Tornem a ser aquí. I ja anem pel programa número
15! Havent passat l’11 de Setembre res millor que, avui, continuar amb
l’esperit reivindicatiu i parlar de poesia nacionalista, d’aquella poesia que
exalta el nostre esperit com a catalans, de nord a sud i d’est a oest, per més
que el que celebrem l’11 sigui la diada nacional de Catalunya i no dels Països
Catalans. Després seguirem parlant de poesia amb Roser Guasch, la poeta de
Banyeres del Penedès que viu a Tarragona. Esperem que us agradin les propostes.
Comencem!
Comencem, doncs, per l’inici, i comencem per prosa poètica, comencem per quan vam començar a perdre les llibertats. Comencem per la batalla d’Almansa i res millor que Al Tall per explicar-nos què va passar fa poc més de 300 anys enrere i reivindicar, així, les llibertats perdudes, per la forma com les vam perdre, com ens van ser preses: la pèrdua de la guerra (la guerra de Successió), que va guanyar Felip V, el primer Borbó que va arribar al tron de l’Estat espanyol, i vam perdre els partidaris de Carles d’Àustria, com el guerriller Carrasclet; i, és clar, amb la infame promulgació dels decrets de Nova Planta... I ja se sap tot va començar per Almansa i «Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança». Aquest, doncs, és el «Romanço del cec» escrit per Vicent Torrent:
Va ser a la tardor de 1705 que a Altea desembarca
Baptista Basset com a general de l'exèrcit de Carles el d'Àustria. Entra en la
Marina i passeja per pobles i viles i en moltes comarques als maulets va
distribuint armes i donant raons, convencent a tots els llauradors que
l'Àrxiduc Carles ha promès suspendre tributs i gravàmens i tot el país li va
plantar cara al borbó Felip V.
Els reis i governants de tota Europa es posen a l'aguait i al ple s'aboquen, que està en discussió la corona dels regnes d'Espanya i els dos aspirants una guerra van a provocar, buscant aliances amb altres estats dos exèrcits preparen, Felip de Borbó i Carles d'Àustria, tals són els seus noms.
Als pobles van renàixer les esperances d'arrancar el poder als nobles senyors i en poques setmanes el camí de València aplanaren; maulets i aliats dominaren pobles i ciutats; d'una punta a l'altra el país va tornar a obrir les arques per traure al carrer les senyeres contra el botifler i l'Arxiduc Carles a la porta de Quart aclamaren i ell feu jurament d'obeir i defendre las lleis.
Del dia que ara esmente guardeu memòria: el 25 d'Abril de 1707 que trista batalla va somoure la terra d'Almansa; l'exèrcit borbó al de l'Àustria va vèncer d'un colp i sense defenses ocuparen comarques senceres.Mal dia va nàixer qui ordenà destruccions i matances. Si el mal ve d'Almansa amb raó diuen que a tots alcança: no es pot oblidar que en la boca del poble ha quedat.
Després que va sotmetre tot el país i va tractar els hòmens amb gran crueltat, pensà que era l'hora d'augmentar el poder de la seua corona i sense tardança promulgà el Decret de Nova Planta, pel qual suprimia les lleis i costums de la pràctica antiga i ens va prohibir que parlàrem la llengua d'ací.
Els reis i governants de tota Europa es posen a l'aguait i al ple s'aboquen, que està en discussió la corona dels regnes d'Espanya i els dos aspirants una guerra van a provocar, buscant aliances amb altres estats dos exèrcits preparen, Felip de Borbó i Carles d'Àustria, tals són els seus noms.
Als pobles van renàixer les esperances d'arrancar el poder als nobles senyors i en poques setmanes el camí de València aplanaren; maulets i aliats dominaren pobles i ciutats; d'una punta a l'altra el país va tornar a obrir les arques per traure al carrer les senyeres contra el botifler i l'Arxiduc Carles a la porta de Quart aclamaren i ell feu jurament d'obeir i defendre las lleis.
Del dia que ara esmente guardeu memòria: el 25 d'Abril de 1707 que trista batalla va somoure la terra d'Almansa; l'exèrcit borbó al de l'Àustria va vèncer d'un colp i sense defenses ocuparen comarques senceres.Mal dia va nàixer qui ordenà destruccions i matances. Si el mal ve d'Almansa amb raó diuen que a tots alcança: no es pot oblidar que en la boca del poble ha quedat.
Després que va sotmetre tot el país i va tractar els hòmens amb gran crueltat, pensà que era l'hora d'augmentar el poder de la seua corona i sense tardança promulgà el Decret de Nova Planta, pel qual suprimia les lleis i costums de la pràctica antiga i ens va prohibir que parlàrem la llengua d'ací.
Senyors i senyores, de la història us hem fet el reconte; si voleu seguir, en els llibres està tot escrit.
Com sempre, doncs, com diu Al Tall, en els llibres podem rellegir la història, la
nostra història, per saber qui som i per què hem passat que, en definitiva, és
allò que també fa que siguem com som o sigui que conèixer la nostra història és
la manera de conèixer-nos a nosaltres mateixos. Llegim!
I continuem, ara sí, pròpiament amb poesia nacionalista,
patriòtica, i podem començar per la «Divisa» de Joan Salvat-Papasseit,
l’esperit independentista del qual sovint s’obvia:
L'estel
d'un esguard
i el d'una senyera,
la guerra i l'amar:
la sal de la terra.
Al llavi una flor
i l'espasa ferma.
i el d'una senyera,
la guerra i l'amar:
la sal de la terra.
Al llavi una flor
i l'espasa ferma.
I podem continuar, seguint amb Joan Salvat-Papasseit, amb «Les gorges»:
A Sant
Martí del Canigó
la veu ressona que us esglaia:
diu: Catalunya!,
i la remor contesta:
Esclava d'Espanya!
Si prens coratge
els ulls al cel
i alces el braç
gest de venjança,
a Sant Martí sents una veu
i a cau d'orella:
També de França!
la veu ressona que us esglaia:
diu: Catalunya!,
i la remor contesta:
Esclava d'Espanya!
Si prens coratge
els ulls al cel
i alces el braç
gest de venjança,
a Sant Martí sents una veu
i a cau d'orella:
També de França!
Perquè quedi clar quin és l’abast de la nostra nació, tenim, també,
«L’himne a la nostra parla» d’Àngel Guimerà:
Catalunya i València,
Mallorca i Rosselló,
les branques són d'un arbre
que al món no té parió.
Són d'una pàtria sola
des de la creació.
La nostra parla és una
i és un nostre braó.
Tenim un mar que és nostre
que el mar ningú ens el pren,
La terra, quina toia,
avui i eternament!
El sol ens besa l'ànima
i ens fa la sang bullent.
Primer surt per nosaltres,
després se'n va a ponent.
Nobles i grans com fórem
els món ens hi veurà.
Volem records d'enrera,
més endavant marxar.
On són les races lliures
la nostra hi anirà
i al poble que badalli,
el nostre esclafarà.
Germans de Catalunya,
germans del Rosselló,
de València i Mallorca,
som terra de saó.
Un temps amb sang regada,
demà, no ho sabem, no!
Cridem en nostra parla:
Visca nostra nació.
Mallorca i Rosselló,
les branques són d'un arbre
que al món no té parió.
Són d'una pàtria sola
des de la creació.
La nostra parla és una
i és un nostre braó.
Tenim un mar que és nostre
que el mar ningú ens el pren,
La terra, quina toia,
avui i eternament!
El sol ens besa l'ànima
i ens fa la sang bullent.
Primer surt per nosaltres,
després se'n va a ponent.
Nobles i grans com fórem
els món ens hi veurà.
Volem records d'enrera,
més endavant marxar.
On són les races lliures
la nostra hi anirà
i al poble que badalli,
el nostre esclafarà.
Germans de Catalunya,
germans del Rosselló,
de València i Mallorca,
som terra de saó.
Un temps amb sang regada,
demà, no ho sabem, no!
Cridem en nostra parla:
Visca nostra nació.
I ara podem anar cap a casa, cap a un poeta reusenc, Josep Maria Prous
i Vila, i la seva poesia reivindicativa i esperançadora de «Guanyarem»:
Guanyarem, guanyarem, guanyarem,
i la victòria serà nostra.
Guanyarem, perquè no podem
deixar-nos prendre això que és nostre.
Si no guanyem,
primer morirem.
No volem viure menats per monstres.
No és pas pel pa dels nostres fills
que hem de guanyar. La nostra vida
la volem lliure dels perills
d’ésser una vida avergonyida.
Fora perills!
que els nostres fills
mereixen viure una altra vida.
No és sols pel pa que hem de guanyar
ni per tenir un racó de casa.
Què se’ns en don que hi hagi pa
si hem d’abaixar la nostra cara?
Per a un demà
noble i humà
cal que donguem la nostra cara!
Cal que lluitem amb pit obert
amb cor ardit i el puny enlaire.
Val més morir que viure incert!
sense conhort, sense esperança.
a pit obert
i el cor despert
ofegarem la gran llopada.
Guanyarem, guanyarem, guanyarem
i serà nostra la victòria:
que ens mira el món d’extrem a extrem
i ens vol triomfants i plens de glòria.
Cal que guanyem,
i guanyarem.
Hi ha un món que ens mira amb ulls de glòria.
Per aquest món, pels nostres fills,
pel nostre amor, per nostra vida,
per un demà exempt de perills,
i per la humanitat que ens crida.
Fora perills!
pels nostres fills
guanyarem la batalla decidida.
i la victòria serà nostra.
Guanyarem, perquè no podem
deixar-nos prendre això que és nostre.
Si no guanyem,
primer morirem.
No volem viure menats per monstres.
No és pas pel pa dels nostres fills
que hem de guanyar. La nostra vida
la volem lliure dels perills
d’ésser una vida avergonyida.
Fora perills!
que els nostres fills
mereixen viure una altra vida.
No és sols pel pa que hem de guanyar
ni per tenir un racó de casa.
Què se’ns en don que hi hagi pa
si hem d’abaixar la nostra cara?
Per a un demà
noble i humà
cal que donguem la nostra cara!
Cal que lluitem amb pit obert
amb cor ardit i el puny enlaire.
Val més morir que viure incert!
sense conhort, sense esperança.
a pit obert
i el cor despert
ofegarem la gran llopada.
Guanyarem, guanyarem, guanyarem
i serà nostra la victòria:
que ens mira el món d’extrem a extrem
i ens vol triomfants i plens de glòria.
Cal que guanyem,
i guanyarem.
Hi ha un món que ens mira amb ulls de glòria.
Per aquest món, pels nostres fills,
pel nostre amor, per nostra vida,
per un demà exempt de perills,
i per la humanitat que ens crida.
Fora perills!
pels nostres fills
guanyarem la batalla decidida.
I, és clar, per al final de tot, l’optimisme, però a la vegada la
verbalització que tot recau en nosaltres, que nosaltres som els responsables de
nosaltres mateixos i que tot depèn de què fem o deixem de fer, el poema «Ara mateix» de Miquel Martí i Pol, amb la música de Brams i, és clar, la veu de
Titot:
Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada