Per poder seguir cada programa clica aquí.

dimarts, 22 de novembre del 2016

8 de novembre de 2016

Escolta el programa!


Ja tornem a ser aquí. I avui volem retre el nostre petit homenatge a Montserrat Roig perquè aquest dia 10 de novembre, farà 25 anys que ens va deixar. La volem recordar perquè tenir-la present és la nostra manera de mantenir-la viva; és clar que l’autèntica manera és llegir-la, viure-la en les lectures que ens va deixar. Avui, com ja ens passa sovint, ens centrarem en les veus femenines, perquè després entrevistarem la poeta de Lleida que viu, des de ja fa força anys a Tarragona: Lurdes Malgrat.

Resultat d'imatges de Lurdes Malgrat

Nascuda el 1946, Montserrat Roig ens deixava el 1991; una vida estroncada que, malgrat tot ens deixava moltes coses. Llicenciada en Filosofia i Lletres, va escriure tant novel·les i contes, com reportatges i articles periodístics, i va presentar i dirigir diversos programes de televisió. El 1970 va guanyar el premi Víctor Català amb el recull de narracions Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen. Amb la seva segona novel·la, El temps de les cireres, va reprendre el fil d'alguns dels personatges de la primera, Ramona, adéu, que va guanyar el premi Sant Jordi de 1976. El 1977 va obtenir un important ressò amb un rigorós llibre documental: Els catalans als camps nazis, que és guardonat amb el premi de la Crítica Serra d’Or (1978) i aporta dades inèdites, aleshores, sobre l'Holocaust nazi.

Llegim alguns fragments d’aportacions seves.

Extret del pròleg del llibre Molta roba i poc sabó...
"Tinc vint-i-quatre anys. Ara em fan la gara-gara. Els uns, perquè acabo de guanyar un premi. Sic transit gloria mundi; encara no he publicat cap llibre. Sóc de l'eixample de la nostra estimada ciutat. D'un barri de segona categoria, amb esglésies que es fan la competència dominical. D'un barri de senyores pones i de senyors que posseeixen més seny que or. [...] Aquest llibre que teniu entre mans, el vaig escriure ara fa vuit anys a Tiana, on em vaig tancar a prop d'on viu la Lola Anglada, sota el cel límpid del Mediterrani. Hi vaig afegir unes quantes narracions escampades d'ací i d'allà i vaig decidir de presentar-lo al premi de narracions Víctor Català. [...] Tinc per a aquest primer llibre una especial tendresa. Ple d'alts i baixos, desigual, amb transcendentalismes barats, sense domini de l'idioma —domini que encara no tinc—, representa per mi el primer aplec escrit amb consciència d'escriptora." 

Extret de Digues que m’estimes encara que sigui mentida:
"Aquests papers són el resultat dels apunts, potser contradictoris, potser ambigus, que he anat fent en llibretes disperses al llarg dels anys que porto publicant novel·les i narracions. I, també, del fracàs que he sentit alguna vegada quan m'han entrevistat: em preguntaven de tot menys sobre el meu ofici. [...] 
La vida i els llibres m'han acompanyat mentre intentava d'aprendre l'ofici d'escriure. Si m'obliguessin a posar en unes balances la vida i els llibres, no sé pas què hi pesaria més. Però tant la vida, com els llibres, com la ciutat on vaig néixer, s'han anat transformant en les meves pàtries. Primer t'ho trobes, després ho esculls. Aquest llibre, doncs, és un recorregut personal per aquestes pàtries: les lectures, l'aprenentatge de viure i Barcelona, la real i la imaginada, s'hi barregen." 

Extret de Rafael Vidiella, l’aventura de la revolució:
"Aquest llibre no és més que un primer apunt sobre una biografia de Rafael Vidiella. Els editors han cregut que era molt necessari que sortís ara, en fer 40 anys de la fundació del PSUC, perquè les noves generacions coneguessin qui havia estat aquest home de cor, el conseller de la Generalitat que començà essent anarquista, que fundà el PSUC i que ha dedicat la seva llarga vida per a un món millor. En realitat, aquestes pàgines són un llarg diàleg que vam sostenir uns dies de molta xafogor durant el meu segon viatge a Budapest, l'estiu de 1974. He tret les meves preguntes i he transformat el diàleg en monòleg. Així quedava el que diu en Vidiella, més fidel al seu estil col·loquial. Intercalades amb les seves paraules, hi ha les cartes que en Vidiella m'ha anat enviant al llarg de quatre anys de llunyanes però intenses relacions." 

Un dels seus poemes:
Mort a Ravensbruck

El camp era un glop de nit
lluny de tot i entre carenes.
La Carme s'està morint
el seu plany es perd per sempre.

El camp era un glop de nit
al nord fum, vers el sud cendres.
Així jo no vull morir
lluny els cels i les arbredes.

La Coloma que la sent
a poc a poc s'hi arrossega.
Diu mentres l'estreny ben fort
dolços mots a cau d'orella.

El camp era un glop de nit
lluny de tot i entre carenes
lluny de tot i entre carenes
lluny, lluny.


I, finalment, un conte a Els Marges:
Amor i cendres – Els Marges 1987, núm. 36 (p. 73-75)
La Maria no sabia que somniava fins que la Marta no li va explicar els seus somnis. Mana era això que diuen «una dona felip, és a dir, una dona amable. I els seus somnis eren com les sargantanes que fan becaines, a l'estiu, sota les pedres. La Marta observava la Maria i en sentia pietat, i no sabia com dir-li que la ciutat era estreta i el món ample. Tots els estius, la Marta i el seu home viatjaven cap a països de noms estranys. Tornaven carregats amb diapositives i els diumenges a la tarda les ensenyaven als amics. La Marta convidava la Maria i aquesta associava els capvespres amb el gust de la xocolata.
La Maria odiava la xocolata, li recordava les hores llepades de la primera comunió. Preferia el pessigolleig del xampany, begut en copa alta, d'aquestes que fan clinc a I'hora del brindis, però no ho deia a la Marta, ja hem advertit que era una dona amable. La Marta i el seu home contaven a la Maria i el seu home histories de ciutat que es perden dins la selva, de rius intransitables i descoberts pels buscadors d'or, de tombes de marbre rosa i dels paradisos dels morts... La Maria escoltava contes orientals, els quals relaten amors desesperats, naufragis irreversibles i morts fantàstiques. La Marta enraonava amb la Maria, i aquesta sentia com les arrugues se li feien profundes: els seus morts eren massa casolans per a ser narrats.
Després de cada viatge, la Maria trobava que la Marta s'havia fet mes bonica, més sàvia, més acabada. Com si un àngel l'hagués construïda de nou, tenia l'alè dels núvols del desert. La Marta embastava poèticament les frases concises del seu home mentre oferia una altra xicra de xocolata a la Maria. La Marta sabia que la Maria detestava la xocolata.
La Maria es rentava deu vegades per dia. Pensava que el seu home ja no la besava perquè feia mala olor. Ho havia llegit en una revista: després dels trenta, les dones fan pudor. Creia que tenia el cos ple de verdet, com si fos una cambra resclosida, on no entrava mai un raig de llum. Potser la mala olor començà el dia en que el metge li va dir que no podia tenir fills. Pensava que la sang que se li escolava tots els mesos era corn la brossa, que no servia per a res, corn la mala olor. Per aquesta raó, també pensava, a casa no hi havia diners ni amor.
Però un dia tot canvià. Va arribar el seu home i li féu un petó al clatell. I, a la Maria, li va desaparèixer el gust embafador de la xocolata. La besa al clatell corn abans i ella sentí una altra vegada un corrent a l'espinada. Se li enravena el cos, se li endurí la pell. El corrent era suau i enervant alhora. El seu home li va dir, mira, avui dia fins els pobres podem viatjar. Abans de morir, vull veure la terra de les girafes. Li ensenya un fullet de colors virolats. La Maria hi va veure dos camells que semblava que deien que sí, els ulls corn agulles de cap i el morro carregat de paciència. Fan capcinades, va pensar la Maria. I una altra vegada el corrent a l'espinada i la pell tibant. Després hi va veure els arenys del desert, d'un groc que murmura, els mercats que desperten la por i prometen secrets, els elefants que travessen rius amb lentitud de segles i les mesquites daurades que brillaven corn la vaixella d'una tsarina. L'home de la Maria posa un dit de llet en un punt: anirem aquí, a la reserva del Mont Kenia, a tocar de les terres prohibides. Vull veure les girafes reticulades.
Tot va ser ràpid corn un pensament. L'home de la Maria demana un crèdit, ella empenyora les joies de l'avia. Deixa de sentir pena quan el1 es girava d'esquena a la nit, el seu cos ja no feia mala olor i les cèl·lules de la tristesa s'apagaren dins del cervell. Pujava les escales corn una núvia i somreia a la caixera del supermercat. La Maria era una dona amb esperança. Mai no havia pensat en les girafes reticulades, fins i tot n'ignorava l'existència. Però ara tenia els somnis de la Marta: somniava en el dia en que deixarien les maletes al rebedor, en el dia en que arribarien carregats de paraules. En les tardes de diumenge, en les copes altes de xampany que fan clinc.
L'home de la Maria es compra una càmera fotogràfica. Ella un somni de roba interior. Va adquirir dos jocs de calces i sostenidors Christian Dior i una camisa de dormir de color negre, llarga fins als peus i escotada pel darrera. Com si canviés de pell.
Els primers dies del viatge no van deixar records. Tot era nou, passava de pressa, i, per tant, fàcil d'oblidar. Una nit va veure la lluna plena corn un globus d'argent. Va esperar el seu home fins a la matinada, quan les hores són gelades. Però l'espera no era corn abans, feta d'hores mortes. S'ardomí a I'alba, quan la naturaIesa ja no badallava. Ell la desvetlla amb suavitat i li acaricia la camisa de seda. Amor meu, li va dir, dema veurem les girafes reticulades.
L'animal els mirava fixament, amb uns ulls corn escletxes, indiferent. L'home de la Maria estava trastornat, mira-la, féu, mira-la bé, que mai més no tornaràs a veure una girafa reticulada. La girafa i la Maria es miraren una estona llarga i silenciosa, els ulls de totes dues en una sola mirada, concentrada, corn si meditessin, fins que I'animal no branda el cap i enceta una marxa cadenciosa. Durant un moment, li sembla que I'animal la comprenia, els seus ulls estrets deien el mot «llàstima». L'home de la Maria s'atabala, va cridar un negre perquè aturés la girafa, aquest Ilançà una corda al coll de I'animal i, embriagat, l'home de la Maria puja a la gropa. El negre li va dir alguna cosa, però l'home de la Maria no sentia res, només cridava a la seva dona que aprofités el moment i li fes una fotografia. No tothom ha estat fotografiat damunt una girafa reticulada, li va dir. La Maria veié el seu home al cim i acluca els ulls per a conservar-ne l'instant. En aquestes, la girafa, Ileugera, començà a oscil·lar, després s'encarcarà, tibà el coll dignament i, en acabat, bellugà la gropa per tal de desempallegar-se de l'intrús. La caiguda fou mortal. Va caure com un ninot, sense temps per a l'esglai, les cervicals avariades i a la mirada una promesa de plor. La girafa observa el cel i la Maria mira a terra: el seu home havia perdut una sabata.
El cònsol de Nairobi va dir a la Maria que era molt car traslladar el cadàver sencer perquè l'agència de viatges no cobria aquesta classe de despeses. Però li oferí una solució: podien incinerar l'infeliç i ella endur-se'n les cendres a casa. Li retornaren l'home dins d'un flascó, amb una etiqueta que duia el nom complet La Maria compra una ampolleta de vidre opac i hi trasllada les cendres del mort. Col·loca l'ampolla dins el necesser de les cremes i el sabó de bany. Els del grup l'acompanyaren en el sentiment i li digueren adéu. Però ella havia decidit de continuar, el viatge ja estava pagat. Cada nit posava I'ampolleta al seu costat, gairebé li fregava l'escot de la camisa de dormir de seda. I li explicava tot el que havia vist durant el dia: la dansa de les zebres i la processó dels elefants, com xiulava el vent que venia dels turons prohibits per als blancs, les nits sense estels i les aus irisades que s'alçaven tot fent vols concèntrics fins que no desapareixien dins d'un cel infinit, un cel tan blau que causava dolor.
La Maria torna a casa amb un únic record, el que ella seleccionà en un instant d'amor: només veia el seu home dalt la gropa de la girafa reticulada, només en sentia la veu, quan li deia, mira'm bé i conserva'm així per a sempre.
Casada de nou i feliç, la Maria sent que el seu cos té el gust del baladre. De tant en tant brinda amb xampany, en una copa alta d'aquestes que fan clinc, i adreça la mirada més dolça cap a una ampolleta de vidre opac que hi ha al costat del sabó de bany.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada