Escolta el programa!
Bon dia! Afineu les orelles i els sentits, perquè avui parlarem de poesia. Començarem per la poesia trobadoresca i continuarem fent-hi referència, a la poesia, perquè entrevistarem la poeta reusenca Montse Farrés. Ens acompanyeu per aquest viatge? Som-hi!
Bon dia! Afineu les orelles i els sentits, perquè avui parlarem de poesia. Començarem per la poesia trobadoresca i continuarem fent-hi referència, a la poesia, perquè entrevistarem la poeta reusenca Montse Farrés. Ens acompanyeu per aquest viatge? Som-hi!
Avui, com dèiem, ens endinsarem en el món de la poesia
trobadoresca; anirem, per tant, cap als segles xii i xiii per
endinsar-nos en la poesia dels trobadors, aquells que «troben», o sigui, que
composen literatura (i que es diferenciaven dels poetes perquè la llengua que
utilitzaven era la col·loquial, en el nostre cas el català). Els trobadors van esdevenir un fenomen social i competien entre ells; ser trobador,
però, no era una tasca fàcil, ja que no només escrivien la lletra, sinó que
també en componien la música; calia certa formació, per això, sobretot a
Catalunya, abunden els trobadors que van ser senyors feudals o, si més no,
vassalls de certa categoria. Aquest seria el cas de Guillem de Berguedà i
Guillem de Cabestany, però no el de Cerverí de Girona, que seria un poeta professional.
Sigui com sigui, esdevenir trobador, trobador reconegut, és clar, era símbol de
prestigi.
Amb ells se’ns permet resseguir històries personals
de pugnes i lluites pel poder perquè hi són pretesament reflectides i, amb
aquestes composicions, podem deixar-nos encomanar la ironia i el sarcasme que
s’hi incorpora. Escoltem, per començar, Guillem de Berguedà i la relació que
manté amb el marquès de Mataplana (escoltem-lo de la mà de qui tant ha fet per
recuperar-ne la veu i la història, Francesc Ribera, Titot):
Cançoneta lleu i blana,
lleugereta, sense ufana,
faré jo d'un cert marquès,
traïdor de Mataplana,
que de mil fraus porta el pes.
Ai marquès, marquès, marquès,
de mil fraus porteu el pes.
Oh, ben hagen les llosetes
de Melgurs, de viltat netes,
on perdéreu, de dents, tres.
En les llosetes, pobretes,
tampoc no s'hi coneix res.
Ai marquès, marquès, marquès,
de mil fraus porteu el pes.
El braç no us val ni una figa,
que apar cabiró de biga,
arronsat sota l'arnès.
Potser, si el punxa una ortiga,
el podríeu posar estès.
Ai marquès, marquès, marquès,
de mil fraus porteu el pes.
Marquès, qui de vós es fia,
si cerca amor, té falsia,
si bon goig, poc resta il.lès.
El qui amb vós ha anat de dia,
a la nit ja no us ha admès.
Ai marquès, marquès, marquès,
de mil fraus porteu el pes.
De fer amb vós la migdiada
no es vana persona nada
que anheli costum cortès,
si no es posa, alliçonada,
calces de cuir cordovès.
Ai marquès, marquès, marquès,
de mil fraus porteu el pes.
Seguim amb una composició d’un
altre Guillem, Guillem de Cabestany, més amorosa, més tradicional també, per
tant, sobretot en el sentit de l’amor cortès; en aquest cas hi trobem reflectit
un amor d’aquells desitjat però no correspost, que crema per dins i ho corseca
tot, adreçat a una estimada de qui es vol ser vassall, tot i que el
vent bufi en contra:
S'ALLARGA EL DIA EN TENDRE EXCÉS
S'allarga el dia en tendre excés,
les flors esclaten pels vergers
i els ocells coregen llurs rims
pels bardissars, que feia ombrers
el fred; mes ara pels alts cims
i entre les flors i els branquells prims,
piulen en gaia volior.
I jo m'enjoio amb tal clamor
car tinc al cor un goig d'amor,
de què un desig molt dolç ha eixit.
Fix com la serp al sicomor,
no me'l traurà el malreeixit.
Tot altre goig esdevé oblit
davant l'amor que, ai las, no em val.
Des que menjava el fruit fatal,
Adam, de què ens perdura el mal,
més bella no n'ha fet el Crist:
cos preciós, dels ulls regal,
blanc i fi, com mai no s'ha vist ...
Tan bella és, que en resto trist,
car ella en mi no para esment.
Poc que jo vull fer-me'n absent,
que mai l'amor que ara m'encén
pugui fer via a altres destins,
car, a cops, tal deseiximent
fa que s'escampi fora i dins.
L'amor cobreix els meus camins
talment és ric de flors l'hisop.
I estimo tant que més d'un cop
tinc por que la mort m'és a prop.
Prou l'Amor vull, prô m'és hostil,
i això em lacera a tot estrop.
El foc que em crema és tal, que el Nil
l'extingiria igual que un fil
aguantaria un tron d'honor.
Mes jo tot sol mantinc l'ardor
del meu amor, ric de temor,
de fins desigs, d'angoixa greu,
i m'engrogueixo de color.
Prô si fos vell i volgués Déu
que ella em veiés blanc com la neu,
no em sentiria ni un lament.
Perquè midons torna valent
el desvalgut i el malcontent.
Que tal qui és franc, d'humor tranquil,
si no estimés dama avinent
per tothom fóra esquiu o vil.
D'on amb qui és digne sóc humil
i uso d'orgull amb el dolent.
Joglar, mal que ja és lluny l'abril,
vés als amics, parla-hi gentil,
més amb Raimon, baró excel·lent.
Que el mal m'és un plaer subtil,
i l'escàs bé, dolç nodriment.
Encara seguint amb Guillems, ara
recorrem a Guillem de Cervera, també conegut com a Cerverí de Girona, amb un
poema que, en aquest cas, podríem dir que és també d’amor, però no ben bé,
perquè representa més aviat un consell sobre amb qui allitar-se i a qui obrir
el cor, un clar exemple de l’amor cortès en el sentit més adúlter; cosa del tot
comprensible si tenim en compte que eren composicions normalment dedicades a
dames nobles entre les quals els casaments que s’establien eren purament per
conveniència, res d’amor (o de desig):
NO EL VULGUEU, EL FALS MARIT
Això és una viadera
No el vulgueu, el fals marit,
Jana delgada!
No el vulgueu, qui ha perjurat,
i és un pec mal ensenyat,
Jana delgada.
No el vulgueu el mal marit,
que és un betzol ensopit,
Jana delgada.
Que és un pec mal ensenyat,
no sigui per vós amat,
Jana delgada.
Que és un betzol ensopit,
que no jegui amb vós al llit,
Jana delgada.
No sigui per vós amat,
més val l'altre, d'amagat,
Jana delgada.
Que no jegui amb vós al llit.
Molt més us hi val l'amic,
Jana delgada.
I acabem, amb l’amor propi
d’aquest tipus de poemes, però amb els versos escrits no per un home, sinó per
una dona, la gran oblidada de la història i, també, d’aquesta època (però
malgrat tot existent i combatent), en què si bé tenim trobadors, també tenim les trobairitz, la versió femenina dels trobadors. Aquest
poema pertany a la Comtessa de Dia, que ens pot sobtar per la franca referència
a l’amor carnal que busca no en el marit, sinó en el cavaller amat:
TINC UN
DESFICI, AI, INCLEMENT
Tinc un desfici, ai, inclement,
pel cavaller que m'ha servit.
Massa l'he amat, m'ha malferit,
vull que tothom en tingui esment.
Ara veig que sóc traïda
car no li he dat el meu amor.
Per ell jo visc en plany i enyor
en llit o quan vaig vestida.
Voldria haver-lo avarament
entre mos braços nu una nit.
Feliç seria en el meu llit
si jo li fos coixí plaent.
Més que Blancaflor, ferida
per Floris, cerco el seu favor,
car jo li ofreno cor i amor,
el seny, els ulls i la vida.
Oh bell amic ple de dolçors!
Quan us trindré vora el meu cor?
Si amb vós jagués, quin bell deport!
Quin bes, el meu, més amorós!
Sapigueu que goig hauria
si us tingués en lloc del marit
sols que em juréssiu, penedit,
de fer ço que jo voldria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada