Ja hi tornem a ser! «Vols venir a la meva barca?» Us convidem a pujar-hi i a navegar amb nosaltres per la nostra cultura. Us hi animeu? Recordeu que hi serem durant mitja horeta cada quinze dies els dimarts (el segon i quart de cada mes, per tant) a 2/4 de 4, en primera convocatòria, i a les 10 (hem avançat una mica l’hora nocturna), en segona convocatòria.
I, per entrar-hi des d’aquest espai que tenim, farem un
petit petit, ben petit, recorregut històric per la nostra poesia. Comencem
enllà dels temps, comencem pels trobadors, en concret per Guillem de Berguedà (del
segle xii) i «Un sirventès tinc ganes de bastir», recitat per Titot
(Francesc Ribera i Toneu).
Continuem, fent un gran salt, per fer cap a Dolors Monserdà (a cavall dels segles xix i xx) amb el següent poema:
N'Elisenda de Moncada
vers Pedralbes fa camí;
dues dames se n'emporta,
dotze més la van seguir.
La que fou del rei esposa
cordó i hàbit vol cenyir;
la que fou espill de reines,
ho va a ser d'un Monestir.
¡Reina monja, Reina monja!
¡bé us en podeu envanir!
heu llegat al vostre poble,
bellesa que no té fi.
Els roquissers d'aleshores,
se n'han tornat un jardí;
lo que adés era una perla,
ara és joiell florentí.
Seguim amb el poema «Tres noies» de Josep Carner (segle xx):
TRES NOIES
Passen tres noies, totes de blanc,
sota una pluja de sol batent,
mans enllaçades, galtes rosades
i cabelleres volant al vent.
Inconegudes ja de llurs mares,
van deleroses qui sap a on;
sembla que estrenin el goig de l'herba
i que refacin el cor del món.
Oh nova glòria, ben tots memòria!
Ulls que llampeguen i boca ardent,
mans enllaçades, galtes rosades
i cabelleres volant al vent!
I acabem amb Marta Pessarrodona (entre el segle xx i xxi) i la seva «Confessió»:
CONFESSIÓ
Si fos sincera escriuria un bolero,
i fins i tot més, un tango.
Sóc, però, catalana i,
ja se sap, als armaris familiars,
en comptes d'esquelets elegants
d'avantpassats tarambanes,
dec tenir-hi un capellà o altre,
poc avesat als sermons de vi que,
a la fi, són els únics que valen.
De no poder ser ni boleros ni tangos,
recer prendria a l'humor britànic,
o a la sofisticació d'una jueva ianqui.
O, en darrer terme, em sucaria tota
en la vehement memòria proustiana
(enterrada i com cal honorada
l'adolescent febre sartriana).
En un bolero diria: com jo t'estimo
no t'estimarà mai cap d'altra
(i ho cantaria una dona perdent
les pestanyes prop d'una copa alta).
Per a un tango escriuria:
ja mai més no podré oblidar-te
(i ho ploraria un "sanjuanino"
lleument calb i de bigoti ample).
Si fos sincera escriuria un bolero,
i fins i tot més, un tango.
En primer lloc el sentirem en català de la mà de Mame Diarra i Fatou Ndiaye (del Senegal), Alba Carmona (d’Andalusia) i Mercedes Moreno (de Colòmbia).
Preneu les roses
Mireu, és tan sols un moment. Contempleu
com entra la primavera de sang verda.
Preparo el meu quadern per escriure una estona
sobre aquest fenomen que arriba en silenci.
Potser un vent lleu, potser un mestral
mourà les fulles de les mèlies,
de les moreres i dels avellaners,
portarà el perfum dels jacints a les places,
sobre tombes recents, sobre les oblidades,
i recordarà a vius i morts que en aquest mes de març
hi ha un dia que en diuen dels poetes. De la poesia.
Toltstoi va escriure Resurrecció, la contundent entrada
a la força del viure i a l'ambició dels homes,
tot en una sola pàgina, la primera.
Oh, sí, llegiu-la. Perquè si alguna cosa cal que digui el poeta
és que la vida torna i es fa lloc, i que els homes
lluiten contra tota natura. Contempleu, també,
La primavera, d'Odilon Redon al Museu Puixkin:
la dona rosa i nua sota l'arbre immens,
i no cal dir res més en aquest dia vint-i-u de març.
L'he escrit ja fa molts anys, aquesta primavera,
mentre els llorers creixien i oferien
corones victorioses. Preneu les roses
abans no s'esfullin. Fulles i fulls de llibre
s'abandonen a la fràgil esperança del poeta.
A continuació només un fragment, per fer-ne un tast, ens el recitaran en algunes de les llengües a les quals s’ha traduït el poema.
El sentirem, ara, doncs, en francès, recitat pels germans Gallo i Mamadou Ba (del Senegal).
A continuació en castellà, llegit per Fatima Couta (del Senegal, també).
Ara en àrab, de la veu d’Iqra Dilawar (del Paquistan).
I, finalment, en anglès, primer, i en hindi, després, en tots dos casos recitat per Urmiben Gajera (de l’Índia).
Totes aquestes llengües ens han de fer adonar de la diversitat i la riquesa del nostre entorn, una terra que sempre ha estat de pas i d’acollida, al mateix temps. Ens n’hem de sentir orgullosos, perquè nosaltres som producte d’aquest mestissatge. És magnífic que a través de la poesia puguem captar-ho.
Continuem, fent un gran salt, per fer cap a Dolors Monserdà (a cavall dels segles xix i xx) amb el següent poema:
N'Elisenda de Moncada
vers Pedralbes fa camí;
dues dames se n'emporta,
dotze més la van seguir.
La que fou del rei esposa
cordó i hàbit vol cenyir;
la que fou espill de reines,
ho va a ser d'un Monestir.
¡Reina monja, Reina monja!
¡bé us en podeu envanir!
heu llegat al vostre poble,
bellesa que no té fi.
Els roquissers d'aleshores,
se n'han tornat un jardí;
lo que adés era una perla,
ara és joiell florentí.
Seguim amb el poema «Tres noies» de Josep Carner (segle xx):
TRES NOIES
Passen tres noies, totes de blanc,
sota una pluja de sol batent,
mans enllaçades, galtes rosades
i cabelleres volant al vent.
Inconegudes ja de llurs mares,
van deleroses qui sap a on;
sembla que estrenin el goig de l'herba
i que refacin el cor del món.
Oh nova glòria, ben tots memòria!
Ulls que llampeguen i boca ardent,
mans enllaçades, galtes rosades
i cabelleres volant al vent!
I acabem amb Marta Pessarrodona (entre el segle xx i xxi) i la seva «Confessió»:
CONFESSIÓ
Si fos sincera escriuria un bolero,
i fins i tot més, un tango.
Sóc, però, catalana i,
ja se sap, als armaris familiars,
en comptes d'esquelets elegants
d'avantpassats tarambanes,
dec tenir-hi un capellà o altre,
poc avesat als sermons de vi que,
a la fi, són els únics que valen.
De no poder ser ni boleros ni tangos,
recer prendria a l'humor britànic,
o a la sofisticació d'una jueva ianqui.
O, en darrer terme, em sucaria tota
en la vehement memòria proustiana
(enterrada i com cal honorada
l'adolescent febre sartriana).
En un bolero diria: com jo t'estimo
no t'estimarà mai cap d'altra
(i ho cantaria una dona perdent
les pestanyes prop d'una copa alta).
Per a un tango escriuria:
ja mai més no podré oblidar-te
(i ho ploraria un "sanjuanino"
lleument calb i de bigoti ample).
Si fos sincera escriuria un bolero,
i fins i tot més, un tango.
En primer lloc el sentirem en català de la mà de Mame Diarra i Fatou Ndiaye (del Senegal), Alba Carmona (d’Andalusia) i Mercedes Moreno (de Colòmbia).
Preneu les roses
Mireu, és tan sols un moment. Contempleu
com entra la primavera de sang verda.
Preparo el meu quadern per escriure una estona
sobre aquest fenomen que arriba en silenci.
Potser un vent lleu, potser un mestral
mourà les fulles de les mèlies,
de les moreres i dels avellaners,
portarà el perfum dels jacints a les places,
sobre tombes recents, sobre les oblidades,
i recordarà a vius i morts que en aquest mes de març
hi ha un dia que en diuen dels poetes. De la poesia.
Toltstoi va escriure Resurrecció, la contundent entrada
a la força del viure i a l'ambició dels homes,
tot en una sola pàgina, la primera.
Oh, sí, llegiu-la. Perquè si alguna cosa cal que digui el poeta
és que la vida torna i es fa lloc, i que els homes
lluiten contra tota natura. Contempleu, també,
La primavera, d'Odilon Redon al Museu Puixkin:
la dona rosa i nua sota l'arbre immens,
i no cal dir res més en aquest dia vint-i-u de març.
L'he escrit ja fa molts anys, aquesta primavera,
mentre els llorers creixien i oferien
corones victorioses. Preneu les roses
abans no s'esfullin. Fulles i fulls de llibre
s'abandonen a la fràgil esperança del poeta.
A continuació només un fragment, per fer-ne un tast, ens el recitaran en algunes de les llengües a les quals s’ha traduït el poema.
El sentirem, ara, doncs, en francès, recitat pels germans Gallo i Mamadou Ba (del Senegal).
A continuació en castellà, llegit per Fatima Couta (del Senegal, també).
Ara en àrab, de la veu d’Iqra Dilawar (del Paquistan).
I, finalment, en anglès, primer, i en hindi, després, en tots dos casos recitat per Urmiben Gajera (de l’Índia).
Totes aquestes llengües ens han de fer adonar de la diversitat i la riquesa del nostre entorn, una terra que sempre ha estat de pas i d’acollida, al mateix temps. Ens n’hem de sentir orgullosos, perquè nosaltres som producte d’aquest mestissatge. És magnífic que a través de la poesia puguem captar-ho.
Agraïm a aquests alumnes i a tot l’institut Jaume I de Salou la seva participació. I us animem, com ells, a intervenir al nostre programa. Podeu contactar amb nosaltres a través del correu electrònic: volsveniralamevabarca@gmail.com i fer-nos arribar qualsevol proposta. A més, us volem fer saber que també ens podeu trobar per la xarxa al blog: volsveniralamevabarca.blogspot.com. Aquest espai radiofònic, volem que sigui, també, el vostre espai, per fer-vos-en oients, és clar; però també per dir-hi la vostra quan vulgueu, per aportar-hi veu i idees. Ja ho sabeu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada