20 de setembre de 2016

Escolta el programa!
 
Tornem a ser aquí! En aquesta ocasió, aprofitant que estem damunt de diverses festes majors, parlant de festa major, en concret ens centrarem en la de Reus, per proximitat i, per això, també parlarem amb Antònia Farré que ens explicarà el seu conte sobre el senyor NO (podreu trobar penjat al nostre bloc el seu vídeo en què la veiem mentre ens explica el conte), un regal per als nostres sentits i, sobretot, per als més menuts. No us ho perdeu! 

Ens centrem en la festa de Misericòrdia i busquem i rebusquem en la llegenda de la seva aparició, que es remunta al 1592, un segle en què la població reusenca havia crescut notablement i en què la pesta fa estralls, no només a Reus, és clar. La versió de la llegenda assenyala el dia 25 de setembre com el dia de l’aparició. De la mà de Narcís Camós, un religiós que es va dedicar, al segle XVII, a recórrer els diferents santuaris marians per recollir-ne les llegendes, en el cas de Reus diu:

Enriquece el término de la villa de San Pedro de Reus, una capilla dedicada a la Reina de los Ángeles, María, con título de Misericordia, el cual se conforma tanto con sus hechos. Estos socorros de Misericordia experimentaron los moradores de esta villa cerca los años del señor 1592, en los cuales, teniéndoles muy apretados una grave pestilencia, apareció esta gran Señora a una niña que apacentaba ganado en dicho lugar y le dijo que hablase con los jurados de la villa y dijese que rodearan sus muros con una vela y después la dejasen arder cuanto duraría puesta delante del Santísimo, porque se les aliviaría aquel mal.

Quedó  la niña con esto tan admirada que dudó  el ser creída de ellos, pero la Virgen le dió  un señal con que, viendóla, quedaron satisfechos, que fué ponerle la mano en el carrillo y dejarla con eso, con que no tardaron en la ejecución del mandamiento, experimentando muy presto el deseado alivio, con el cual se mostraron agradecidos, edificándole una capilla en el lugar dónde había aparecido a la niña, con título de Nuestra Señora de Misericordia, a la cual tienen mucha devoción.

La identitat de la nena que va rebre el senyal amb el temps s’atribueix a Isabel Besora. Al lloc on se suposa que es va produir el fet és on es va construir l’ermita per als devots perquè, és clar, el fet va despertar-ne la devoció.  

La llegenda, però, recreada per Mn. Ballarín diu:

Per la banda bona, la gent d’aquest país encara tenia l’ànima medieval.

I vet ací. La fadrineta de cal pellaire era una noieta medieval, la dels contes amb prínceps, ballades a les fontades, dies de mercat i dies de fira. Creia en marededéus aparegudes sense estamordir-se.

La ciutat, però, vivia estamordida per la pesta. Mentrestant, la fadrina de cal pellaire sortia a pasturar el ramat.

I va trobar-se amb la Mare de Déu.

No s’hi va esporuguir. La Mestressa tampoc no la va esporuguir. No va amenaçar al poble amb pestes i guerra si no feien bondat. Tampoc no va demanar penitències pels pecats. Feta a la terra dels homes, la Mare de Déu també era medieval. Només va dir a la mosseta que el poble fes processó amb una candela tan llarga com la muralla i que, per sempre més, la tinguessin encesa.

La fadrineta en va innovar al poble.

Tant se val, no la van pas creure.

Va reveure Missenyora i va tornar-ne amb un bes d’Ella fet rosa a la galta. Déu meu. La Verge, poetessa del «Magnificat», feia a la pastoreta el més bell present que podia fer-li. Un bes a la galta convertit en flor.

Tant se val, ara sí que se la van creure.

Però la més bona jo diria que va venir després. La candela continuava encesa a Misericòrdia, la gent hi acudia, la marededéu esdevingué casolana. Però la pastoreta va continuar amb el ramat, com si res, com si res va continuar amb el pa de cada dia, com una reusenca més. Es veu que aquella gent del temps trobava tan de cada dia veure marededéus que no l’amoïnaren com, segles a venir, hom les faria passar morades a la Bernadeta i als minyonets de Fàtima després de la feta. La candela de la Misericòrdia continuava encesa.

Sense renou, cada fill de la ciutat se sabia amb un bes de la Mare de Déu fet rosa a la galta de l’ànima.

I avui encara és així.

Però les gestes de la Mare de Déu de Misericòrdia no acaben aquí, també es parla d’una aparició de set estels, a finals del segle XVII, que durant algunes nits es van poder contemplar al cel disposats sobre l’ermita, van desaparèixer en ploure de manera abundant sobre Reus i acabant amb la sequera que es patia.

Poc més endavant, encara al segle XVII, se li atribueix l’eliminació d’una plaga de llagostes que sacsejava els cultius dels camps.

Fruit de la llegenda també hi havia el ball de la Mare de Déu, Ezequiel Gort ens explica què era:

Amb aquest nom coneixem un ball parlat, és a dir, una peça de teatre popular de carrer que es representa en carrers i places i participa en les processons junt amb les altres danses.

L’argument explica com mentre el consell de la vila es troba reunit, a causa del pesta que flagel·la la població, la pastoreta, tot resant, rep la visita de la Mare de Déu. Aquesta li anuncia la fi de la malaltia si la vila li mostra la seva devoció. Els consellers reben la notícia de l’Aparició de la boca d’Isabel Besora i, primerament, no la creuen. La Mare de Déu s’apareix una altra vegada a la noieta i li posa, com a senyal, la rosa de Reus a la galta. Així, els jurats la creuen, la pesta s’acaba i l’obra finalitza enmig de lloances a la Mare de Déu de Misericòrdia.

I vinculat amb aquest ball hi ha el ball dels diables que apareixen amb la intenció infructuosa de barrar el pas a la Mare de Déu de Misericòrdia amb el foc que produeixen.

Amb el temps, doncs, aquelles devocions marianes s’han anat convertint amb l’actual festa major de Misericòrdia que tenim. La llegenda, però, resta per sempre, la seva presència i el seu record és evident en nombrosos casos com la mateixa rosa de Reus que trobem en l’estendard de la ciutat.