Avui us pretenem apropar a una literatura que
encara ens ha de fer passar més calor, la literatura eròtica. Aprofitant que a l’espai de l’entrevista
compartirem l’estona amb Alfons Cama i Saballs, que en les seves novel·les no
s’està de detallar-hi unes relacions sexuals que, tot i no sé d’aquest caire, si
més no, se’n van del sexe tradicionalment permès i entès; nosaltres anirem més
enllà i, per si no fes prou calor aquests dies, com dèiem, encara farem pujar
més la temperatura del termòmetre. Tingueu alguna cosa refrescant o alguna
manera d’acontentar la libido a l’abast. Comencem?
Així, doncs, Obres
púbiques, malgrat estar escrita ja el 1971, no es publica fins vint anys
després, el 1991, perquè la moral del moment (i la censura, és clar) no
permetia el tipus de sexe que hi apareix ni molt menys que es fes de manera tan
explícita:
Silenciosament, amb un principi d’erecció, es va treure
els pantalons i avançà més cap a les noies. Palpà les sines de l’una i de
l’altra i els ventres humitejats per la suor. El membre s’estirà més quan
passejà les mans per la gropa de la Jenny, particularment sensacional en la
corba que la unia a les cuixes i, tot seguit, el va prémer contra el tall. Els
llavis de la Judy se’n van apoderar un instant, l’abandonaren per llepar de nou
la seva amiga i ell, subjectant-lo amb la mà, li va anar fent recórrer tota la
fondalada del cul.
Quan va forçar-lo a davallar novament, ja el tenia del
tot rígid. Va introduir-lo una mica per damunt la llengua de la Judy, que a
l’acte li cedí el lloc.
–No li faràs mal? –va sentir que deia des de sota els
seus testicles.
S’aturà en sec; s’havia oblidat que era verge!
–No ho sé –va confessar.
Amb precaució, va avançar un dit cap a la vagina. Ara
totes dues s’havien immobilitzat i la Jenny tombava el cap des de l’entrecuix
de la seva amiga.
El dit va palpar les parets, progressà una mica més,
immediatament lubrificat per les secrecions abundants, va notar unes lleugeres
convulsions dels teixits que potser preludiaven l’orgasme i, molt endins,
s’aturà contra l’úter.
–No hi ha res, aquí –digué.
–Com que no? –va protestar la Judy–. Oi Jenny que no
t’hi ha entrat mai ningú?
–Mai –sospirà ella.
–No pot ser –va dir encara en John, i tornà a
palpar-la–. No tens himen.
Es va agenollar i, amb el coll torçat, va separar ben
bé les làbia i esguardà cap a l’interior. Com que a l’indret no hi havia prou
claror, inclinà el llum contra el divan i recomençà l’examen. La Judy, que no
s’havia mogut del lloc, mirava amb ell.
–Ho veus?
En un racó hi havia com una petita esfilagarsa i la va
anar resseguint amb el capciró. Després tornà a mirar, emocionat per aquella
vagina carnoseta, pel dibuix gairebé geomètric de les làbia, pel menut caparró
del clítoris que vibrava.
–No, no n’hi ha. T’hi deus haver ficat coses...
–Els dits –va reconèixer la noia–. I els de la Judy.
A part de Pedrolo, altres escriptores i escriptors
catalans han volgut desafiar la moral permesa. Així, tenim Deu pometes té el pomer del col·lectiu Ofèlia Dracs que el 1979 va
guanyar el premi La Sonrisa Vertical; és amb ells que, de fet, es va començar a
normalitzar el gènere.
–Així, així! Ara, amb la mà que tens lliure acaricia’m
l’esquena, la cintura, els flancs, m’agrada... sí, el cul també; aquí, aquí,
quieta aquí! Ah, l’Adela. L’Adela va inventar l’equivalent masculí de la nina
inflable. Se li premia la mà esquerra i trempava. Li podies posar llet calenta.
Ejaculava prement el front contra el nas del ninot. És per això que tot sovint
et refrega el cap contra el nas i necessita homes d’erecció perllongadíssima...
No t’aturis, no...
El carall s’havia engrandit fins al límit de les seves
possibilitats i assolia espasmes vibràtils. El cap enrere semblava voler
endevinar el color del sostre a través de la ceguesa momentània dels ulls en
blanc. La respiració entrava en el tobogan del panteix, i els gemecs eren com
de ràbia continguda. Inesperadament, una altra mà feia de cassoleta mòbil sota
els genolls.
–Ara m’agrades, ara! Tot i el teu mutisme, els teus
ulls clucs, no m’enganyes: també ets una experta, només les joves veteranes del
jaç obren les cames com tu, marranota. L’Adela sempre ve marcada; el seu marit,
el Joan, és pintor, i li pinta figures eròtiques als pits, al ventre, a les
cuixes..., però té el forat del cony massa ample, no para de somniar que la
penetren dos homes alhora.
Altres apostes, les trobem a partir dels anys 80 amb
la col·lecció La Marrana de l’editorial La Magrana, que publicava en català les
últimes novetats eròtiques de la literatura europea, o la col·lecció La Piga de
l’editorial Pòrtic que convocava el premi La Piga, precisament. D’aquest moment
és Amorrada al piló de Maria Jaén:
Amb els peus a la cadira, un a cada costat del Toni,
el feia presoner i el convidava a passejar-li les mans i la boca per les cames,
ara ben a la vista, després d’arromangar-se la faldilla.
–I les postres?
–Aquí.
I li agafà la mà fent-la pujar cap al seu sexe, cap a
la seva humitat.
–No portes calces?
–Mira-ho.
Va acabar de pujar-se la faldilla fins a mostrar el
pubis, descobrint aquell paisatge de rínxols negres i mullats.
–Vols que et faci un petó aquí?
–Abans toca’m una mica.
–Així?
El Toni, obedient i humil, resseguia la línia
vermella, cercava la porta, el forat que obria el camí, amb el desig de
ficar-hi els dits quan el trobés. Primer un, després dos, i encara un altre.
–Ara em fas mal.
–Ho sento.
–No, no ho sentis, m’agrada; però em fa una mica de
mal.
–Bé, ara t’ho curaré.
S’acostava per fer-ho, per curar-la amb la boca, per
besar-li el sexe que regalimava, traspassant la faldilla i mullant les
estovalles. I aquella olor tan coneguda. Respirava a fons, li agradava.
[...]
Se li va acostar encara més, fent seva la respiració
femenina, desitjós de comprovar un cop més aquella habilitat bucal.
Només les boques juntes. Ni la tocava.
Deixava créixer el desig. Les seves mans encara
trigarien a tocar, prémer i grapejar aquella esplèndida pitrera.
[...]
La Marta, xopa de cap a peus per suors i secrecions
diverses, amb un tros de trufa a la boca i una copa ben plena a la mà dreta,
s’acostava a la finestra i s’hi posava bé per prendre l’aire i oferir-li
l’esquena al Toni.
Ell no va fer el ronso, i sense perdre temps la va
abordar per darrere, fent-li saber que el seu cos també cremava. La va agafar
per la cintura mentre li besava el coll i les orelles.
S’arrambava amb força perquè ella pogués sentir entre
les natges el seu membre rígid i ferm.
[...] la noia no va reprimir el seu plaer quan el Toni
li va tocar els pits per sota la brusa, palpant aquelles sines tan plenes, com
a punt d’esclatar, mentre amb l’altra mà es descordava els pantalons, sense
separar el seu cos del de la Marta, perquè ella ho pogués notar bé. Allò de
sentir o veure com l’home es descordava els pantalons per desembeinar –ho
sabia–, l’excitava moltíssim.
Ella es va arromangar la faldilla per facilitar-li la
feina. I el noi, amb l’eina entre les mans, l’hi passejava amunt i avall per la
regatera del cul. La Marta, que encara tenia la copa a la mà dreta, amb
l’esquerra començà a tocar-se, centrant la carícia en un punt molt concret del
seu sexe.
Va sentir que el Toni buscava l’entrada i mentre
inclinava el cos cap endavant, separava les cames encara més. Quan el va tenir
dintre, volent tocar fons, va deixar anar un Oooh! ple de tendresa, i tot
seguit, sense voler-ho, amb la mà desviada de la posició inicial, va fer que la
copa es buidés.
No en va quedar ni una gota.
Ella va xisclar abans que ell es desplomés [...].
Des del 1993 es convoca un altre premi, el Premi de
Narrativa Eròtica La Vall d’Albaida, que publica l’editorial Bromera. Una altra
aposta per aquest tipus de narrativa és la col·lecció De pèl a pèl de Cossetània
Edicions que va arrencar amb la reedició d’Els
conys saborosos de Valerià Pujol, que el 1986 ja havia publicat l’editorial
Empúries:
Ella comença aleshores a desbotonar-se els botons de
la brusa, primer la màniga esquerra, després la dreta. La mà esquerra darrere
l’esquena, salta l’obstacle d’uns sostenidors negres i brevíssims que
descobreixen uns pits d’anís i naftalina. Jo amb els braços caiguts al llarg
del cos i estrenyent els punys, en tensió tots els músculs. Ella demanant
respostes amb una mirada inquieta, dubtant els seus mugrons entre l’erecció i
l’angoixa. La cremallera dels Lewis, primer la cama esquerra, després la dreta.
Només les botes i les bragues com dient: «Ja veus que sóc teva, per què no me
les véns a treure?». I jo amb totes les peces de roba intactes damunt del cos,
tesant els músculs, endurint encara més la mirada. Allargo el braç només i agafo
una vara de freixe. Un gest imperceptible d’ella m’indica que no reconeix la
situació. La ignoro. Aleshores li esquinço les bragues. S’agenolla.
Reconeixement? L’obligo a aixecar-se agafant-la pels cabells. La bufetejo. Es
queda sense respiració. Adreço la mà al cony insurrecte i desconcertat i li
arrenco un grapat de pèls. Esclata en un plor furient i desesperat, i assaja
d’abraçar-me i de besar-me com per esborrar les taques del meu propi pecat. La
refuso. No necessito cap perdó i amb la mà esquerra, poderós, la subjecto pels
canells mentre descarrego dos cops secs damunt els seus pits desitjosos d’amor
i d’ignonímia. La deixo anar i es contorça. Acaba a quatre grapes i aleshores
començo a fuetejar-li les natges deixant-li ratlles rogenques damunt la delicada
pell. No es rebel·la. Només plora amb un plor silenciós, gemega i contreu tots
els músculs a cada cop de vara. Jo sóc una màquina de copejar i recerco els
llocs més sensibles, deixant lliure el seu cony de nina bruna. Ella diu:
«T’estimo, amor meu. No puc més» i cau bocaterrosa. Jo continuo amb el meu sexe
absolutament flàccid. No gaudeixo. Cal que gaudeixi primer ella. Per això li
dic: «Aixeca’t!». «No puc.» «Aixeca’t!» Queda situada justament davant d’un
sofà. L’empenyo i resta amb les cuixes ben obertes: «Masturba’t!». Avança
lentament els dits vers el clítoris i comença el viatge. Controlo el ritme de
la seva respiració. Quan el plaer ja es fa evident li dic: «Posa’t com els
gossos i continua el teu treball.» Obeeix. M’acosto per darrere i enfonyo la
vara de freixe al cony gormand. Em trec el cinturó i li fuetejo novament les
natges i l’esquena. La vara de freixe es mou com una serp dins la seva vagina
enroentida. Tot pren una dimensió de làser i de bomba de neutrons. Culmina en
un crit suburbial de plaer i destrucció. L’abandono al seu propi descobriment i
aleshores començo a despullar-me a poc a poc. La camisa, els pantalons, els
eslips. M’assec nu damunt una poltrona de palla plena de coixins i espero.
Passa el temps lentament com gaudint i masturbant-se en la pròpia negació dels
minuts: destruint-se. Rellisca per damunt de la pell i els objectes. M’aixeco:
déu temporal. Li dic: «Fes-me una palla amb la mà esquerra.» No s’interroga.
Executa. No és gaire destra, però només el seu contacte ha posat en situació la
meva polla. La deturo, però, i canvio de consigna: «Mama-me-la!»
Començàvem amb
censura o autocensura i acabem quasi (o sense el quasi) amb pornografia. Lligat
al pudor que va fer romandre l’obra de Pedrolo als calaixos, també hi ha la
valoració de les obres d’aquesta índole, que normalment s’han considerat de
menys importància, com si el sexe no fos el motor de tot, com si el sexe no fos
arreu... Se li retreu potser la seva previsibilitat, la seva manca d’innovació,
la seva manca d’expectatives, però... no és cert que tot sigui previsible,
també es pot innovar i crear expectatives en aquest àmbit, no? Potser sembla fàcil fer-nos destapar el desig i
encendre’ns la libido, però no ho és pas; a més, la voluntat creativa no ha de
quedar pas a banda, ni en les nostres relacions ni el paper; així que força a
la imaginació per aixecar passions!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada