29 de novembre de 2016

Tornem-hi! Tornem a ser aquí per regalar-vos una estona amb la nostra literatura, avui per parlar de la literatura de l’exili o sobre l’exili, i no només de l’exili a l’exterior, també parlarem de l’exili interior; de fet, a l’espai de l’entrevista parlarem amb l’escriptor Josep Gironès Descarrega que en sap molt d’aquest exili interior perquè ell és de la Fatarella i, per tant, en sap moltes d’històries més o menys properes d’aquest exili. Persones que no es van moure de la Fatarella però que estaven marcades pels esdeveniments històrics. Som-hi!

Si en el programa anterior vam recordar sobretot veus de la nostra narrativa, en el d’avui ens endinsarem en les veus poètiques que han tractat aquest tema. Com sempre, de propostes per tenir en compte n’hi ha moltes, les que us fem aportarem són només una tria. Esperem que en gaudiu, però també esperem que en feu una bona anàlisi, una anàlisi comparativa amb aquells que avui, com nosaltres ahir, estan a la deriva perquè no podem oblidar-nos-en ni girar el cap cap a un altre costat. Nosaltres també en som responsables i hi tenim molt a dir i molt a fer.

Si parlem, doncs, d’exili i de poesia, hem de tenir en compte, és clar, les «Corrandes de l’exili» de Pere Quart i el sentiment de dolor que expressen:

Una nit de lluna plena

tramuntàrem  la carena
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una marededeu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol

que bategui com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

També de Pere Quart, però potser no tan conegut, tot i que és el mateix llibre: Saló de Tardor, tenim:

VOLUPTAT DE L'ENYOR Tenacíssima, càndida enyorança, fillola del desig i la recança, trista amorosa de l'amor que es frisa, crida els estels, besa la brisa! Puresa del record extenuant-se en el miratge d'una pàtria grisa, feta del somni que matisa el roig, el blau i el blanc de França. L'àngel t'inspira i et manté el diable, oh febre miserable d'un dolorós i delitós amor, tan prenedor, que un dia, per ventura honor refet i llar segura, enyoraré l'enyor.

Seguint amb altres autors, trobem Carles Riba i les seves referències a la Grècia clàssica per tractar aquest tema i tants altres. A les Elegies de Bierville, doncs, Súnion esdevé el símbol del seu exili: la llum que guia el poble enmig de la foscor

Súnion! T'evocaré de lluny amb un crit d'alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l'onada rient,
dormen l'eternitat! Tu vetlles, blanc a l'altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l'embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l'exiliat que entre arbredes fosques t'albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

I, com dèiem, també hi ha l’exili interior, aquell esperit resistent dins de casa, una casa (una pàtria) desconeguda per estar en mans de qui la volia desfeta, submisa, trencada, i que precisament per no combregrar amb aquest esperit, calia mantenir la revolta en silenci, en la clandestinitat. Per començar Salvador Espriu i el seu «Assaig de càntic en el temple» d’El caminant i el mur:

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m'agradaria d'allunyar-me'n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,

així l'home que se'n va del seu indret",

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l'antiga saviesa

d'aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

Altres exemples els podem trobar en J.V. Foix:

Entre negrors veig mil camins oberts 
I ulls clucs, de nit, ateny els ports segurs; 
Els gels són calds, i res no és confús, 
Els cels són blaus i els prats, al lluny, més verds.
Membres lligats, encalç l'indret advers, 
I són coixins i flors els rocs més durs; 
Sóc a París, i entre ermots, a Lladurs, 
Ensems vestit i nu, i en calls incerts.
El real, doncs, què és? Puix que a ple sol 
Vaig per canals obscurs; i entre la gent, 
En vast desert, perdut. El fadrí mol
Sens gra ni boll, i la passa indolent. 
Oberts, els ulls són buits; i on va, què vol, 
Ni el cuitós sap. I oposem cor i ment! 
 
O:
Bru i descofat, i descalç, d'aventura, 
En dia fosc, per les platges desertes 
Erra vol. Imaginava inertes 
Formes sense aura i nom, i llur pintura.
I veia, dret davant llur sepultura, 
Homes estranys amb les testes obertes, 
Un doll de sang en llurs ombres incertes, 
i un cel de nit fent dura llur figura.
Entre sospirs, el seny interrogava 
Si veia just: ¿Les imatges funestes 
Eren en mi o en la natura brava?
I m'ho pregunt encara en mil requestes: 
Les ficcions -i jo en visc!-. ¿fan esclava 
La ment, o són els seus camins celestes? 

I, finalment, un exemple de Marià Villangómez extret d’El cop a la terra:

LA TROBALLA 

Aquí estan enterrats uns déus antics. 
Uns déus cruels com solen ser-ho els déus. 

Tanmateix acceptaven les pregàries. 
Calia tenir-los contents per a algun possible favor. 
Per a evitar el seu odi, sobretot. 
Car sabrem mai agrair el que tenim? 
Les festes sepultades, els testos on s'esmicolen els déus. 

Llaurem la seva terra, 
no els coneixem quan es mostren en una moneda mesella. 
Quina ventada passà damunt la seva fragilitat! 
Aquelles divinitats eren favorables a l'amor, 
no arrufaven el nas davant cap desig obstinat. 
Esguarda la deessa repetida cent vegades. 
No anheles oferir-li algun petit sacrifici antic? 
Els vells sacerdots devien tenir un aire bufat, 
certa condescendència més als llavis que als ulls. 
Han viscut menys que els seus déus de terrissa 
i que aquests amulets i presentalles. 
Ara esguarda els Cabirs, flames o astres, 
els simpàtics Cabirs com uns follets deformes. 
Alguna volta, aquí, els devien recordar, 
perquè eren molt importants 
a llocs de navegants i llargs viatges. 

Ara la terra ofega homes i somnis, 
també els amors desvergonyits 
que aquells déus innobles no desdenyaven, 
parents com eren de la terra. 

Sota els conreus, com una remota arrel podrida, 
amb les coses diàries, ham, llumener o joguina.