Per poder seguir cada programa clica aquí.

dijous, 14 de juliol del 2016

14 de juny de 2016

Escolta el programa!


Altra vegada tornem a ser aquí per, ja ho sabeu, compartir una estona amb vosaltres tot parlant de literatura, llengua i cultura catalanes. Avui, aprofitant que dijous passat va venir a Reus l’Oriol Tramvia, membre del conegut Grup de Folk, l’entrevistarem i parlarem de la Nova Cançó; la nostra particular manera d’acomiadar-nos de la primavera i apropar-nos al ritme més festiu de l’estiu. Música i literatura, literatura i música... un tàndem per endolcir-nos els sentits, només cal deixar-nos seduir. Fem-ho!


Durant el tardofranquisme, a Catalunya sorgeixen els Setze Jutges com a conjunt de cantautors, amb vocació o sense –això no era rellevant–, que recuperen el català en la música, amb la finalitat de donar embranzida no a la música catalana, que també, sinó sobretot a la llengua com a emblema d’una cultura que es volia anorrear i que maldava per sobreviure. S’era conscient que utilitzant aquesta plataforma –la que la cançó o la música oferia– es podia arribar a molta gent. A més, el fet de tractar-se d’una col·lectivitat, més o menys gran, de gent que buscaven una mica de llum en les tenebres els donava la força de la unió.
Els Setze Jutges es van fundar l’any 1961 (en la segona postguerra, quan la censura ja era més mal·leable), per quatre persones: Josep Maria Espinàs, Lluís Serrahima, Remei Margarit i Miquel Porter. La seva intenció era aportar cançons contemporànies en català per enriquir el repertori més enllà de la línia folkloritzant i arcaica davant la qual el règim no posava cap impediment. Va ser el gener del 1959 que Lluís Serrahima havia fet una declaració de principis en l’article: «Ens calen cançons d’ara» a la revista Germinàbit (pàg. 15), precursora de la revisat Serra d’Or: 


Hem de cantar cançons, però nostres i fetes ara. Ens calen cançons que tinguin una actualitat per a nosaltres. Tothom n’ha cantades fins ara de les que podem anomenar de sempre, i d’aquestes, potser només les més conegudes; tanmateix n’hem deixades de banda de magnífiques que corren el perill d’ésser oblidades, i potser per culpa d’una excessiva intromissió de cançons estrangeres. És molt lloable, i àdhuc necessària aquesta intromissió des d’altres terres, però això no ha de privar mai que se segueixin cantant les nostres, siguin tristes o alegres, siguin com siguin: pel fet d’ésser nostres tenim l’obligació de no oblidar-les. Ara bé, és greu que no se’n facin de noves, jo almenys no n’he sentides. Podem atribuir-ho a les circumstàncies, però de cançons se’n poden fer de moltes menes i maneres; a més, aquestes circumstàncies no poden per elles mateixes privar un poble de les seves cançons. És precisament en moments difícils que han nascut gran nombre de cançons, de les més boniques, aquelles que els pobles han transformat en una mena d’oració col·lectiva.

Es tracta, doncs, que surtin cançons d’aquest moment nostre. Les darreres generacions bé ho van fer: Rodoreda, Nicolau, Morera, Vives… que aleshores eren joves. Van fer cançons que tots seguim cantant.

Què fan els músics que ara són joves? Les generacions futures podrien dir de nosaltres que vam ésser una generació que no sabé fer-se les seves pròpies cançons; en realitat podrien dir que amb prou feines vam cantar.
Fixem-nos a França, què passa: de qualsevol tema, de qualsevol fet, important o no -això és igual- sorgeix una cançó: i quines cançons!
Estem massa intel·lectualitzats? Tindrem por de cantar-les si en fem? Ben bé no ho sabem, però alguna cosa passa.
A les places dels pobles es ballen sardanes; se’n ballen moltes de compositors nous. Hi ha poetes i bé en surten de nous! També tenim músics. Què passa? Anem cadascú pel seu cantó o badem simplement.
Us imagineu si com a França tinguéssim aquesta mena de trobadors com són els chansonniers, que anessin pels pobles i per tot el país cantant cançons nostres? Les cançons franceses, italianes, mexicanes i moltes d’altres, bé són escoltades per tothom! Però no vull ésser massa optimista. Potser amb el temps ho aconseguirem. De moment, per què no intentem de fer les nostres pròpies cançons i cantar-les?


Els Setze Jutges es fan seva aquesta crida i agafen com a precedent la música francesa, sobretot Georges Brassens. De fet, el primer disc dels Setze Jutges és, precisament, Espinàs canta Brassens. França, però, no només va servir perquè es rebés la influència dels seus cantautors sinó que també va ser el refugi de molts dels nostres cantautors i, en general, de molts dels exiliats catalans.
La Nova Cançó serà, senzillament, tal com es denominarà la cançó que ells generen, ja no únicament com a Setze Jutges sinó com a grup molt més ampli de músics que, en un moment més o menys comú: el de la postguerra, el del franquisme, canten en català, a més de compartir certes altres característiques i pretendre –i aconseguir-ho– donar un nou impuls a la cançó en català que, evidentment, havia quedat coartada.
En les lletres de les seves cançons impera, a la força, el fet de dir sense dir, la simbologia aplicada a la cançó; s’havia d’intentar treure cançons que signifiquessin tota la repressió que s’estava vivint sense que la censura pogués anul·lar-les; per tant, havien de carregar-se més que mai de simbologia i no pas de paraules clares.
Es recorre en molts casos als poetes com a recurs no només perquè així la lletra ja estava creada i era de més o menys qualitat, sinó per donar-los més volada, tenint en compte que la censura era més permissiva amb la poesia precisament perquè era un gènere, de sempre, considerat minoritari.
Els membres de la Nova Cançó saben capgirar la situació repressiva amb la qual s’havia de viure per força. L’enginy, però, a alguns els acabarà portant a l’exili. La paraula esdevé delicte i, per això, s’aconsegueix que el silenci esdevingui colpidor. Escoltem què ens en diu Lluís Llach en la seva cançó titulada, precisament «Silenci».
Dins d’aquest grup més ampli de la Nova Cançó trobem el Grup de Folk, que, va néixer un pèl més tard, entre els anys 1967 i 1968, i es va crear com a alternativa més o menys popular i festiva als Setze Jutges i estava format per un grup mudable de cantants i animadors musicals.
Si els Setze Jutges bevien de la cançó francesa, el Grup de Folk es basava en la recuperació de les cançons populars catalanes i adaptacions de cançons d’arreu, sobretot del Folk Song nord-americà, amb emblemes com Pete Seeger o Bob Dylan.
La seva trajectòria va ser curta, però potent. Avui n’entrevistem un dels membres: Oriol Tramvia.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada