divendres, 15 d’abril de 2016

19 d'abril de 2016

Escolta el programa!


Tornem a la nostra cita. Avui per parlar, és clar, de  Sant Jordi. I parlarem, també, amb els autors d’Illa 2035, i dic dels autors perquè parlarem amb l’autor del text: Dani Alba i amb l’autora de la portada: Fina Veciana. Som-hi!


En Joan Amades, al Costumari Català ens diu que:
Sant Jordi, cavaller i màrtir, és l'heroi d'una gran gesta cavalleresca, que la veu popular universal situa a les terres allunyades i llegendàries de la Capadòcia, però que la tradició catalana creu esdevinguda als voltants de la vila de Montblanc.
Diuen que assolava els voltants de Montblanc un monstre ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l'alè pudent, fins al punt que des de molt lluny, amb les seves alenades enverinava l'aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l'estrall dels ramats i de les gents i per tota aquella contrada regnava el terror més profund.
Les gents van pensar donar-li cada dia una persona que li serviria de presa, i així no faria estrall a tort i a dret. Van assajar el sistema i va donar bon resultat; el cas difícil fou trobar qui se sentís prou avorrit per deixar-se menjar voluntàriament pel monstre ferotge. Tot el veïnat va concloure fer cada dia un sorteig entre tots els veïns de la vila, i aquell que destinés la sort seria lliurat a la fera. I així es va fer durant molt de temps, i el monstre se'n deuria sentir satisfet, car va deixar de fer els estralls i les malvestats que havia fet abans.
Heus ací que un dia la sort va voler que fos la filla del rei la destinada a ser presa del monstre. La princesa era jove, gentil i gallarda com cap altra, i feia molt dol haver-la de donar a la bèstia. Ciutadans hi hagué que es van oferir a substituir-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits. Així, el rei va avenir-se que la princesa fos sacrificada.
La donzella va sortir de la ciutat tota sola i espantada, i va començar a caminar cap al cau del monstre. Mentre, tot el veïnat, desconsolat i alacaigut, mirava des de la muralla com la princesa anava al sacrifici.
Quan portava una estona caminant se li va presentar un jove cavaller, cavalcat en un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, esborronada, li digué que fugís de pressa, puix que per allí rondava una fera que així que el veiés en faria xixines. El cavaller li digué que no temés, que no li havia de passar res, ni a ell ni a ella, per tal com ell havia vingut expressament per combatre el monstre, per matar-lo i alliberar del sacrifici a la princesa, com també a la ciutat de Montblanc del flagell que li representava el veïnatge d'aquell monstre.
Entre aquestes, la fera va presentar-se, amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller, que la va escometre i d'una llançada la va malferir. El cavaller, que era Sant Jordi, lligà la bèstia pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat. El monstre va seguir tot mansoi i estamordit a la princesa. Tot el poble de Montblanc, que havia presenciat la baralla des de les muralles ja esperava amb els braços oberts la donzella i el cavaller, i enmig de la plaça va esbravar el seu odi contra la fera, de la qual aviat no restà bocí.
El rei volia casar la seva filla amb el forcívol cavaller, però sant Jordi va replicar que no la mereixia; va dir que havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent d'anar a combatre el drac ferotge i alliberar la donzella, i amb ella la ciutat de Montblanc. I així ho havia fet amb la protecció divina i per manament diví. Per tant, ell no havia fet res per ell mateix i no mereixia cap premi.
Aleshores, Sant Jordi desaparegué misteriosament, talment com havia aparegut.
Aquesta és la versió més popular, més o menys, és cert, però només és una versió, n’hi ha d’altres, evidentment! Perquè ja sabem que tota llegenda té un component cert i un altre de transfigurat per la gent. La veritat qui la sap?! El drac i la princesa també tenen dret a dir-hi la seva! Altres llegendes de sant Jordi, les trobem en llibres com:

-L’única i veritable llegenda de sant Jordi contada pel drac 
Jordi Folck Barcelona: laGalera (2007)

-La draga sense escates 
Lena Paüls

Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (2008)

-Roses i dracs

Núria Albertí

Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat (2009)

-Qui diu la veritat: el cavaller o el drac?

Montserrat Balada

Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa (2010)

-Qui diu la veritat: la versió de la princesa

Montserrat Balada

Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa (2011)
-La llegenda de sant Jordi... explicada pel senyor drac!
Carles Sala Vila
Barcelona: Cruïlla (2012)
I, finalment, només per oferir-ne un tast:
-Sant Jordi a la cova del drac
Vivim del Cuentu
Barcelona : Baula (2014)
 
En tenim, per tant, per triar i remenar. Tenim princeses al·lèrgiques a les roses; dracs vegetarians i de tots colors, d’aquí i de Capadòcia... En fi, històries per omplir un sac ben allunyades de la llegenda que tots coneixem. En aquest sentit, José María de Montells al Diccionari heràldic de figures quimèriques ens diu unes paraules que val la pena tenir en compte:

Reivindico el meu dret a reinventar-me allò que no sabem... Segons passen els anys, les velles lectures, els contes escoltats, les notícies d’aquí i d’allà s’han esborrat i ja no distingeixo allò que és de veres d’allò que és somniat.


En poesia sembla que som més tradicionals, romàntics i melancòlics, i es vincula sovint la llegenda a la tradició de la rosa, com a senyal d’amor, i sant Jordi al símbol de la pàtria:

EL CAVALLER

Lo cavaller
Jordi guerrer
cuida avançar
del rei la filla
on era el drac
tal premi n'hac:
molt poc après
ell ne fou pres
e fort batut;
dins en Barut
fou escortxat
per mig serrat.

Jaume Roig (14081-1478)

LA FIRA DE SANT JORDI (fragment)

A la fira de les roses
a firar-me antany aní
el roser e què em firí
en fa enguany de tan hermoses
que n'he fet parada aquí.
Hi ha la rosa alexandrina,
la vera i la d'esbarzer,
també les de Palestina,
que floreixen sense espina
de Jericó en lo roser.

Jacint Verdaguer (1845-1902)

LA DIADA DE SANT JORDI

La diada de Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flros que hi ha al mercat
i l'olor que en fan els aires,
i les veus que van pel vent:
"Sant Jordi mata l'aranya".
L'aranya que ell va matar
tenia molt mala bava,
terenyinava les flors
i se'n xuclava la flaire,
i el mes d'abril era trist
i el snens i nenes ploraven.

Quan el Sant hagué passat
tot jardí se retornava:
perxò cada any per Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l'olor que en fan els aires.

Joan Maragall (1860-1911)

UNA ROSA

Sant Jordi, santa diada
del passat i l'avenir,
Fe i Pàtria nostrada
del meu cor fas sobreixir.
Oh la bella matinada!
Quina joia de collir
una rosa perlejada,
una rosa a mig obrir!

Maria Antònia Salva (1869-1958)

Estiguem més de part de sant Jordi, de la princesa o del drac; aquest Sant Jordi, com els altres, hem de sortir tots al carrer a guadir d'aquest dia nostre tan i tan especial, i deixar-nos captivar pels llibres, les roses i l'ambient en general que arreu de Catalunya es respira el 23 d'abril. Omplim de llibres, roses i amor les lleixes de la nostra ànima.

5 d'abril de 2016

Escolta el programa!



Ja hi tornem a ser! I avui ens posarem filosòfics i parlarem de la vida com a camí, un camí ple d’obstacles que potser ens dificulten el pas o que potser ens fan interpretar el nostre caminar com un repte; també pot ser un camí de purificació o un camí de perdició. Hi ha molts tipus de camins que es poden recórrer, fins i tot ens podem equivocar, o no, i tirar enrere i agafar un altre camí dels que hi havia en una cruïlla. En literatura també es parla molt de la sensació que produeix el pas del temps: una sensació de mancança, d’atansar-se a la mort ràpidament, una mort que sempre ens assetja, que esdevé l’autèntic sentit de la vida: viure és morir, és caminar cap a la mort. S’utilitzen diferents tòpics per introduir aquesta visió, ara n’analitzarem alguns.





Podem entendre la vida com un riu, és el tòpic de la vita flumen, la vida que va transcorrent sense repòs fins a la mort. Màrius Torres el fa servir a «Cançó a Mahalta»:
Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels. 
Fem el mateix camí sota els mateixos cels. 
No podem acostar les nostres vides calmes: 
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes. 
En els meandres grocs de lliris, verds de pau, 
sento, com si em seguís, el teu batec suau 
i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga, 
de la font a la mar –la nostra pàtria antiga–.


La vida, aquí, esdevé un camí (cap a la mort) ple de "meandres", aquelles corbes sinuoses, molt pronunciades, que podem trobar als rius. Aquests "meandres", per tant, representen totes les dificultats que podem trobar al llarg de la vida; dificultats que ens poden sobrevenir i ens poden fer caure, errar el nostre caminar i perdre'ns enmig del bosc o de la gran ciutat, i no trobar el nord o trobar-lo massa tard. Aquí, però, l'aigua guia el correcte camí a seguir.
Joan Brossa, a «Nil avall» –només cal fixar-nos en el títol del poema per adonar-nos que també es basa en aquesta idea de transcórrer la vida com ho fa l’aigua a través del riu–, ens ofereix tota una filosofia de vida:
No pot ser més afiant el seny si
si ens empeny sempre a caminar més lluny; no
no entenc les fulles, les flors i els fruits si
si no ens porten algun missatge; no

no em sembla just recomençar si
si tot ha d'arrelar en una por; no
no crec possible de conviure
si no creiem en la veritat: no

no cal que sigui cap déu, pot ser el camí
mateix o la frontera del camí
o algun indret o el límit del destí

o el pensament de no trobar destí;
pot ser només posar-se a fer camí
o asseure's a la vora del camí
És la vida entesa com un aprenentatge constant, des d’un punt de vista totalment positiu, amarat de raonament.  Aquesta visió, de fet, conflueix amb la d’un altre tòpic: l’homo viator.
La vida, a través del tòpic de l'homo viator, o sigui, l'home com a caminant; una vida vista com un viatge, s'entén com un pelegrinatge que aporta saviesa i experiència. Miquel Martí i Pol, per això, a «El camí que no faig» parla amb recança del camí que no pot fer, del camí al qual no pot optar perquè la malaltia li priva de fer-lo o, en un altre cas, altres situacions poden privar-nos d’aconseguir uns somnis que teníem i que veiem impossibles d’acomplir:
Passejaria amb tu per una vella
ciutat desconeguda i m'hi perdria.

Ara em perdo també, sense ni moure'm,
i em cansa molt el camí que no faig
i la incertesa estulta de les hores.

Fràgil, el temps se m'esmenussa als dits,
transcorre absurdament entre foteses
i, desvalgut, veig allunyar-se i perdre's
l'ombra del jo tenaç i reptador
que ha conviscut amb mi tota la vida.

Potser per això enyoro, melancòlic,
poder passejar amb tu per una vella
ciutat desconeguda, sense rumb,
i perdre'm pels carrers més solitaris.
És recorrent el tòpic del tempus fugit (el temps que fuig de pressa) o del volat aetas (el temps que vola sense adonar-nos-en), que ens permeten, com fa Joan Vinyoli a «Temps perdut», adonar-nos que no hem aprofitat prou el temps de què disposàvem; per això, el poeta, amb perspectiva, s’adona que es tracta d’un temps que ja no pot recuperar:
És hora, ja, de dir
la primera paraula:
Tinc por.
Camino per un bosc
cremat, sense arbres, veig sorgir les rels.
Tinc por.
Temps perdut.
No preguntis,
que no et sabria dir
l'origen de les coses.
Temps perdut.
Vinculat amb aquesta idea també hi ha el tòpic del carpe diem, o sigui de la idea d’aprofitar al màxim cada moment de la vida. Joan Salvat-Papasseit a «Mester d’amor» ens l’introdueix: 
Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d'amar no comporta mesura.
Deixa't besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l'amor perdura.
No besis, no, com l'esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada.
Deixa't besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.
¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l'oreig en ta galta?
Deixa't besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.
Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa't besar
i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.
Tornant a Vinyoli, a través seu, podem copsar un altre tòpic el de vanitas vanitatum, o la vanitat de vanitats, el caràcter il·lusori de la vida humana, en què qualsevol ambició és en va i només comporta angoixa i sofriment: 
És un malson tenir sempre al calaix,
Tocant a mà, desada, l’ampolleta
De cianur per si m’urgís d’usar-lo,
Davant l’absurditat de l’univers
O bé de l’home, inútil preguntaire
Dins l’ordre imaginat pel demiürg.
Aturada la sang, ja no caldria
Tancar i obrir cap altre cop la porta
Corcada ni tampoc encendre foc,
Que l’estofat de la vida té mal gust,
Ni fer-me el llit, ni res.
A «Cançó del matí encalmat», Salvador Espriu ens parla des del final d’aquest camí o, si més no, des d’un moment en què es veu aquest final a prop. Aquest és el cas del tòpic del memento mori, de tenir present que s'ha de morir; la certesa de la mort esdevé una reflexió alliçonadora:
El sol ha anat daurant
el llarg somni de l’aigua.
Aquests ulls tan cansats
del qui arriba a la calma
han mirat, han comprès,
oblidaven.

Lluny, enllà de la mar,
se’n va anar la meva barca.
De terra endins, un cant
amb l’aire l’acompanya:
«Et perdràs pel camí
que no té mai tornada.»

M’adormiré demà
sense por ni recança.
I besarà l’or nou
la serenor del marbre.

Solitari, en la pau
del jardí dels cinc arbres,
he collit ja el meu temps,
la rara rosa blanca.
Cridat, ara entraré
en les fosques estances.
I continuant amb la mort, hi ha un altre tòpic el de l'omnia mors aequat, la mort que tot ho iguala, perquè no fa distincions socials, de sexe, de raça o d'edat. Francesc Parcerisas l'introdueix a "Testes romanes": 
Heus-los aquí: el cèsar conqueridor de terres,
El lictor amb el feix que el dignifica,
El cònsol togat, el soldat sorrut, l’esclau africà.
Tots dormen per igual
Sota aquest son distant i imprevisible
Amb què l’agulla del temps ens traspassa.
L’important, és clar, no és el destí final, la mort, sinó el camí cap a aquesta mort, el nostre particular viatge a Ítaca. Cal saber gaudir el màxim de cada moment, cal saber aprofitar al màxim cada situació, per aconseguir els nostres objectius, perquè és aquest camí el que ens permetrà assolir-los i fruir-ne o viure per sempre més pensant en allò que no hem pogut arribar a ser, malgrat somiar-ho...