31 de maig de 2016

Escolta el programa!

Ja tornem a ser aquí. I ja anem pel programa número 7. Avui parlarem d'un poema força popular i d'una adaptació sorgida anys després, el primer de Joan Maragall i la versió de Pere Quart. Després, amb la poeta reusenca Carme Andrade (que acaba de rebre la Flor Natural als Jocs Florals del Rosselló) entrevistarà Teresa Duch arran de la publicació Les cadenes subtils, amb la qual s’estrena com a novel·lista.

Volem fer-vos passar una estona agradable compartint el gust per la lectura. Voleu pujar a la nostra barca? Som-hi! 

De Joan Maragall, artífex del Modernisme, que va escriure, per tant, a cavall dels segles xix i xx i que és conegut no només com a escriptor, sinó també com a traductor i periodista, tenim: «La vaca cega», del 1893, amb el qual ens descriu una situació dramàtica ambientada en un lloc rural i viscuda, és clar, en pròpia pell per una vaca, la vaca cega.

LA VACA CEGA

Topant de cap en una i altra soca,

avançant d'esma pel camí de l'aigua,

se'n ve la vaca tota sola. És cega.

D'un cop de roc llançat amb massa traça,

el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre

se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,

mes no amb el ferm posat d'altres vegades

ni amb ses companyes, no; ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,

el silenci dels prats i en la ribera,

fan dringar l'esquellot, mentres pasturen

l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.

Topa de morro en l'esmolada pica

i recula afrontada... Però torna,

i baixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.

Beu poc, sens gaire set. Després aixeca

al cel, enorme, l'embanyada testa

amb un gran gesto tràgic; parpelleja

damunt les mortes nines i se'n torna

orfe de llum sota del sol que crema,

vacil·lant pels camins inoblidables,

brandant llànguidament la llarga cua. 

La pobra vaca, doncs, no pot fer res més que resignar-se i viu el seu dia a dia, així, abandonada a la seva mala sort, sense lamentar-se’n, però, perquè sap (o això es pensa) que no en trauria res de fer-ho. Es conforma, així, amb la seva agonia; l’accepta, submisa.  

Escoltem el poema, ara, musicat per Andana al disc Andana + Víctor Pi.

Al seu torn, més endavant, enmig de la guerra, el 1937, Pere Quart que, ja ho sabeu, era el pseudònim poètic de Joan Oliver, membre del Grup de Sabadell –els autors del qual van cultivar una literatura de caire cosmpolotia, a mig camí de la iconoclàstia avantguardista–,amb la seva ironia i el seu humor àcid i punyent, ens ofereix una altra vaca, la vaca suïssa. 
            
            VACA SUÏSSA

Quan jo m'esmerço en una causa justa

com mon Tell sóc adusta i arrogant:

prou, s'ha acabat! Aneu al botavant

vós i galleda i tamboret de fusta.

La meva sang no peix la noia flaca

ni s'amistança amb el cafè pudent.

Vós no sou qui per grapejar una vaca,

ni un àngel que baixés expressament.

Encara us resta la indefensa cabra,

que sempre ha tingut l'ànima d'esclau.

A mi no em muny ni qui s'acosti amb sabre!

Tinc banyes i escometo com un brau.

Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,

l'he bramulat per comes i fondals,

i no espereu que me'n desencamini

la llepolia d'un manat d'alfals.

Que jo mateixa, si no fos tan llega,

en lletra clara contaria el fet.

Temps era temps hi hagué la vaca cega:

jo só la vaca de la mala llet. 

Aquesta, és evident, és una altra vaca, una altra manera de percebre la realitat a través del mateix animal; la personalitat d’algú irreverent, que no s’ajup davant res i ningú, que té molt clar què vol i per què, i s’escarrassa amb totes les seves forces per aconseguir-ho, evitant ser trepitjada, grapejada o maltractada. Un àlter ego de nosaltres mateixos, dels catalans i allò que volem i breguem que se’ns reconegui que som, senzillament, perquè ho som.

I una versió del poema de Santi Arisa inclosa al seu disc Taverna de Poetes III.