17 de maig de 2016

Escolta el programa!

Tornem-hi! Benvingudes i benvinguts en aquesta barca en la qual ja sabeu que hi sou del tot benvinguts. Us ho diem programa rere programa: podeu participar-hi i dir-hi la vostra. Avui, de fet, comptarem amb l’aportació d’alguns alumnes de l’Institut Jaume I de Salou, aprofitant que van venir a visitar LANOVA Ràdio. Preneu-ne exemple i feu-vos vostre aquest espai. Us volem donar la veu. Els micròfons us estan esperant.

Aprofitant l’excusa que, després, a l’espai de l’entrevista compartirem una estona amb el reusenc Xavier Ferré Trill per parlar del seu últim llibre: Manuel de Pedrolo i la nació (1957-1982), ens acostarem a l’escriptura de Pedrolo. De fet, d’aquest 2016 encara tenim una altra obra que ens en parla, tot i que només puntualment: Lletra per la batalla, de Ferran Dalmau. Alguns dels textos que farem servir per a aquest programa, de fet, són extrets d’alguna d’aquestes dues obres. 

Per començar, fem un petit tast d’algunes de les consignes de Manuel de Pedrolo a partir de l’aportació dels alumnes de l’Institut Jaume I de Salou que van venir a visitar els nostres estudis. Us els anomeno ràpidament, perquè són uns quants: Iqra Dilawar, Urmiben Gajera, Fatima Couta, Betzaida Marte, Mamadou Ba, Gallo Ba, Diory Ramos, Sofia Nikolaeva, Ilga Nikolaeva, Yash Mulchandhbai Sevani, Waqas Ashraf, Ali Hassan, Sara Alcántara, Nicolas Cristian Galbinuse, Jeanette Agadir, Mame Fall Diarra, Fatou Ndiaye, Eva Ndiaye, Nicolas Cabrera, Natalia Oundjian, Modesto Jimenez, Elena Roman, Adrián Buforn i el professor: Oriol Farré.   

Com s’ha vist, la veu de Pedrolo enllaça amb aquella veu de l’artista socialment compromès de què parlàvem en el programa anterior. Nascut l’1 d’abril de 1918 a l’Aranyó (la Segarra). Orfe de mare, va ser criat pel seu pare i la seva tia. La Guerra Civil li va estroncar els estudis i se li va emportar el germà. Després s’instal·là a Barcelona des d’on esbombarà la seva veu (o ho intentarà) i on va morir el 26 de juny de 1990. En tot moment es va manifestar una persona fermament compromesa amb el seu temps, amb el seu país i amb la seva gent. Escoltem-ne alguns exemples. 

Comencem pel text de presentació de l’obra de teatre Homes i No, que ens serveix d’exemple, també, per evidenciar que tot i ser més conegut com a novel·lista, Pedrolo va cultivar tots els gèneres. Tots li interessaven perquè tots li servien per difondre el seu pensament i el seu ideari col·lectiu: amb els uns arribava a un tipus de públic i amb els altres a unes altres, així abastava un ventall més ampli.

Han posat una altra estaca,

ferro, acer, alumini, llauna impura, no ho sé,

i ens han barrat la cantonada

que solíem travessar.

No era una costum, però; la llibertat no ho és.

Ara ens avesarem pels nous camins a les palpentes,

farem marrada sota els xiulets

que perllonga la tanca,

ben reclosos i units, pàrvuls o bèsties, ja ho diran

quan siguem adults, quan siguem humans

i hàgim abatut la cleda.

O potser no diran res ni caldrà,

les màquines parlen un llenguatge uniforme,

rondinen, mormolen i espeteguen,

desprenen gasos i rebenten rodes amoroses,

encenen i tanquen fars, s’aturen i engeguen.

L’estacada ens atura, ni homes ni dones,

ni cares ni mans,

i avui hem trobat una fita

que orienta el ramat, peus i suro,

llana:

radicalment, la llibertat. 

Continuem pel poema «A cadascú segons les seves necessitats» (1969), en el qual ens retrata el seu compromís més social, més socialista:

El pa és de casa,

el vi del celler,

 el sou de l’amo

i no paga.

Els homes baten el gra,

els homes trepitgen la verema,

i l’amo no paga.

Li pugen el vi,

li pasten el pa

i s’asseu a taula.

És el nostre vi, és el nostre pa,

i les dones serveixen a taula.

L’amo no paga;

l’amo menja a taula,

xerrica el porró

i rota, si li dóna la gana.

És el nostre vi,

és el nostre pa,

però l’hem de comprar

–si volem beure,

si volem menjar–

amb el sou que no paga.

I, encara, el poema «Només el silenci», el poema que va cedir pel calendari editat per Socors Català el 1978 per recollir fons per afrontar les defenses dels empresonats arran del cas Bultó (Àlvar Valls, Montserrat Tarragó, Jordi Pérez i Carles Sastre).

Només el silenci

Només el silenci.

I jo articulat en un niu de venes,

amant en fals que parla

inacabable

i sadolla el paisatge

d’estrelles furtives,

de contactes impermanents.

Com sóc, només com sóc,

nusat a l’herba i a la bèstia,

a tot allò que em demana,

a tot allò que és frontera,

alè contra el meu alè.

Només el silenci:

la veu que puja

d’un fons absurd de terra,

arran d’orella calla,

i mai no sento el nom, la condició;

com es diuen el cos

l’ànima

el futur.

Em cerco pels racons de la història.

Al proemi justificatiu del llibre Reixes a través (Poemes, 1944-1952) entenem el perquè de l’existència d’aquests poemes, perquè ens hi explica:

Sóc el que sóc i uns quants més; ho sé. Però que duri tant de temps aquesta nit m’obliga a escriure poemes! O potser la meva necessitat de conèixer-me i, amb mi, de conèixer tots aquests altres, és encara com la d’un infant.

És també significatiu el text breu «Coitaccidents» editat dins del recull A vosaltres que estimeu la llibertat. Poemes per als patriotes catalans dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, l’any 1981:

Arbrerranat, el cotxe/ferralla, gira que tomba la roda, closencastada una porta, bruptoberta l’altra enfonsat el radiaplom, esberladeixat el cristall.

Contrarera el volant, testabatuda com el coll romput la dona: cabellcurta cendragrisat, brusa botonera, cadena fina penjascapada, faldilla crema damunt la carn cinquantenària de les cuixes badades.

De la boca penja un sangquall.

Pedrabolcat, l’escurçó adolescent abandona conforts humits cap al metall, salta vidreforats i cau.

Lent, es mou per túnels de roba ombrapropicis, solca fràgildureses cap a mullenes vegetatives, petja gespamuntegada abans d’entrar al barranc on fibla espermaverins caducòvuls.

Orgasmefecundada, la dona es testadreça, es cuixatanca i l’esclafa entre vulvoparets que tenen ritmes coitals. L’expulsa culivada, riuarrossegat cap a terrossos, sacrificat al deure venerigenèsic que assegura descendències.

D’aquests violasssassinats neixen, normalment, genocides i torturadors que estimen platònicaincestuosament la mare.

Com no podia ser d’altra manera, va deixar una petjada important en la contemporaneïtat política. I ho veiem, per exemple, en el fet que el llibre que Josep Guia va publicar amb el nom d’És molt senzill: digueu-li Catalunya –que després es van convertir en només: Digueu-li Catalunya– l’havia adaptat del llibre de Pedrolo Acte de violència en què es convoca una vaga general per fer caure un dictador amb l’eslògan «És molt senzill: quedeu-vos tots a casa».

La majoria de les seves obres, doncs, i va ser molt prolífic, contenen un rerefons de crítica política i social; algunes, fins i tot, parlen de qüestions tan reaccionàries com el cas d’uns joves que havien sentit l’impuls d’organitzar-se i combatre de manera violenta el règim franquista i el que encara en quedava als inicis dels anys 70, que és el que passa en la novel·la Milions d’ampolles buides. Moltes d’aquestes obres potser van ser pretesament arraconades per les altes instàncies per esdevenir un personatge irreverentment incòmode.

Si ell creia que l’obligació del ciutadà era informar-se i fer sentir la seva veu; nosaltres no podem fer altra cosa que informar-nos sobre qui va ser i què va representar Manuel de Pedrolo per la llengua, la cultura, la història i la política catalanes; a través d’ell, ens coneixerem millor nosaltres mateixos i potser ens adonarem que velles consignes encara són vàlides ara i ens les podem fer nostres, fer nostre el nostre futur.