Altra vegada tornem a ser aquí
per, ja ho sabeu, compartir una estona amb vosaltres tot parlant de literatura,
llengua i cultura catalanes. Avui, aprofitant que dijous passat va venir a Reus
l’Oriol Tramvia, membre del conegut Grup de Folk, l’entrevistarem i parlarem de
la Nova Cançó; la nostra particular manera d’acomiadar-nos de la primavera i
apropar-nos al ritme més festiu de l’estiu. Música i literatura, literatura i
música... un tàndem per endolcir-nos els sentits, només cal deixar-nos seduir.
Fem-ho!
Durant el tardofranquisme, a Catalunya sorgeixen els Setze Jutges com a conjunt de cantautors, amb vocació o sense –això no era rellevant–, que recuperen el català en la música, amb la finalitat de donar embranzida no a la música catalana, que també, sinó sobretot a la llengua com a emblema d’una cultura que es volia anorrear i que maldava per sobreviure. S’era conscient que utilitzant aquesta plataforma –la que la cançó o la música oferia– es podia arribar a molta gent. A més, el fet de tractar-se d’una col·lectivitat, més o menys gran, de gent que buscaven una mica de llum en les tenebres els donava la força de la unió.
Durant el tardofranquisme, a Catalunya sorgeixen els Setze Jutges com a conjunt de cantautors, amb vocació o sense –això no era rellevant–, que recuperen el català en la música, amb la finalitat de donar embranzida no a la música catalana, que també, sinó sobretot a la llengua com a emblema d’una cultura que es volia anorrear i que maldava per sobreviure. S’era conscient que utilitzant aquesta plataforma –la que la cançó o la música oferia– es podia arribar a molta gent. A més, el fet de tractar-se d’una col·lectivitat, més o menys gran, de gent que buscaven una mica de llum en les tenebres els donava la força de la unió.
Els Setze Jutges es van fundar l’any
1961 (en la segona postguerra, quan la censura ja era més mal·leable), per quatre
persones: Josep Maria Espinàs, Lluís Serrahima, Remei Margarit i Miquel Porter.
La seva intenció era aportar cançons contemporànies en català per enriquir el
repertori més enllà de la línia folkloritzant i arcaica davant la qual el règim
no posava cap impediment. Va ser el gener del 1959 que Lluís Serrahima havia
fet una declaració de principis en l’article: «Ens calen cançons d’ara» a la
revista Germinàbit (pàg. 15),
precursora de la revisat Serra d’Or:
Hem de cantar cançons, però nostres
i fetes ara. Ens calen cançons que tinguin una actualitat per a nosaltres.
Tothom n’ha cantades fins ara de les que podem anomenar de sempre, i
d’aquestes, potser només les més conegudes; tanmateix n’hem deixades de banda
de magnífiques que corren el perill d’ésser oblidades, i potser per culpa d’una
excessiva intromissió de cançons estrangeres. És molt lloable, i àdhuc
necessària aquesta intromissió des d’altres terres, però això no ha de privar
mai que se segueixin cantant les nostres, siguin tristes o alegres, siguin com
siguin: pel fet d’ésser nostres tenim l’obligació de no oblidar-les. Ara bé, és
greu que no se’n facin de noves, jo almenys no n’he sentides. Podem atribuir-ho
a les circumstàncies, però de cançons se’n poden fer de moltes menes i maneres;
a més, aquestes circumstàncies no poden per elles mateixes privar un poble de
les seves cançons. És precisament en moments difícils que han nascut gran
nombre de cançons, de les més boniques, aquelles que els pobles han transformat
en una mena d’oració col·lectiva.
Es tracta, doncs, que surtin
cançons d’aquest moment nostre. Les darreres generacions bé ho van fer:
Rodoreda, Nicolau, Morera, Vives… que aleshores eren joves. Van fer cançons que
tots seguim cantant.
Què fan els músics que ara són
joves? Les generacions futures podrien dir de nosaltres que vam ésser una
generació que no sabé fer-se les seves pròpies cançons; en realitat podrien dir
que amb prou feines vam cantar.
Fixem-nos a França, què passa: de
qualsevol tema, de qualsevol fet, important o no -això és igual- sorgeix una
cançó: i quines cançons!
Estem massa intel·lectualitzats?
Tindrem por de cantar-les si en fem? Ben bé no ho sabem, però alguna cosa
passa.
A les places dels pobles es ballen
sardanes; se’n ballen moltes de compositors nous. Hi ha poetes i bé en surten
de nous! També tenim músics. Què passa? Anem cadascú pel seu cantó o badem
simplement.
Us imagineu si com a França
tinguéssim aquesta mena de trobadors com són els chansonniers, que anessin pels pobles i per tot el país cantant
cançons nostres? Les cançons franceses, italianes, mexicanes i moltes d’altres,
bé són escoltades per tothom! Però no vull ésser massa optimista. Potser amb el
temps ho aconseguirem. De moment, per què no intentem de fer les nostres pròpies
cançons i cantar-les?
Els Setze Jutges es fan seva aquesta crida i agafen com a precedent la música francesa, sobretot Georges Brassens. De fet, el primer disc dels Setze Jutges és, precisament, Espinàs canta Brassens. França, però, no només va servir perquè es rebés la influència dels seus cantautors sinó que també va ser el refugi de molts dels nostres cantautors i, en general, de molts dels exiliats catalans.
La Nova Cançó serà, senzillament,
tal com es denominarà la cançó que ells generen, ja no únicament com a Setze
Jutges sinó com a grup molt més ampli de músics que, en un moment més o menys
comú: el de la postguerra, el del franquisme, canten en català, a més de
compartir certes altres característiques i pretendre –i aconseguir-ho– donar un
nou impuls a la cançó en català que, evidentment, havia quedat coartada.
En les lletres de les seves
cançons impera, a la força, el fet de dir sense dir, la simbologia aplicada a
la cançó; s’havia d’intentar treure cançons que signifiquessin tota la
repressió que s’estava vivint sense que la censura pogués anul·lar-les; per
tant, havien de carregar-se més que mai de simbologia i no pas de paraules
clares.
Es recorre en molts casos als
poetes com a recurs no només perquè així la lletra ja estava creada i era de
més o menys qualitat, sinó per donar-los més volada, tenint en compte que la
censura era més permissiva amb la poesia precisament perquè era un gènere, de
sempre, considerat minoritari.
Els membres de la Nova Cançó
saben capgirar la situació repressiva amb la qual s’havia de viure per força.
L’enginy, però, a alguns els acabarà portant a l’exili. La paraula esdevé
delicte i, per això, s’aconsegueix que el silenci esdevingui colpidor. Escoltem
què ens en diu Lluís Llach en la seva cançó titulada, precisament «Silenci».
Dins d’aquest grup més ampli de
la Nova Cançó trobem el Grup de Folk, que, va néixer un pèl més tard, entre els
anys 1967 i 1968, i es va crear com a alternativa més o menys popular i festiva
als Setze Jutges i estava format per un grup mudable de cantants i animadors
musicals.
Si els Setze Jutges bevien de la
cançó francesa, el Grup de Folk es basava en la recuperació de les cançons
populars catalanes i adaptacions de cançons d’arreu, sobretot del Folk Song
nord-americà, amb emblemes com Pete Seeger o Bob Dylan.
La seva trajectòria va ser curta,
però potent. Avui n’entrevistem un dels membres: Oriol Tramvia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada