aigua guia el correcte camí a seguir.

Joan Brossa, a «Nil avall» –només cal fixar-nos en el títol del poema per adonar-nos que també es basa en aquesta idea de transcórrer la vida com ho fa l’aigua a través del riu–, ens ofereix tota una filosofia de vida:

No pot ser més afiant el seny si

si ens empeny sempre a caminar més lluny; no

no entenc les fulles, les flors i els fruits si

si no ens porten algun missatge; no

no em sembla just recomençar si

si tot ha d'arrelar en una por; no

no crec possible de conviure

si no creiem en la veritat: no

no cal que sigui cap déu, pot ser el camí

mateix o la frontera del camí

o algun indret o el límit del destí

o el pensament de no trobar destí;

pot ser només posar-se a fer camí

o asseure's a la vora del camí

És la vida entesa com un aprenentatge constant, des d’un punt de vista totalment positiu, amarat de raonament.  Aquesta visió, de fet, conflueix amb la d’un altre tòpic: l’homo viator.

La vida, a través del tòpic de l'homo viator, o sigui, l'home com a caminant; una vida vista com un viatge, s'entén com un pelegrinatge que aporta saviesa i experiència. Miquel Martí i Pol, per això, a «El camí que no faig» parla amb recança del camí que no pot fer, del camí al qual no pot optar perquè la malaltia li priva de fer-lo o, en un altre cas, altres situacions poden privar-nos d’aconseguir uns somnis que teníem i que veiem impossibles d’acomplir:

Passejaria amb tu per una vella
ciutat desconeguda i m'hi perdria.

Ara em perdo també, sense ni moure'm,
i em cansa molt el camí que no faig
i la incertesa estulta de les hores.

Fràgil, el temps se m'esmenussa als dits,
transcorre absurdament entre foteses
i, desvalgut, veig allunyar-se i perdre's
l'ombra del jo tenaç i reptador
que ha conviscut amb mi tota la vida.

Potser per això enyoro, melancòlic,
poder passejar amb tu per una vella
ciutat desconeguda, sense rumb,
i perdre'm pels carrers més solitaris.

És recorrent el tòpic del tempus fugit (el temps que fuig de pressa) o del volat aetas (el temps que vola sense adonar-nos-en), que ens permeten, com fa Joan Vinyoli a «Temps perdut», adonar-nos que no hem aprofitat prou el temps de què disposàvem; per això, el poeta, amb perspectiva, s’adona que es tracta d’un temps que ja no pot recuperar:

És hora, ja, de dir
la primera paraula:
Tinc por.
Camino per un bosc
cremat, sense arbres, veig sorgir les rels.
Tinc por.
Temps perdut.
No preguntis,
que no et sabria dir
l'origen de les coses.
Temps perdut.

Vinculat amb aquesta idea també hi ha el tòpic del carpe diem, o sigui de la idea d’aprofitar al màxim cada moment de la vida. Joan Salvat-Papasseit a «Mester d’amor» ens l’introdueix: 
Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d'amar no comporta mesura.
Deixa't besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l'amor perdura.
No besis, no, com l'esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada.
Deixa't besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.
¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l'oreig en ta galta?
Deixa't besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.
Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa't besar
i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.
Tornant a Vinyoli, a través seu, podem copsar un altre tòpic el de vanitas vanitatum, o la vanitat de vanitats, el caràcter il·lusori de la vida humana, en què qualsevol ambició és en va i només comporta angoixa i sofriment: 
És un malson tenir sempre al calaix,
Tocant a mà, desada, l’ampolleta
De cianur per si m’urgís d’usar-lo,
Davant l’absurditat de l’univers
O bé de l’home, inútil preguntaire
Dins l’ordre imaginat pel demiürg.
Aturada la sang, ja no caldria
Tancar i obrir cap altre cop la porta
Corcada ni tampoc encendre foc,
Que l’estofat de la vida té mal gust,
Ni fer-me el llit, ni res.
A «Cançó del matí encalmat», Salvador Espriu ens parla des del final d’aquest camí o, si més no, des d’un moment en què es veu aquest final a prop. Aquest és el cas del tòpic del memento mori, de tenir present que s'ha de morir; la certesa de la mort esdevé una reflexió alliçonadora:

El sol ha anat daurant

el llarg somni de l’aigua.

Aquests ulls tan cansats

del qui arriba a la calma

han mirat, han comprès,

oblidaven.

Lluny, enllà de la mar,

se’n va anar la meva barca.

De terra endins, un cant

amb l’aire l’acompanya:

«Et perdràs pel camí

que no té mai tornada.»

M’adormiré demà

sense por ni recança.

I besarà l’or nou

la serenor del marbre.

Solitari, en la pau

del jardí dels cinc arbres,

he collit ja el meu temps,

la rara rosa blanca.

Cridat, ara entraré

en les fosques estances.

I continuant amb la mort, hi ha un altre tòpic el de l'omnia mors aequat, la mort que tot ho iguala, perquè no fa distincions socials, de sexe, de raça o d'edat. Francesc Parcerisas l'introdueix a "Testes romanes": 
Heus-los aquí: el cèsar conqueridor de terres,
El lictor amb el feix que el dignifica,
El cònsol togat, el soldat sorrut, l’esclau africà.
Tots dormen per igual
Sota aquest son distant i imprevisible
Amb què l’agulla del temps ens traspassa.
L’important, és clar, no és el destí final, la mort, sinó el camí cap a aquesta mort, el nostre particular viatge a Ítaca. Cal saber gaudir el màxim de cada moment, cal saber aprofitar al màxim cada situació, per aconseguir els nostres objectius, perquè és aquest camí el que ens permetrà assolir-los i fruir-ne o viure per sempre més pensant en allò que no hem pogut arribar a ser, malgrat somiar-ho...