dimarts, 22 de novembre de 2016

29 de novembre de 2016



Tornem-hi! Tornem a ser aquí per regalar-vos una estona amb la nostra literatura, avui per parlar de la literatura de l’exili o sobre l’exili, i no només de l’exili a l’exterior, també parlarem de l’exili interior; de fet, a l’espai de l’entrevista parlarem amb l’escriptor Josep Gironès Descarrega que en sap molt d’aquest exili interior perquè ell és de la Fatarella i, per tant, en sap moltes d’històries més o menys properes d’aquest exili. Persones que no es van moure de la Fatarella però que estaven marcades pels esdeveniments històrics. Som-hi!



Si en el programa anterior vam recordar sobretot veus de la nostra narrativa, en el d’avui ens endinsarem en les veus poètiques que han tractat aquest tema. Com sempre, de propostes per tenir en compte n’hi ha moltes, les que us fem aportarem són només una tria. Esperem que en gaudiu, però també esperem que en feu una bona anàlisi, una anàlisi comparativa amb aquells que avui, com nosaltres ahir, estan a la deriva perquè no podem oblidar-nos-en ni girar el cap cap a un altre costat. Nosaltres també en som responsables i hi tenim molt a dir i molt a fer.

Si parlem, doncs, d’exili i de poesia, hem de tenir en compte, és clar, les «Corrandes de l’exili» de Pere Quart i el sentiment de dolor que expressen:
Una nit de lluna plena
tramuntàrem  la carena
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una marededeu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

També de Pere Quart, però potser no tan conegut, tot i que és el mateix llibre: Saló de Tardor, tenim:

VOLUPTAT DE L'ENYOR

Tenacíssima, càndida enyorança,
fillola del desig i la recança,
trista amorosa de l'amor que es frisa,
crida els estels, besa la brisa!

Puresa del record extenuant-se
en el miratge d'una pàtria grisa,
feta del somni que matisa
el roig, el blau i el blanc de França.

L'àngel t'inspira i et manté el diable,
oh febre miserable
d'un dolorós i delitós amor,

tan prenedor, que un dia, per ventura
honor refet i llar segura,
enyoraré l'enyor. 

Seguint amb altres autors, trobem Carles Riba i les seves referències a la Grècia clàssica per tractar aquest tema i tants altres. A les Elegies de Bierville, doncs, Súnion esdevé el símbol del seu exili: la llum que guia el poble enmig de la foscor
Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,
dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

I, com dèiem, també hi ha l’exili interior, aquell esperit resistent dins de casa, una casa (una pàtria) desconeguda per estar en mans de qui la volia desfeta, submisa, trencada, i que precisament per no combregrar amb aquest esperit, calia mantenir la revolta en silenci, en la clandestinitat. Per començar Salvador Espriu i el seu «Assaig de càntic en el temple» d’El caminant i el mur:

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Altres exemples els podem trobar en J.V. Foix:
Entre negrors veig mil camins oberts 
I ulls clucs, de nit, ateny els ports segurs; 
Els gels són calds, i res no és confús, 
Els cels són blaus i els prats, al lluny, més verds.

Membres lligats, encalç l'indret advers, 
I són coixins i flors els rocs més durs; 
Sóc a París, i entre ermots, a Lladurs, 
Ensems vestit i nu, i en calls incerts.

El real, doncs, què és? Puix que a ple sol 
Vaig per canals obscurs; i entre la gent, 
En vast desert, perdut. El fadrí mol

Sens gra ni boll, i la passa indolent. 
Oberts, els ulls són buits; i on va, què vol, 
Ni el cuitós sap. I oposem cor i ment! 
 

O:
Bru i descofat, i descalç, d'aventura, 
En dia fosc, per les platges desertes 
Erra vol. Imaginava inertes 
Formes sense aura i nom, i llur pintura.

I veia, dret davant llur sepultura, 
Homes estranys amb les testes obertes, 
Un doll de sang en llurs ombres incertes, 
i un cel de nit fent dura llur figura.

Entre sospirs, el seny interrogava 
Si veia just: ¿Les imatges funestes 
Eren en mi o en la natura brava?

I m'ho pregunt encara en mil requestes: 
Les ficcions -i jo en visc!-. ¿fan esclava 
La ment, o són els seus camins celestes? 


I, finalment, un exemple de Marià Villangómez extret d’El cop a la terra:
LA TROBALLA 

Aquí estan enterrats uns déus antics. 

Uns déus cruels com solen ser-ho els déus. 

Tanmateix acceptaven les pregàries. 
Calia tenir-los contents per a algun possible favor. 
Per a evitar el seu odi, sobretot. 
Car sabrem mai agrair el que tenim? 
Les festes sepultades, els testos on s'esmicolen els déus. 

Llaurem la seva terra, 
no els coneixem quan es mostren en una moneda mesella. 
Quina ventada passà damunt la seva fragilitat! 
Aquelles divinitats eren favorables a l'amor, 
no arrufaven el nas davant cap desig obstinat. 
Esguarda la deessa repetida cent vegades. 
No anheles oferir-li algun petit sacrifici antic? 
Els vells sacerdots devien tenir un aire bufat, 
certa condescendència més als llavis que als ulls. 
Han viscut menys que els seus déus de terrissa 
i que aquests amulets i presentalles. 
Ara esguarda els Cabirs, flames o astres, 
els simpàtics Cabirs com uns follets deformes. 
Alguna volta, aquí, els devien recordar, 
perquè eren molt importants 
a llocs de navegants i llargs viatges. 

Ara la terra ofega homes i somnis, 
també els amors desvergonyits 
que aquells déus innobles no desdenyaven, 
parents com eren de la terra. 

Sota els conreus, com una remota arrel podrida, 
amb les coses diàries, ham, llumener o joguina. 

22 de novembre de 2016



Escolta el programa!

Tornem a ser aquí! Avui parlarem de literatura i guerra civil, per recordar què vam viure com a poble i, per tant, si no nosaltres, els nostres avantpassats i perquè el proper diumenge 27 de novembre tenim dues propostes teatrals sobre aquest tema. Parlarem amb una de les responsables dels textos d’aquestes dues propostes: Tecla Martorell. En voleu saber més? Doncs, vinga, continueu amb nosaltres!




I per parlar de literatura i guerra civil (o postguerra), us hem fet una petita selecció de textos; textos de Jaume Cabré, Emili Teixidor i Jordi Coca. Afortunadament per evitar que se’ns oblidi aquella part de la història són molts els textos de què disposem, però n’hem hagut de fer una tria. Esperem que us agradi. Vinga!

De Les veus de Pamano de Jaume Cabré:
Així de simple va ser, filleta meva, com vaig començar a treballar per al maquis. A contracor, perquè no sóc valent, però amb l’ànsia de poder fer-me perdonar pel Ventureta que havia mort als catorze anys potser perquè jo no havia estat prou enèrgic davant el Valentí Targa. I el comandament em va ordenar que continués fent la mateixa vida, exactament la mateixa, fent classe, anant al cafè a fer la copeta amb el Valentí, acompanyant-lo en les seves incursions, col·laborant amb la Falange i aconseguint que ningú, al poble, no tingués cap dubte que era un veritable feixista.
La primera feina van ser uns holandesos que fugien de l’Europa nazi perquè eren jueus. I després, tres homes que fugien del règim franquista cap al nord, camí d’un altre horror, i es van passar tot un diumenge dalt de les golfes fins que es va fer fosc. Més endavant, una partida de sis homes que havien traspassat la frontera feia unes quantes hores i anaven cap avall. Dos d’ells eren aviadors britànics. Tothom gent dura, lacònica, que sabien el que es portaven entre mans perquè feia massa temps que la seva vida corria perill. I em vaig assabentar que la seva seguretat a França també és estantissa perquè el govern de Vichy, si els descobreix, els lliura als nazis. I l’únic lloc de repòs veritable són les illes –en diuen les illes– com la meva escola, llocs on saben que ningú no els pot trobar perquè ningú no sap que existeixen.
[...]
El més difícil, filla meva, no és arriscar la vida: quan saps que el màxim que et pot passar és que la perdis, la por, que mai no desapareix, queda en un segon terme. Una cosa així, me l’havia dita la teva mare poc abans de fugir de mi. Durant uns quants dies vaig viure amb orgull la meva nova realitat interior: deixava de ser covard. El més difícil no és arriscar la vida: fa més mal la por del dolor, de la tortura. Però encara hi ha una cosa que em fa més mal: ser un feixista declarat als ulls de tothom. Perquè al cap de dos dies d’haver rebut aquella visita, vaig jurar al Valentí Targa que em carregaria tots els maquis del món i que què passava que encara no tenia uniforme de la falange. El Valentí estava commocionat pel cop d’efecte del maquis: davant dels nassos de l’exèrcit va voler el pont de l’Hostal Nou, al camí antic de Rialb. Mai el maquis no havia actuat tan cap al sud i això posava furiosos els militars i de retruc els falangistes. Des d’aquell dia el Valentí em considera un dels seus de manera inqüestionable perquè, a més, l’endemà em van fer la foto oficial amb uniforme. Ara comprenc que encara hi ha una cosa més cruel que no pas passar per feixista als ulls de tot el poble: és passar-ho als teu ulls, filla meva. I als teus, Rosa.

De Pa negre d’Emili Teixidor:
Les injustícies de la vida, era una frase que jo havia sentit centenars de vegades en tots els llavis i que jo adaptava a les meves dimensions aplicant-la als càstigs del vicari-mestre de l’escola parroquial que ens pegava amb un bastonet o un regle a la mà oberta o amb tots els dits fent pinya en els casos més greus, o en la resignació amb què havia d’acceptar les negatives constants de la mare a donar-me diners per anar al cinema o per comprar-me tebeos –ella en deia patufets– a l’única llibreria papereria del poble. Llavors, amb els plors de la tia Felisa que arribaven del menjador, entenia injustícies més grans, com la de ser expulsada de la casa i de la família per fer vida lluny del bosc en companyia d’estrangers desagradosos. No sé per què se’m va presentar a la memòria la Ploramiques, tan allunyada com la tia Felisa o com jo mateix de tots els paisatges coneguts.
Mentre la tia Felisa continuava amb els seus planys i la mare amb els seus afalacs i consells, jo divagava en la foscor del dormitori buscant racons per acollir la nova víctima de les injustícies de la vida, i se’m va acudir una altra paraula que havia sentit al mas dels avis, a Can Tupí, dita només pels homes, no recordava si en Quirze pare o el pare Tafalla, en una conversa sobre la guerra de la qual no devia haver entès res, i només me n’havia quedat aquest nom: «infiltrat». Durant molt de temps no havia sabut on aplicar aquesta paraula, i ara, de sobte, veia clar que la tia Felisa, com jo i la Ploramiques, i la tia Mariona de Barcelona també, tots quatre érem infiltrats als llocs que habitàvem. No pertanyíem a les famílies ni a les cases que ens acollien, érem només infiltrats, com bestioles recollides del bosc i acceptades a les gàbies de la cort o a la cuina, com animals domèstics, suportats si ens portàvem bé i no provocàvem maldecaps. Els infiltrats podien ser desposseïts en qualsevol moment de tot el que tenien i expulsats del lloc on vivien, tot depenia de l’atzar, de les injustícies de la vida que ampliaven el seu imperi, d’un home que reclamava una dona per endur-se-la a casa seva en matrimoni, dels resultats d’una guerra en la qual no havíem participat en res però malgrat tot n’havíem de patir les conseqüències, de la presó del pare i de la seva mort... tot ens allunyava del bosc original dels primers anys, del refugi segur del seu brancam, del silenci acollidor de les seves profunditats, dels verds intensos de les seves fulles i de l’herbei i els matolls del sòl.
Pensava que la mort del pare era alguna cosa més gran que una de les injustícies de la vida que se m’havien presentat i se’m continuaven presentant. Contra les injustícies de la vida, en certa forma, s’hi podia fer alguna cosa, oposar alguna resistència, desviar el seu camí..., per exemple, a l’escola parroquial els companys obligats a parar la mà per rebre el càstig del vicari mestre, abans se la untaven amb all com si fos una llesca de pa torrat, perquè deien que així el regle relliscava i els cops no feien tant de mal, o un altre exemple, contra l’exili de la casa familiar es podia fugir i refusar el matrimoni o contra l’estada a la masia dels avis, et podies amagar al cor del bosc o fugir muntanyes amunt cap a França, com els perdedors de la guerra, i convertir-te en un pòtol sense sostre ni família... O sigui que les injustícies de la vida depenien de la voluntat d’alguna persona, un enemic o una autoritat, el mestre, el rector, el pretendent... però ¿com es podia esquivar la mort? La mort era més que una injustícia de la vida, la mort era la negació de la vida, el revés de la vida, el contrari de la vida, el no-res, la no vida. Era més monstruosa que una de les injustícies de la vida perquè ningú no hi podia oposar res, ningú no podia fugir ni amagar-se d’aquest fet perquè no venia de fora, el portaves tu mateix a dins sense pensar-hi, la mort et convertia a tu mateix en el teu propi enemic i botxí, era com una muntanya que s’esberla i es desfà o com un bosc encès i convertit en cendra. Era la gran injustícia, la injustícia única, de la qual depenien totes les altres. 

De Sota la pols de Jordi Coca:
Era estrany travessar aquella pau dels carrers, abatuts per la tragèdia. Jo potser no m’acabava d’adonar completament del que passava, però d’una manera o l’altra tenia la sensació que la mort ens encalçava acarnissadament. I això de banda, mirés o on mirés, tot era lleig, sòrdid i sense llum. El pare del Daniel a la presó, la cama malalta del Perico, els morts de l’hospital, la brutícia de la casa on vivia el Cèsar, el posat malaltís que sempre feia el Miquel per culpa d’anar tant a missa, els problemes del Joanet, els qui havien perdut parents durant la guerra... I ara l’oncle Esteve, em deia, s’ha matat amb el cotxe... Què volia dir que s’hagués matat amb el cotxe?, em demanava. On havia passat allò? Com és que havien avisat l’oncle Pere? Sabia que cada una d’aquestes preguntes tenia una resposta fàcil, però no em veia amb cor de donar-les. Viure, recordo haver pensat exactament això, era com anar en una barca i remar a contracorrent. Un riu turbulent d’aigües negres ens arrossegava en una direcció i nosaltres ens hi oposàvem. Hi havia moments de calma, pocs, però n’hi havia. De vegades tot era ple, de vegades tot era buit. Recordava haver menjat fruites amargues i haver-les d’escopir, i recordava un grapat de cireres fosques com la sang i dolces com la mel. Sentia un gran pes als ulls, segurament de son, mentre pensava en aquestes coses, i arribar a casa de l’oncle es va fer més pesat que mai. Recordava l’estudiant d’aquella novel·la de què parlava el César. Que difícil que era la seva posició. En el fons ell se sentia culpable perquè els altres li feien sentir-se’n en considerar que el seu crim era punible. El que l’estudiant notava era el pes de la societat més que no pas el seu propi remordiment... En fi, tot caminant pensava més o menys coses com ara aquestes. La culpa, les dificultats, el cansament, la indiferència... Perquè la veritat era que jo no tenia cap ganes de plorar, cap ni una, només sentia cansament i tristesa.

15 de novembre de 2016

Escolta el programa!


Ja tornem a ser aquí. I avui volem recordar Ramon Llull, aprofitant que ens trobem dins l’any Llull, perquè fa, ni més ni menys, que 700 anys que ens va deixar. 700 anys de llengua catalana, 700 anys de cultura, 700 anys d’història. Per això, en la part de l’entrevista també el tindrem present i parlarem del particular Llibre de les bèsties que Judit Robert, amb qui ja vam parlar en aquest programa, ens ha preparat. Som-hi!



Ramon Llull va morir, doncs, el 1316 a l’edat de 84 anys a Mallorca, on havia fet cap la seva família acompanyant Jaume I en la conquesta de l’illa. Allí es va casar amb Blanca Picany, amb qui va tenir dos fills, però cap al 1263 a causa d’una sèrie d’experiències místiques abandona la vida que havia portat fins aleshores per dedicar-se a convertir els infidels a la fe cristiana: musulmans, jueus... Aquest serà, també, l’objectiu de la seva obra.

A continuació un dels seus poemes, perquè per millor mostra de la seva creació, res més que una obra seva; això sí, en català antic, és clar:

    
1      Un senyor rey, qui be enten,
    
2      se maravela molt soven
    
3      de Deu, qui es bo en quant es,
    
4      no fails en neguna res
    
5      quan fe a Adam lo mandament
    
6      que·l fruyt no manjas, el scient
    
7      c’Adam faria peccat
    
8      d’on mant hom seria dampnat,
    
9      avent totz temps pena e mal;
    
10     car no par raso natural
    
11     que Deus feses tal mandament
    
12     d’on se seguis lo faliment,
    
13     que no fora si·l no manas
    
14     a Adam que·l fruyt no menjas.
    
15     Empero·l rey diu que enten
    
16     que Deus no hi fe falimen;
    
17     quar qui ha bontat infinida
    
18     eternal no pot far falida,
    
19     e sta en so·l maravelar:
    
20     con Deus se sapia scusar
    
21     que no aja colpa del mal
    
22     que an, en lo foc infernal,
    
23     tant hom per aquel mandament,
    
24     lo qual mal no fora nient
    
25     si·l mandament no fos estat.
    
26     E car par gran tort e peccat
    
27     fer manament d’on isca mal,
    
28     vol lo rey saber Deus per qual
    
29     rasos poc d’ayso escusar.
    
30     E quar a mi l’escusa par
    
31     clara en mon entenimen,
    
32     si tot son hom qui pauc enten,
    
33     el senyor rey, si u dic lo ver.
    
34     per lo ver dir aja·n plaer,
    
35     no per sel qui·l diu, car pauc val.
    
36     L’escusa deim, qui ’s aytal.

    
37     Deus infinidament enten
    
38     e ha infinit amamen
    
39     e infinit bonificar,
    
40     e per so no pot ignorar
    
41     ni amar mal ni far peccat.
    
42     Ha, dones, Deus, per infinitat,
    
43     poder per que·s pot escusar
    
44     que no consentis al peccar
    
45     d’Adam, ni en la greu dolor
    
46     que’n infern an li peccador;
    
47     e si Deus no·s pot escusar,
    
48     on poder no pot abastar
    
49     a l’escusar, e es fenit;
    
50     e car finit e infinit
    
51     no poden esser poder,
    
52     avem mostrat, doncs, lo dever,
    
53     per que Deus poc escusa ’ver
    
54     e mostrem com l’escusa es.

    
55     Deus quan consira que dixes
    
56     a ’n Adam que·l fruyt no menges,
    
57     posa orde en aquel pas
    
58     ab so qu’en Adam ac posat,
    
59     so es la franca volentat
    
60     que li dona per far lo be;
    
61     e quar Adam fo de non re,
    
62     per natura d’aquel non res
    
63     ac libertat per que pogues
    
64     fer lo faliment e peccat;
    
65     enaxi fo en libertat
    
66     que no menjas o que menjas
    
67     en egualtat foren li pas
    
68     on estava sa libertat;
    
69     car per lo be qui·l fo donat
    
70     en creant Senti libertat
    
71     com estegues obedient;
    
72     e car fo vengut de nient,
    
73     sentia en si libertat
    
74     per que s’enclinas a peccat,
    
75     con sia solo que peccat es
    
76     contra so qui deu esser res.
    
77     Ac, doncs, Adam eleccio
    
78     en far lo mal contra raho
    
79     de far be, qui·s cove ab res,
    
80     e volc s’enclinarl a non res
    
81     qui ’s contra res, qui es lo be,
    
82     e la natura d’on ben ve
    
83     esquiva, e natura pres
    
84     a fer so qui no esta res,
    
85     so es peccat, qui no ha sort
    
86     qui ’n so que e aja nui port,
    
87     e segui so d’on fo vengut
    
88     contra so per qu’era aut,
    
89     so es far be, a qui·s cove
    
90     que el sia alcuna re
    
91     per Deu conexer e honrar.
    
92     En est pas apar l’escusar
    
93     que Deus ha, pus c’Adam pogues
    
94     far lo be, si el se volgues,
    
95     per natura del be qui fo
    
96     en el per la creacio
    
97     d’aquel be que li fo donat,
    
98     ab que pogra contra peccat;
    
99     e si Adam volc lo mal far,
    
100    de lo qual se pogra estar,
    
101    e volc seguir lo seu nient,
    
102    per lo qual poc far faliment,
    
103    et en far lo no fo forsat
    
104    ans lo fe ab la libertat
    
105    de son nient, segons que ’s dit,
    
106    e fo lo peccat ab delit,
    
107    no fe, doncs, Deus lo faliment
    
108    si a Adam fel lo manament,
    
109    jassia so que Deus sabes
    
110    ans que lo manament fees,
    
111    que Adam faria·l peccat
    
112    d’on mant hom serian dampnat,
    
113    pus que Adam poc far lo be,
    
114    lo qual Deus totes vetz sab be
    
115    que Adam lo be pogra far
    
116    ab lo be qu’en el volc crear;
    
117    per que ac rao en far be,
    
118    axi com desrao de se
    
119    ac, en far lo mal per nient,
    
120    segons c’avems dit clarament.
    
121    Es, dones manifest e provat
    
122    com Deus esta ben escusat
    
123    del peccat que Adam ha fet,
    
124    e que Deus lo poni per dret,
    
125    e ponex totz sos consequens
    
126    per dret, com so qui es niens,
    
127    so es peccat, fan sostentar
    
128    en l’esser que Deus lo volc crear,
    
129    qui ab nul peccat no·s cove.

    
130    Enpero encara rete
    
131    lo rey son bon maravelar,
    
132    e vol encara demanar,
    
133    con Deus sia bon vas totz latz,
    
134    per que no esquiva peccatz
    
135    tant que hom no·n fees negu,
    
136    e qui gloriages cascu
    
137    e no fos pena per peccat,
    
138    per so que divina bontat
    
139    esquivas pena e peccat
    
140    en angels en tot home nat,
    
141    e que negu no fos perdut,
    
142    mas que tuyt aguessen salut,
    
143    e pus la divinal bontat
    
144    es gran e no vol nul peccat.
    
145    E car la demanda ’s formada
    
146    sobre gran be, cove esser dada
    
147    responcio: Per gran bontat
    
148    de Deu, qui ha·l mon ordenat
    
149    a far gran be, qui conegut
    
150    no fora si no fos aut
    
151    peccat e pena per peccat;
    
152    car no fora remunerat
    
153    gran be si hom no pogues far
    
154    peccat, ni per el pena dar;
    
155    car no pogr’esser libertat
    
156    en far lo be o lo peccat,
    
157    e Deus no pogra gran be·n far
    
158    a hom, pus no pogues peccar
    
159    e ab libertat Deu amar
    
160    obeir servir e honrar,
    
161    car tot hom l’amara forsat;
    
162    per que no li·n covengra grat,
    
163    e ja Deus no pogra formar
    
164    en paradis gloriejar;
    
165    car si hom mal far no pogues,
    
166    e que francament no volgues,
    
167    Deu obeir servir amar
    
168    ni Deus no pogra res jugjar
    
169    ni gasardonar negun be,
    
170    ni pogra perdonar en re,
    
171    e bontat no agra ab que
    
172    pogues far en home gran be.
    
173    Fora, doncs, ligat lo poder
    
174    de Deu, qui no pogra be·n fer
    
175    gran ni petit per jugjament,
    
176    e for’estat lo ligament
    
177    per so que hom mal no sentis.
    
178    E si Deus en so consentis,
    
179    ligara son res ab non res,
    
180    del qual non res tot home es,
    
181    e fera contra si peccat,
    
182    lo qual fora infinitat
    
183    en cascuna de ses vertutz,
    
184    e tot si agra desebutz
    
185    per so que hom no agues mal.
    
186    No par, doncs, rao natural
    
187    que Deus, qui es be infinit,
    
188    per be finit sia falit
    
189    ligat e pres contra son be.

    
190    Veus, doncs, senyer Rey, per que ve
    
191    en hom peccat pen’e dolor 
    
192    per so que·l be sia·l major
    
193    e c’om lo pusca far de grat,
    
194    e·l be sia remunerat;
    
195    e pot esser, pus que Deus es
    
196    escusat, segons que dit es.

    
197    Fenit esta aquest escrit
    
198    a honor de Sant Esperit,
    
199    lo qual vos, senyer, enamor
    
200    de s’amor, e mi peccador

I, per acabar, un fragment del Verger de l'Amat a càrrec de l'actriu Montse Germán i el guitarrista Ferran Pisà, del qual vam poder gaudir en l'entrega dels premis literaris Baix Camp per a joves escriptors, que convoca l'Òmnium Baix Camp, el dia 28 d'octubre a la sala d'actes del Centre de Lectura. En el qual, aprofitem l'ocasió per comentar-ho, van resultar guardonat Montserrat Bastons Garcia, en la modalitat de poesia; Eva Vilarrasa Colomer, en la modalitat de narrativa breu; i en la modalitat d'assaig, van rebre accèssits: Enric Jardí i Glòria Coll Domingo. Escoltem, doncs, un fragment d'aquell Verger de l'Amat que va amenitzar la vetllada.