3 de maig de 2016

Escolta el programa!

Bon dia! Tornem-hi. Comencem un altre programa. En aquest cas parlarem del compromís social de l’escriptor, en la primera part, i de llibertat d’expressió, en la segona, tot i que avui no entrevistarem algú directament vinculat amb la cultura catalana, sinó que entrevistarem algú que ve del País Basc i ha patit directament la manca de llibertat d’expressió de l’estat en què ens fan pertànyer, aquest és el vincle, pertànyer al mateix estat i, per tant, saber què implica això, saber què ens pot comportar. Parlarem amb Teresa Toda, que és a Reus per commemorar el 75è aniversari de la mort del seu besavi, el diplomàtic Eduard Toda, però hi parlarem per un altre motiu: perquè va ser la subdirectora del diari basc Egin i, per això, va ser empresonada durant 6 anys. Som-hi!

El compromís social de l’escriptor el trobem ben present i ben potent en la postguerra, quan després de la nostra guerra, la que ens van fer passar i patir, i de la Segona Guerra Mundial, tot perd sentit perquè el món i la vida s’esfondren, i l’existencialisme recobra poder i presència. En aquest context, el compromís social de l’escriptor es manifesta com una presa de posició i de responsabilitat davant una societat en crisi, mitjançant l’ús de l’escriptura literària, com a via d’escapament i de guia per recuperar el nord, un nord que no només havia de donar sentit a les nostres existències sinó que també ens havia de permetre recuperar-nos com a poble i ens havia de donar la vigoria necessària per recuperar l’empenta, l’orgull i l’autoestima necessaris per tornar a mostrar-nos amb tota la nostra força i la nostra creativitat.

L’escriptor, doncs, plenament conscient d’aquesta mancança obre el camí cap a la recuperació individual i nacional, ens marca el camí. Ho veiem en «Inici de càntic en el temple», de l’any 1965, de Salvador Espriu: 

INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE  
A Raimon, amb el meu agraït aplaudiment.
Homenatge a Salvat-Papasseit. 

Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes."
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues."
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble."

  

Retrobem una idea semblant sis anys després en «Propietats de la pena», de Vicent Andrés Estellés, l'escoltem amb la veu de Paco Muñoz: 

PROPIETATS DE LA PENA 
Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

I de més endavant, el 1981, ja en un suposat estat de dret, també podem trobar amb aquest mateix objectiu o amb aquesta mateixa reflexió el poema «Ara mateix»  (1981) de Miquel Martí i Pol, ens el recita Titot:

ARA MATEIX

Ara mateix enfilo aquesta agulla

amb el fil d'un propòsit que no dic

i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis

que anunciaven taumaturgs insignes

no s'ha complert, i els anys passen de pressa.

De res a poc, i sempre amb vent de cara,

quin llarg camí d'angoixa i de silencis.

I som on som; més val saber-ho i dir-ho

i assentar els peus en terra i proclamar-nos

hereus d'un temps de dubtes i renúncies

en què els sorolls ofeguen les paraules

i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l'enyor o la complanta,

ni el toc de displicent malenconia

que ens posem per jersei o per corbata

quan sortim al carrer. Tenim a penes

el que tenim i prou: l'espai d'història

concreta que ens pertoca, i un minúscul

territori per viure-la. Posem-nos

dempeus altra vegada i que se senti

la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible.

Pel mig, és clar, han passat molts altres poetes i escriptors en general, i esperem que molts més en vindran, tot i que també esperem poder tocar amb les mans ben aviat el nostre horitzó: la llibertat. Crec que val la pena recordar que no fa pas tant de temps hi havia una censura franquista que ens prohibia llegir determinats llibres i, sobretot, publicar-los; però, en canvi, sí que donava més marge a la poesia. Aquesta, de fet, és l’escletxa que va donar lloc als Setze Jutges, a la Nova Cançó, perquè van utilitzar aquella permissió per cantar i fer arribar arreu la poesia. La idea va ser bona i, poc després, ens la van copiar al País Basc a través del Miquel Laboa que estava treballant a Barcelona i va pensar que també s’havia d’aprofitar aquella oportunitat al seu país, i així va néixer el que allí es va dir Ez dok amairu (No hi ha tretze). En veure, les autoritats franquistes l’embranzida que aquella poesia cantada agafava, però, va ser quan van començar a prohibir, també, la paraula feta cançó, aquí, al País Basc i a altres llocs on es va voler copiar la idea catalana. La poesia i la paraula, per tant, també és música, és combat, és arma.

El compromís de l’escriptor, per tant, a vegades precisament per la força que obté la seva paraula es veu tenallat i fins i tot pot portar l’escriptor entre barrots, com és el cas de Teresa Toda a qui entrevistem avui, o a la mort. De fet, l’escriptor es pot comprometre a explicar-nos fets que hagin comportat la mort d’algú, com passa amb Maria Aurèlia Capmany i la seva obra amb col·laboració de Xavier Romeu: Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret advocat dels obrers de Catalunya (estrenada el 1970) o, tot i que no sigui escrit en català, penso que val la pena recordar l’obra El desaparecido (1978) de Miguel Buñuel que relata la mort de Cipriano Martos, l’últim mort pel franquisme a Reus, un treballador a casa del qual suposadament es van trobar còctels molotov motiu pel qual va ser obligat a veure-se’ls, després de la qual cosa se li feia un rentat d’estómac, fins que el seu cos ja no ho va poder suportar més. Atrocitats que passen al paper perquè no les oblidem, no fem el joc a l’estat ocupant i subjugador, i tinguem-les present, per tant. Des d’aquí, precisament per això, llanço la crida a l’Ajuntament de Reus perquè recordi Cipriano Martos i en restitueixi la vinculació de la ciutat simbòlicament amb el nom d’un carrer o d’una plaça. Queda dit.