23 d'agost de 2016

Escolta el programa!

Bon dia! Afineu les orelles i els sentits, perquè avui parlarem de poesia. Començarem per la poesia trobadoresca i continuarem fent-hi referència, a la poesia, perquè entrevistarem la poeta reusenca Montse Farrés. Ens acompanyeu per aquest viatge? Som-hi!

Avui, com dèiem, ens endinsarem en el món de la poesia trobadoresca; anirem, per tant, cap als segles xii i xiii per endinsar-nos en la poesia dels trobadors, aquells que «troben», o sigui, que composen literatura (i que es diferenciaven dels poetes perquè la llengua que utilitzaven era la col·loquial, en el nostre cas el català). Els trobadors van esdevenir un fenomen  social i competien entre ells; ser trobador, però, no era una tasca fàcil, ja que no només escrivien la lletra, sinó que també en componien la música; calia certa formació, per això, sobretot a Catalunya, abunden els trobadors que van ser senyors feudals o, si més no, vassalls de certa categoria. Aquest seria el cas de Guillem de Berguedà i Guillem de Cabestany, però no el de Cerverí de Girona, que seria un poeta professional. Sigui com sigui, esdevenir trobador, trobador reconegut, és clar, era símbol de prestigi. 

Amb ells se’ns permet resseguir històries personals de pugnes i lluites pel poder perquè hi són pretesament reflectides i, amb aquestes composicions, podem deixar-nos encomanar la ironia i el sarcasme que s’hi incorpora. Escoltem, per començar, Guillem de Berguedà i la relació que manté amb el marquès de Mataplana (escoltem-lo de la mà de qui tant ha fet per recuperar-ne la veu i la història, Francesc Ribera, Titot):

CANÇONETA LLEU I BLANA

Cançoneta lleu i blana,

lleugereta, sense ufana,

faré jo d'un cert marquès,

traïdor de Mataplana,

que de mil fraus porta el pes.

Ai marquès, marquès, marquès,

de mil fraus porteu el pes.

Oh, ben hagen les llosetes

de Melgurs, de viltat netes,

on perdéreu, de dents, tres.

En les llosetes, pobretes,

tampoc no s'hi coneix res.

Ai marquès, marquès, marquès,

de mil fraus porteu el pes.

El braç no us val ni una figa,

que apar cabiró de biga,

arronsat sota l'arnès.

Potser, si el punxa una ortiga,

el podríeu posar estès.

Ai marquès, marquès, marquès,

de mil fraus porteu el pes.

Marquès, qui de vós es fia,

si cerca amor, té falsia,

si bon goig, poc resta il.lès.

El qui amb vós ha anat de dia,

a la nit ja no us ha admès.

Ai marquès, marquès, marquès,

de mil fraus porteu el pes.

De fer amb vós la migdiada

no es vana persona nada

que anheli costum cortès,

si no es posa, alliçonada,

calces de cuir cordovès.

Ai marquès, marquès, marquès,

de mil fraus porteu el pes.

Seguim amb una composició d’un altre Guillem, Guillem de Cabestany, més amorosa, més tradicional també, per tant, sobretot en el sentit de l’amor cortès; en aquest cas hi trobem reflectit un amor d’aquells desitjat però no correspost, que crema per dins i ho corseca tot, adreçat a una estimada de qui es vol ser vassall, tot i que el vent bufi en contra:

S'ALLARGA EL DIA EN TENDRE EXCÉS

S'allarga el dia en tendre excés,

les flors esclaten pels vergers

i els ocells coregen llurs rims

pels bardissars, que feia ombrers

el fred; mes ara pels alts cims

i entre les flors i els branquells prims,

piulen en gaia volior.

I jo m'enjoio amb tal clamor

car tinc al cor un goig d'amor,

de què un desig molt dolç ha eixit.

Fix com la serp al sicomor,

no me'l traurà el malreeixit.

Tot altre goig esdevé oblit

davant l'amor que, ai las, no em val.

Des que menjava el fruit fatal,

Adam, de què ens perdura el mal,

més bella no n'ha fet el Crist:

cos preciós, dels ulls regal,

blanc i fi, com mai no s'ha vist ...

Tan bella és, que en resto trist,

car ella en mi no para esment.

Poc que jo vull fer-me'n absent,

que mai l'amor que ara m'encén

pugui fer via a altres destins,

car, a cops, tal deseiximent

fa que s'escampi fora i dins.

L'amor cobreix els meus camins

talment és ric de flors l'hisop.

I estimo tant que més d'un cop

tinc por que la mort m'és a prop.

Prou l'Amor vull, prô m'és hostil,

i això em lacera a tot estrop.

El foc que em crema és tal, que el Nil

l'extingiria igual que un fil

aguantaria un tron d'honor.

Mes jo tot sol mantinc l'ardor

del meu amor, ric de temor,

de fins desigs, d'angoixa greu,

i m'engrogueixo de color.

Prô si fos vell i volgués Déu

que ella em veiés blanc com la neu,

no em sentiria ni un lament.

Perquè midons torna valent

el desvalgut i el malcontent.

Que tal qui és franc, d'humor tranquil,

si no estimés dama avinent

per tothom fóra esquiu o vil.

D'on amb qui és digne sóc humil

i uso d'orgull amb el dolent.

Joglar, mal que ja és lluny l'abril,

vés als amics, parla-hi gentil,

més amb Raimon, baró excel·lent.

Que el mal m'és un plaer subtil,

i l'escàs bé, dolç nodriment.

Encara seguint amb Guillems, ara recorrem a Guillem de Cervera, també conegut com a Cerverí de Girona, amb un poema que, en aquest cas, podríem dir que és també d’amor, però no ben bé, perquè representa més aviat un consell sobre amb qui allitar-se i a qui obrir el cor, un clar exemple de l’amor cortès en el sentit més adúlter; cosa del tot comprensible si tenim en compte que eren composicions normalment dedicades a dames nobles entre les quals els casaments que s’establien eren purament per conveniència, res d’amor (o de desig):

NO EL VULGUEU, EL FALS MARIT

Això és una viadera

No el vulgueu, el fals marit,

Jana delgada!

No el vulgueu, qui ha perjurat,

i és un pec mal ensenyat,

Jana delgada.

No el vulgueu el mal marit,

que és un betzol ensopit,

Jana delgada.

Que és un pec mal ensenyat,

no sigui per vós amat,

Jana delgada.

Que és un betzol ensopit,

que no jegui amb vós al llit,

Jana delgada.

No sigui per vós amat,

més val l'altre, d'amagat,

Jana delgada.

Que no jegui amb vós al llit.

Molt més us hi val l'amic,

Jana delgada.

I acabem, amb l’amor propi d’aquest tipus de poemes, però amb els versos escrits no per un home, sinó per una dona, la gran oblidada de la història i, també, d’aquesta època (però malgrat tot existent i combatent), en què si bé tenim trobadors, també tenim les trobairitz, la versió femenina dels trobadors. Aquest poema pertany a la Comtessa de Dia, que ens pot sobtar per la franca referència a l’amor carnal que busca no en el marit, sinó en el cavaller amat:

TINC UN DESFICI, AI, INCLEMENT

Tinc un desfici, ai, inclement,

pel cavaller que m'ha servit.

Massa l'he amat, m'ha malferit,

vull que tothom en tingui esment.

Ara veig que sóc traïda

car no li he dat el meu amor.

Per ell jo visc en plany i enyor

en llit o quan vaig vestida.

Voldria haver-lo avarament

entre mos braços nu una nit.

Feliç seria en el meu llit

si jo li fos coixí plaent.

Més que Blancaflor, ferida

per Floris, cerco el seu favor,

car jo li ofreno cor i amor,

el seny, els ulls i la vida.

Oh bell amic ple de dolçors!

Quan us trindré vora el meu cor?

Si amb vós jagués, quin bell deport!

Quin bes, el meu, més amorós!

Sapigueu que goig hauria

si us tingués en lloc del marit

sols que em juréssiu, penedit,

de fer ço que jo voldria.

9 d'agost de 2016

Escolta el programa!

Avui us pretenem apropar a una literatura que encara ens ha de fer passar més calor, la literatura eròtica. Aprofitant que a l’espai de l’entrevista compartirem l’estona amb Alfons Cama i Saballs, que en les seves novel·les no s’està de detallar-hi unes relacions sexuals que, tot i no sé d’aquest caire, si més no, se’n van del sexe tradicionalment permès i entès; nosaltres anirem més enllà i, per si no fes prou calor aquests dies, com dèiem, encara farem pujar més la temperatura del termòmetre. Tingueu alguna cosa refrescant o alguna manera d’acontentar la libido a l’abast. Comencem?

Quan durant el franquisme Manuel de Pedrolo, el fructífer Manuel de Pedrolo, va tocar tots els gèneres, també es va endinsar en el terreny de la literatura eròtica, malgrat tot amb el cert pudor que es veu que l’envolta o l’envoltava. Ara sembla que els nostres autors ja es destapen i donen la cara, però tradicionalment no havia estat així i Pedrolo n’és el clar exemple, ja que les seves Obres púbiques apareixen pòstumament. I, una altra obra, Els quaderns d’en Marc (publicada el 1984 per l’editorial El Llamp), que se li atribueix, sigui o no seva, la qüestió és que es presenta, i resta encara, en l’anonimat.

Així, doncs, Obres púbiques, malgrat estar escrita ja el 1971, no es publica fins vint anys després, el 1991, perquè la moral del moment (i la censura, és clar) no permetia el tipus de sexe que hi apareix ni molt menys que es fes de manera tan explícita:

Silenciosament, amb un principi d’erecció, es va treure els pantalons i avançà més cap a les noies. Palpà les sines de l’una i de l’altra i els ventres humitejats per la suor. El membre s’estirà més quan passejà les mans per la gropa de la Jenny, particularment sensacional en la corba que la unia a les cuixes i, tot seguit, el va prémer contra el tall. Els llavis de la Judy se’n van apoderar un instant, l’abandonaren per llepar de nou la seva amiga i ell, subjectant-lo amb la mà, li va anar fent recórrer tota la fondalada del cul.

Quan va forçar-lo a davallar novament, ja el tenia del tot rígid. Va introduir-lo una mica per damunt la llengua de la Judy, que a l’acte li cedí el lloc.

–No li faràs mal? –va sentir que deia des de sota els seus testicles.

S’aturà en sec; s’havia oblidat que era verge!

–No ho sé –va confessar.

Amb precaució, va avançar un dit cap a la vagina. Ara totes dues s’havien immobilitzat i la Jenny tombava el cap des de l’entrecuix de la seva amiga.

El dit va palpar les parets, progressà una mica més, immediatament lubrificat per les secrecions abundants, va notar unes lleugeres convulsions dels teixits que potser preludiaven l’orgasme i, molt endins, s’aturà contra l’úter.

–No hi ha res, aquí –digué.

–Com que no? –va protestar la Judy–. Oi Jenny que no t’hi ha entrat mai ningú?

–Mai –sospirà ella.

–No pot ser –va dir encara en John, i tornà a palpar-la–. No tens himen.

Es va agenollar i, amb el coll torçat, va separar ben bé les làbia i esguardà cap a l’interior. Com que a l’indret no hi havia prou claror, inclinà el llum contra el divan i recomençà l’examen. La Judy, que no s’havia mogut del lloc, mirava amb ell.

–Ho veus?

En un racó hi havia com una petita esfilagarsa i la va anar resseguint amb el capciró. Després tornà a mirar, emocionat per aquella vagina carnoseta, pel dibuix gairebé geomètric de les làbia, pel menut caparró del clítoris que vibrava.

–No, no n’hi ha. T’hi deus haver ficat coses...

–Els dits –va reconèixer la noia–. I els de la Judy.

A part de Pedrolo, altres escriptores i escriptors catalans han volgut desafiar la moral permesa. Així, tenim Deu pometes té el pomer del col·lectiu Ofèlia Dracs que el 1979 va guanyar el premi La Sonrisa Vertical; és amb ells que, de fet, es va començar a normalitzar el gènere.

–Així, així! Ara, amb la mà que tens lliure acaricia’m l’esquena, la cintura, els flancs, m’agrada... sí, el cul també; aquí, aquí, quieta aquí! Ah, l’Adela. L’Adela va inventar l’equivalent masculí de la nina inflable. Se li premia la mà esquerra i trempava. Li podies posar llet calenta. Ejaculava prement el front contra el nas del ninot. És per això que tot sovint et refrega el cap contra el nas i necessita homes d’erecció perllongadíssima... No t’aturis, no...

El carall s’havia engrandit fins al límit de les seves possibilitats i assolia espasmes vibràtils. El cap enrere semblava voler endevinar el color del sostre a través de la ceguesa momentània dels ulls en blanc. La respiració entrava en el tobogan del panteix, i els gemecs eren com de ràbia continguda. Inesperadament, una altra mà feia de cassoleta mòbil sota els genolls.

–Ara m’agrades, ara! Tot i el teu mutisme, els teus ulls clucs, no m’enganyes: també ets una experta, només les joves veteranes del jaç obren les cames com tu, marranota. L’Adela sempre ve marcada; el seu marit, el Joan, és pintor, i li pinta figures eròtiques als pits, al ventre, a les cuixes..., però té el forat del cony massa ample, no para de somniar que la penetren dos homes alhora.

Altres apostes, les trobem a partir dels anys 80 amb la col·lecció La Marrana de l’editorial La Magrana, que publicava en català les últimes novetats eròtiques de la literatura europea, o la col·lecció La Piga de l’editorial Pòrtic que convocava el premi La Piga, precisament. D’aquest moment és Amorrada al piló de Maria Jaén:

Amb els peus a la cadira, un a cada costat del Toni, el feia presoner i el convidava a passejar-li les mans i la boca per les cames, ara ben a la vista, després d’arromangar-se la faldilla.

–I les postres?

–Aquí.

I li agafà la mà fent-la pujar cap al seu sexe, cap a la seva humitat.

–No portes calces?

–Mira-ho.                                                                                                                                   

Va acabar de pujar-se la faldilla fins a mostrar el pubis, descobrint aquell paisatge de rínxols negres i mullats.

–Vols que et faci un petó aquí?

–Abans toca’m una mica.

–Així?

El Toni, obedient i humil, resseguia la línia vermella, cercava la porta, el forat que obria el camí, amb el desig de ficar-hi els dits quan el trobés. Primer un, després dos, i encara un altre.

–Ara em fas mal.

–Ho sento.

–No, no ho sentis, m’agrada; però em fa una mica de mal.

–Bé, ara t’ho curaré.

S’acostava per fer-ho, per curar-la amb la boca, per besar-li el sexe que regalimava, traspassant la faldilla i mullant les estovalles. I aquella olor tan coneguda. Respirava a fons, li agradava.

[...]

Se li va acostar encara més, fent seva la respiració femenina, desitjós de comprovar un cop més aquella habilitat bucal.

Només les boques juntes. Ni la tocava.

Deixava créixer el desig. Les seves mans encara trigarien a tocar, prémer i grapejar aquella esplèndida pitrera.

[...]

La Marta, xopa de cap a peus per suors i secrecions diverses, amb un tros de trufa a la boca i una copa ben plena a la mà dreta, s’acostava a la finestra i s’hi posava bé per prendre l’aire i oferir-li l’esquena al Toni.

Ell no va fer el ronso, i sense perdre temps la va abordar per darrere, fent-li saber que el seu cos també cremava. La va agafar per la cintura mentre li besava el coll i les orelles.

S’arrambava amb força perquè ella pogués sentir entre les natges el seu membre rígid i ferm.

[...] la noia no va reprimir el seu plaer quan el Toni li va tocar els pits per sota la brusa, palpant aquelles sines tan plenes, com a punt d’esclatar, mentre amb l’altra mà es descordava els pantalons, sense separar el seu cos del de la Marta, perquè ella ho pogués notar bé. Allò de sentir o veure com l’home es descordava els pantalons per desembeinar –ho sabia–, l’excitava moltíssim.

Ella es va arromangar la faldilla per facilitar-li la feina. I el noi, amb l’eina entre les mans, l’hi passejava amunt i avall per la regatera del cul. La Marta, que encara tenia la copa a la mà dreta, amb l’esquerra començà a tocar-se, centrant la carícia en un punt molt concret del seu sexe.

Va sentir que el Toni buscava l’entrada i mentre inclinava el cos cap endavant, separava les cames encara més. Quan el va tenir dintre, volent tocar fons, va deixar anar un Oooh! ple de tendresa, i tot seguit, sense voler-ho, amb la mà desviada de la posició inicial, va fer que la copa es buidés.

No en va quedar ni una gota.

Ella va xisclar abans que ell es desplomés [...].

Des del 1993 es convoca un altre premi, el Premi de Narrativa Eròtica La Vall d’Albaida, que publica l’editorial Bromera. Una altra aposta per aquest tipus de narrativa és la col·lecció De pèl a pèl de Cossetània Edicions que va arrencar amb la reedició d’Els conys saborosos de Valerià Pujol, que el 1986 ja havia publicat l’editorial Empúries:

Ella comença aleshores a desbotonar-se els botons de la brusa, primer la màniga esquerra, després la dreta. La mà esquerra darrere l’esquena, salta l’obstacle d’uns sostenidors negres i brevíssims que descobreixen uns pits d’anís i naftalina. Jo amb els braços caiguts al llarg del cos i estrenyent els punys, en tensió tots els músculs. Ella demanant respostes amb una mirada inquieta, dubtant els seus mugrons entre l’erecció i l’angoixa. La cremallera dels Lewis, primer la cama esquerra, després la dreta. Només les botes i les bragues com dient: «Ja veus que sóc teva, per què no me les véns a treure?». I jo amb totes les peces de roba intactes damunt del cos, tesant els músculs, endurint encara més la mirada. Allargo el braç només i agafo una vara de freixe. Un gest imperceptible d’ella m’indica que no reconeix la situació. La ignoro. Aleshores li esquinço les bragues. S’agenolla. Reconeixement? L’obligo a aixecar-se agafant-la pels cabells. La bufetejo. Es queda sense respiració. Adreço la mà al cony insurrecte i desconcertat i li arrenco un grapat de pèls. Esclata en un plor furient i desesperat, i assaja d’abraçar-me i de besar-me com per esborrar les taques del meu propi pecat. La refuso. No necessito cap perdó i amb la mà esquerra, poderós, la subjecto pels canells mentre descarrego dos cops secs damunt els seus pits desitjosos d’amor i d’ignonímia. La deixo anar i es contorça. Acaba a quatre grapes i aleshores començo a fuetejar-li les natges deixant-li ratlles rogenques damunt la delicada pell. No es rebel·la. Només plora amb un plor silenciós, gemega i contreu tots els músculs a cada cop de vara. Jo sóc una màquina de copejar i recerco els llocs més sensibles, deixant lliure el seu cony de nina bruna. Ella diu: «T’estimo, amor meu. No puc més» i cau bocaterrosa. Jo continuo amb el meu sexe absolutament flàccid. No gaudeixo. Cal que gaudeixi primer ella. Per això li dic: «Aixeca’t!». «No puc.» «Aixeca’t!» Queda situada justament davant d’un sofà. L’empenyo i resta amb les cuixes ben obertes: «Masturba’t!». Avança lentament els dits vers el clítoris i comença el viatge. Controlo el ritme de la seva respiració. Quan el plaer ja es fa evident li dic: «Posa’t com els gossos i continua el teu treball.» Obeeix. M’acosto per darrere i enfonyo la vara de freixe al cony gormand. Em trec el cinturó i li fuetejo novament les natges i l’esquena. La vara de freixe es mou com una serp dins la seva vagina enroentida. Tot pren una dimensió de làser i de bomba de neutrons. Culmina en un crit suburbial de plaer i destrucció. L’abandono al seu propi descobriment i aleshores començo a despullar-me a poc a poc. La camisa, els pantalons, els eslips. M’assec nu damunt una poltrona de palla plena de coixins i espero. Passa el temps lentament com gaudint i masturbant-se en la pròpia negació dels minuts: destruint-se. Rellisca per damunt de la pell i els objectes. M’aixeco: déu temporal. Li dic: «Fes-me una palla amb la mà esquerra.» No s’interroga. Executa. No és gaire destra, però només el seu contacte ha posat en situació la meva polla. La deturo, però, i canvio de consigna: «Mama-me-la!»

Començàvem amb censura o autocensura i acabem quasi (o sense el quasi) amb pornografia. Lligat al pudor que va fer romandre l’obra de Pedrolo als calaixos, també hi ha la valoració de les obres d’aquesta índole, que normalment s’han considerat de menys importància, com si el sexe no fos el motor de tot, com si el sexe no fos arreu... Se li retreu potser la seva previsibilitat, la seva manca d’innovació, la seva manca d’expectatives, però... no és cert que tot sigui previsible, també es pot innovar i crear expectatives en aquest àmbit, no? Potser sembla fàcil fer-nos destapar el desig i encendre’ns la libido, però no ho és pas; a més, la voluntat creativa no ha de quedar pas a banda, ni en les nostres relacions ni el paper; així que força a la imaginació per aixecar passions!

26 de juliol de 2016

Escolta el programa!

Avui us parlarem d’una dona, també, com en la passada ocasió, però si llavors us parlàvem de la coneguda Maria-Mercè Marçal, avui rescatem de l’oblit Mercè Núñez Targa perquè, si voleu, aneu a la platja amb algun dels seus llibres sota el braç; una bona proposta. I, després, Carme Andrade entrevistarà Josep M. Viñes Munté, director del Festival de Poesia des dels Balcons, de Riba-roja d’Ebre. Comencem!

Mercè Núñez Targa, doncs, va ser la filla d’una catalana i d’un joier gallec establert a Barcelona que, sempre moguda entre aquests dos territoris, va néixer a Barcelona el 1911 i va morir a Vigo el 1986.

Mercè Núñez Targa va començar a treballar als 16 anys com a secretària de Pablo Neruda, al consolat de Xile. S’afilià a les Joventuts Socialistes i, el 1936, al PSUC, on dugué a terme tasques administratives per al Comitè Central. La guerra civil va fer que prengués partit de manera activa per defensar les seves idees i per això va passar a encarregar-se de l’organització del Partit Comunista de la Corunya.

Després de la guerra va haver de patir diferents exilis. El primer dels exilis serà dins de l’Estat espanyol, a les presons franquistes. Va ser detinguda a la Corunya i empresonada en diferents presons fins que va arribar a Ventas, situació que comptava amb l’ingredient afegit de tenir una família que no volia saber res d’ella perquè no compartia les seves idees, per això agrairà que la mare d’una altra presa vagi a visitar-la. El segon dels seus exilis serà fora de l’Estat espanyol per tal d’evitar una altra situació similar, aprofitant que, per un error burocràtic, el 1942 l’havien alliberada de Ventas. Aquest segon exili, comportarà diferents etapes: primer la trobarem a l’Estat francès internada al camp d’Argelers fins que s’enrola a la resistència a la regió de Carcassona, amb el nom de Paquita Colomer, però la detindran i passarà a mans de la Gestapo que la portarà als camps de concentració nazis (després de passar pel Fort de Romainville, farà cap als camps de Sarrebrück i Ravensbrück –és en aquest darrer on passarà més temps i des d’on serà destinada al comando de Leipzig) i, finalment, malgrat haver estat alliberada d’aquell infern que li va tocar viure, d’on en un surt en un estat crític que la fa estar ingressada en un sanatori de França, es troba altre cop exiliada a l’Estat francès per la impossibilitat de tornar a casa per por, encara, de les represàlies franquistes; ja que malgrat les esperances, la dictadura a l’Estat espanyol encara perdurava.

De fet, no tornarà a viure a l’Estat espanyol fins al 1975 per raons òbvies. Llavors es mourà, com ja ho havia fet i no deixarà de fer-ho, entre Catalunya i Galícia, tot i que serà en aquest darrer lloc on s’establirà. Malgrat tornar a casa i malgrat haver, suposadament, superat la dictadura, és de la mà del govern francès que va obtenir la Médaille Militaire, la màxima condecoració militar francesa, el 10 d’abril del 1959 i el títol de Chevalier de la Légion d’Honneur, la màxima condecoració civil francesa, el 2 de febrer del 1960; així com la Creu del Combatent 1939-1945 amb palma, la Medalla de la Resistència, la Medalla del Deportat i una condecoració atorgada pel govern italià en reconeixement als deportats espanyols. Res, però, per part de l’Estat espanyol.

La seva convicció va fer que tot i els revessos que la vida li havia mostrat, no defallís en la seva cerca d’un món millor, d’un món més just, per això no s’està de denunciar les injustícies de les quals és testimoni. Així, va intervenir en el judici contra els col·laboracionistes de Carcassona i com a delegada a Galícia de l’Amical Mauthausen va dur a terme una gran labor a l’hora d’aconseguir localitzar els exdeportats gallecs i els seus familiars. És en aquest sentit de lluita que trobem de cadascun dels seus exilis un testimoni en forma de llibre: Cárcel de Ventas on ens parla de la seva estada en aquesta presó i El carretó dels gossos. Una catalana a Ravensbrück on ens parla de la seva experiència en mans dels nazis. Aquests dos llibres ens permeten recuperar les experiències més dures dels exilis de Mercè Núñez Targa.

Cadascun d’aquests llibres els escriu després d’un cert lapse de temps d’haver passat per l’experiència, un cert lapse de temps que li permet agafar forces per tornar a reviure cadascun d’aquests exilis, de tornar a passar per l’infern que foren, per a ella, però, també, per a totes i per a tots els altres que hi van passar i, sobretot, per als que no en van poder sortir a qui, en cada cas, dedica el llibre, els autèntics herois. 

Sigui com sigui, es tracta de llibres de records, de llibres per contribuir a la memòria col·lectiva per ser conscients que la brutalitat de l’ésser humà aplicada al mateix ésser humà no té límits, una memòria que ha de contribuir a evitar que altres casos similars es produeixin, malgrat que la història ens demostri que sembla que no hi hagi res a fer; per això Cárcel de Ventas va dedicat a les noves generacions: «A vosotros, jóvenes, “hijos de los vencedores y de los vencidos”, os lo dedico con admiración y cariño.» I ella pot dur a terme aquest acte de reconstrucció històrica en qualitat de supervivent, ella ens aporta un narrador supervivent en qualitat de testimoni de les barbaritats que explica. I ho fa amb aquella prosa que Michael Ugarte diu que és pròpia de l’escriptura testimonial: una prosa despullada i basada en estructures simples.

Com a testimoni d’una vivència que no es vol donar a conèixer, que és negada, hi ha la primera voluntat que el lector s’adoni que es tracta d’un relat real, que no es pensi que tot és fruit de la imaginació, de la invenció, que sigui conscient que tot prové d’una experiència viscuda en pròpia pell o recollida a través dels propis sentits. Per això, des d’un inici apel·la al pacte de credibilitat, per fer-nos adonar que el que ens explica és la crua veritat, que s’està sincerant amb nosaltres. Sense que això es produeixi perd el sentit la seva aportació. Per això ja en el pròleg de Cárcel de Ventas, Marcos Ana destaca que: «Yo he leído con atención emocionada y he andado entre sus páginas como por calles conocidas.» I afegeix en majúscules: «ELLO ES UNA PRUEBA DE AUTENTICIDAD.» I ella destaca que: «Mi preocupación ha sido restituir con la mayor fidelidad posible aquella hora demencial de la postguerra vivida por las reclusas de Ventas.»

Els llibres de Mercè Núñez Targa ens donen testimoniatge de les seves vivències i per això vol ser fidel als fets i a la seva memòria encara que és ella mateixa que parteix d’un escepticisme inicial que sap que és general; en aquest sentit, és certament colpidora la manera com arrenca El carretó dels gossos quan ens parla d’aquest escepticisme, un escepticisme que ella mateixa havia sentit en llegir un llibre sobre Dachau: «En Beimler en feia un gra massa. Els nazis eren mala gent, d’acord, però tanmateix...» No sabia, aleshores, que les coses haurien de canviar i que anys després viuria en primera persona aquella situació, que la faria pensar que: «Hans Beimler s’havia quedat curt.» i apareix l’evident pregunta:

I ara, em creureu a mi? Potser no. Però és veritat i cal escriure-la, la veritat, encara que molts, com jo mateixa als anys trenta, arronsin les espatlles amb escepticisme. Escriuré perquè cal dir-ho i encara que no en sàpiga massa, amb el meu vocabulari empobrit per l’exili; perquè no es tracta de fer obra literària, sinó de dir la veritat. I això sí, que ho faré.

És clar, no es tracta de posar especial atenció en l’obra estètica, sinó en l’obra ètica. Malgrat tot, hem d’ésser conscients que es tracten de relats subjectiu i que, això, en part, els confereix molt de valor, perquè ens explica allò que ella mateixa va viure i va veure, però també cal tenir en compte la seva possible inadequació a la veritat, encara que no sigui una desviació pretesa.

Aquesta necessitat d’escriure prové d’una necessitat catàrtica, es tracta de paraules que resulten d’una teràpia, d’una gent que necessita ser escoltada  i que necessita posar els punts sobre les is, unes is que potser no en porten, de punts. Mercè Núñez reconeix que la seva vocació no és escriure, però que cal explicar-ho, que no pot quedar-se callada, després de tot el que ha patit i després de tot el que ha vist, per això tem que les seves paraules no siguin les adients; tot i que, de vegades, encara que trobés les paraules adients sap que no n’hi ha prou amb paraules per explicar una o altra vivència. S’adona que les paraules se li queden curtes i, per tant, de la incapacitat de poder explicar alguna cosa a través d’elles: «No, per més que faci no puc arribar a dir el que era l’appel.»  Les paraules es queden curtes, perquè no hi ha paraules per explicar una crueltat tan gran. I és que utilitzen les paraules per descriure l’indescriptible.

Mercè Núñez Targa, però, vol deixar clara aquesta opció seva per la veritat i per intentar no falsejar-la, sinó ajustar-se al màxim a ella, per això diu que:

M’empipen els qui quan escriuen llurs memòries es pinten modestament a si mateixos com els herois positius perfectes, que mai no tingueren por, que no pensaven en la teca, purs esperits!, que tot [sic] naturalment encapçalen totes les accions que sortiren bé; però quan es féu una atzagaiada, ah no!, ells ja ho havien assenyalat que... Jo, no.

Mercè Núñez Targa ens ho deixa clar, no vol fer literatura, ni en sap, senzillament pretén donar fe d’allò que els no tan afortunats com ella no poden explicar perquè ha estat la causa de la seva mort, unes morts buscades de la manera més cruel que es pugui pensar, en la majoria de casos; una mort que pot arribar a passar desapercebuda perquè ha estat causada pels que en aquell moment tenien el poder, per uns règims totalitaris que destaquen, també, per voler amagar la malvada realitat dels seus actes en contra d’aquells que s’oposaven al règim imposat o que, senzillament, malgrat no ser així, volien treure’s de sobre per servir d’exemple o per un senzill perquè sí. Una de les dones amb les que coincideix a la presó li ho diu: «Sé que me matarán, que no me salva ni la Paz ni la Caridad, pero quiero que todo el mundo sepa lo que han hecho conmigo.» De fet, el primer llibre que escriu, ens ho diu clarament, prové d’una promesa a una de les preses: «Explica a los de la calle lo que has visto aquí.»

Sortir dels camps nazis no era una cosa senzilla, s’havia de viure per sempre més amb el pes de la tragèdia a sobre i molts no ho aconseguiren saber portar. L’escriptura autobiogràfica té, sovint, en aquest sentit, una funció catàrtica, curativa. Posar per escrit els records, ja sigui directament o mitjançant una persona que pregunta, escolta i transcriu, és una manera d’exorcitzar la por al passat.

Mercè Núñez se’n surt amb traça, segurament perquè a part de donar a conèixer el seu testimoni, la seva opció va ser la de no rendir-se en cap moment, ni tan sols quan tenia al davant l’agent Bach de la Gestapo –responsable de les tortures i de les morts de molts dels seus companys a la resistència francesa. S’adona que la lluita no és humiliar l’altre, que la lluita és fer prevaldre la justícia, demostrant les cares més amargues de la injustícia que ella mateixa ha palpat. Per això, també, com hem dit Cárcel de Ventas va dedicat, també, als fills dels vencedors.

Ella ens vol deixar ben clar que ni ella ni moltes altres van sucumbir, que van portar-ho tot amb dignitat, malgrat tenir sempre la mort fent-los ombra, malgrat que els altres fessin els impossibles per manllevar-los la poca dignitat que malgrat tot es resistien a perdre, maldaven per conservar. Si sempre se’n cerca l’anul·lació com a éssers humans, elles lluiten perquè això no s’aconsegueixi; en alguns casos, és clar, se’n sortiran millor que en d’altres, perquè, també, en alguns casos la brutalitat rebuda serà més forta que en d’altres i la força moral de les preses, serà una o una altra.

Tot i la tragèdia i tot i l’esforç de reviure-la per tal de donar al món el seu testimoni, a part, li quedava encara, el rebuig per part de les editorials a publicar les obres. La primera de les obres no es va poder publicar a l’estat espanyol, es va haver de publicar a l’estat francès (el 1967); la segona, finalment va ser publicat per Edicions 62, després d’haver-ne escurçat i traduït la versió castellana (el 1980). Malgrat tot, amb el temps aquests llibres han estat publicats de nou bé a través de traduccions, bé a través de reedicions; de manera que aquella negativa inicial s’ha superat. Així, el motiu de la seva escriptura, evitar que certa part de la història, de la seva història personal i de la història col·lectiva, quedés en l’oblit, s’ha assolit i, afortunadament, ara són moltes les obres d’aquest estil que s’han publicat i que encara es publiquen. 

Com avançava, doncs, es tracta de dues propostes a tenir en compte per emportar-se a la platja i fer més amena i, sobretot, més instructiva l’estona tranquil·la al costat de les onades. Podeu llegir, també, la primera de les experiències: Cárcel de Ventas, en català, una traducció publicada per Cossetània. Aquí us deixo la proposta; què us sembla si us la feu vostra?