6 de setembre de 2016

Escolta el programa!

Tornem a ser aquí! Com que fa una setmana va fer 106 anys que va néixer Màrius Torres és una bona ocasió, o això hem pensat, per recuperar-lo. Us en parlarem i l’escoltarem, en alguns casos, musicat per alguns dels nostres cantants. I després parlarem  amb Joan Cavallé, el prolífic escriptor d’Alcover. Dues propostes ben diferents que volem compartir amb vosaltres; dues propostes que esperem que us agradin i que us atreguin, que facin d’aquesta estona compartida una estona plaent, entretinguda i interessant. Som-hi?

Màrius Torres va néixer, doncs, a Lleida el 30 d’agost de l’any 1910. Provenia d’una família benestant de polítics de caràcter republicà. De fet, el seu pare, Humbert Torres i Barberà, va ser diputat al Parlament de Catalunya; i el seu germà Víctor també s’hi va dedicar, a la política. La ideologia era compartida amb la família de la seva mare, Maria Perenya Reixach; a més, els membres de les dues famílies eren intel·lectuals, metges i advocats.

Tot i que va estudiar Medicina a la Universitat de Barcelona, seguint la tradició familiar, Màrius Torres es va interessar per la literatura de ben jove. Als 25 anys, però, la seva vida es veu estroncada perquè va emmalaltir de tuberculosi i el desembre del 1935 va ingressar al sanatori de Puigdolena, a Sant Quirze Safaja, d’on quasi ja no va sortir i hi va morir als 32 anys.

La poesia de Màrius Torres, és clar, va íntimament lligada a la seva trajectòria personal, a la seva malaltia. A continuació, en tenim alguns exemples:

Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara. 

Ara no temo gens el teu bes glacial, 
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara 
de més enllà del gual. 

Dels sofriments passats tinc l'ànima madura 
per ben morir. 
Tot allò que he estimat únicament perdura 
en el meu cor, com una despulla de l'ahir, 
freda, de tan pura. 

Del llim d'aquesta terra amarada de plors 
el meu anhel es desarrela. 
Morir deu ésser bell, com lliscar sense esforç 
en una nau sense timó, ni rems, ni vela, 
ni llast de records! 

I tot el meu futur està sembrat de sal! 
Tinc peresa de viure demà encara... 
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara, 
el dolor que m'espera em fa mal... 

I gairebé donaria, per morir ara 
–morir per sempre–, una ànima immortal. 

--------------------------

Que sigui la meva ànima la corda d'un llaüt 

per sempre igual i tensa 
i que el destí no em pugui arrencar, decebut, 
sinó una sola nota, invariable, immensa. 
Una nota molt greu i molt constant. Vençut 
no sigui mai el clau que tiba i que defensa 
la viva pulcritud 
de la vibració d'una corda ben tensa. 

Sóc tan sovint com una corda fluixa i vençuda 
que vibra malament! 
Amb un ritme feixuc, engavanyat i lent, 
àtona, corrompuda, 
corda desafinada, la meva ànima ment. 
Quants cops l'hauria volgut muda 
per no sentir la música falsa del seu accent! 

Senyor, ¿Tu no voldries 
reblar les torques dels meus extrems afeblits 
perquè mai no s'afluixin les meves melodies? 
Jo vull ésser constant en els plors i en els crits, 
i cantar sempre igual, ignorant les follies, 
els dalers, els neguits, 
el corb que sobrevola l'estepa dels meus dies… 
Jo vull ésser com tu, o corda que diries 
que sempre et polsen uns mateixos dits. 

Al sanatori, per tant, hi va passar set anys; set anys en els quals va tenir temps per dedicar a les seves passions: passejar, tocar el piano, llegir i, sobretot, escriure, una escriptura que gràcies a les lectures fetes i a la influència que van exercir en ell s’emmarca dins del Simbolisme. La sèrie «Cançons a Mahalta», escrita el 1937, està inspirada en Mercè Figueres, que va conèixer al sanatori perquè també estava malalta com ell. Escoltem-ne una versió de Lluís Llach.

Els seus temes: la solitud, l’amistat, l’amor, el pas del temps, la mort.... són tractats amb una gran exigència formal, que va des de les estrofes clàssiques fins a les més modernes. La seva és una producció literària de gran qualitat, en la qual mostra la seva capacitat sintètica i expressiva del mal no només individual sinó també col·lectiu: la Guerra Civil, la derrota dels valors republicans i nacionalistes que defensava... Un exemple clar és «La ciutat llunyana», escoltem-la en la veu de Meritxell Gené.

Aquesta producció, doncs, ha estat considerada tan valuosa que ha superat l’adversitat de l’aïllament al qual la malaltia el va sotmetre, l’adversitat dels temps contraris a la seva ideologia i, fins i tot, l’adversitat de l’extraradi; de manera que, avui en dia, és considerat un dels poetes catalans més importants i influents del segle xx. Ens n’acomiadem al programa, però no en les nostres lectures,

llegiu o rellegiu Màrius Torres!