11 d'octubre de 2016

Escolta el programa!

Tornem a ser aquí. Avui per parlar de microrelats, en primer lloc; després, per conversar amb l’escriptora Tecla Martorell. Parlarem de narrativa, de diverses maneres d’acostar-se o de cultivar la narrativa. Allarga’m la mà per acompanyar-me en aquesta aventura d’avui, segur que t’agradarà. Som-hi?

En l’era de la globalització, de les presses, dels low cost i dels fast food... la narrativa també ens ofereix la seva versió breu i ràpida, si més no, ràpida de llegir, potser no d’elaborar, ja se sap que les grans delícies culinàries poden ser breus, però intenses, i resultat de moltes hores d’investigació i de fogons i altres eines; així també se’ns presenten els microrelats, que ara estan tan de moda, a la page, en podríem dir. Però què podem entendre per microrelats? Flavia Company ens ho explica:

Durant els últims anys, el gènere del microrelat ha aconseguit un lloc destacat en el món de la literatura. La seva extensió, tan breu, la capacitat de síntesi i, al mateix temps, la velocitat de la lectura, l’han convertit no només en un gènere conegut i reconegut sinó també en una molt bona eina de treball per a tota mena de tallers d’escriptura. Amb cap altre gènere narratiu no es pot assolir el que s’assoleix amb el microrelat: acabar diverses obres en poques sessions.

El microrelat té diversos punts en comú amb altres formes breus de la narrativa, com ara les faules, la poesia en prosa, els aforismes, el periodisme o, per què no, els acudits. No obstant això, se’n distingeix, i molt, pels seus objectius i, també, per l’estil que el caracteritza. Per exemple, si el comparem amb els aforismes, és obvi que el microrelat no pretén enunciar veritats universals i intemporals sobre la humanitat; si el comparem amb el periodisme de notícies breus (que de vegades semblen ficció), sabem que l’objectiu del microrelat no és pas informar; i si el comparem amb els acudits, observem que els microrelats no necessàriament volen fer gràcia (tot i que moltes vegades en fan).

Ha de quedar clar que el microrelat no és el resum d’un conte o d’una novel·la, sinó que és una altra manera d’explicar històries. I aquí és on rau la clau de tot, en el fet d’explicar històries. El microrelat ha de tenir presentació, nus i desenllaç. Dit d’una altra manera, ha de proposar un conflicte que es resolgui en acabar el text. El microrelat és l’essència d’allò que es vol explicar i s’ha de fer l’esforç d’explicar-ho amb la mínima quantitat d’elements possible. Els elements que el lector necessita per entendre i visualitzar la història que li volem transmetre.

Encara que sembli estrany, un dels elements més importants dels microrelats és el títol. En un gènere tan breu, que disposa de tan poques línies, el títol no és només el títol, sinó que és també la primera línia, i no es pot pas desaprofitar. Ens ha d’aportar algun element, ens ha de donar la clau de la lectura o el començament de la història o, fins i tot, el final. Què volem dir, quan diem que el títol ens pot oferir el final? Volem dir que el títol s’entén quan acabem de llegir el relat.

Acabem de dir que el microrelat és breu, però… Com n’és, de breu? Des de quantes línies com a mínim es pot parlar d’un microrelat i fins a quina extensió pot tenir, abans de convertir-se en un relat (sense el “mini” a davant)? Hi ha diverses opinions i els estudiosos es posen d’acord amb l’extensió mínima, que pot ser fins i tot una única paraula (amb un bon títol, això per descomptat). Hi ha menys acord a l’hora de plantejar l’extensió màxima: hi ha estudiosos que la situen en una trentena de línies i n’hi ha també que la situen en dues o tres pàgines.

La característica principal, doncs, és la brevetat; però aquesta brevetat permet una extensió variable i dins d’aquesta brevetat hem de ser capaços de sintetitzar i de mantenir la tensió narrativa.

I per mostra, un botó. És clar, n’hem de fer un tastet, no? A més, si es tracta de microrelats tenim espai, per a una novel·la de 500 pàgines segurament no, però per aquest altre format sí. Vinga, doncs. Afineu els vostres sentits, que la condensació implica molta reflexió, també.

Llegim alguns dels microrelats, microcontes o contes breus –diverses maneres de referir-nos a la mateixa realitat– d’un clàssic, de Pere Calders:

Nota biogràfica

Em dic Pere i dos cognoms més. Vaig néixer abans d’ahir i ja som demà passat. Ara només penso com passaré el cap de setmana.

Obcecació
Entre anar al cel o quedar-se a casa, va preferir això darrer, a desgrat del poder de la propaganda contrària, i del fet que a casa seva hi havia goteres i moltes i molt variades privacions.

Per a un demà millor

(Drama en menys d’un acte)

L’escena representa:

A l’esquerra, una posta de sol. A la dreta, un cap de setmana.

En alçar-se el teló, l’únic personatge de l’obra (jove de bona presència) s’avança amb el propòsit de recitar un estremidor monòleg de protesta. Però es desploma el teló a causa d’una avaria mecànica i l’esclafa. Llestos.

FI

(Els dimarts no hi ha funció, per descans de la Companyia.)

 

A tornajornals

Un dels grans enamorats que registra la Història (encara que de moment no ho sembli), fou Lluís XVI, que va perdre el cap per Maria Antonieta. I tingué la sort, enmig de la desgràcia, d’ésser correspost en la mateixa mesura per la seva estimada.

Carta al jutge

Distingit senyor:

Porto fins a les darreres conseqüències el precepte d’estimar el proïsme com a mi mateix i ara, quan he decidit suïcidar-me degut a males transaccions i a desenganys amorosos, acabo de matar un veí del mateix replà, segon pis tercera porta, amb perdigonada d’escopeta de dos canons disparats alhora. Gràcies a aquesta fidelíssima interpretació del meu afecte als nostres semblants, ningú no em podrà engaltar que ja m’ho diran de misses…

Pels volts del paller

Buscava en el comerç un bon forat per a la meva agulla, però al final va resultar que només se’l podia fer ella mateixa. Per la por d’espuntar-la, la vaig deixar nua tal com havia vingut al món.

Balanç

Tot just quan estava a punt d’abastar la galleda, va fallar-li una cama i caigué al pou.

Mentre queia, va passar-li allò tan conegut de veure d’un cop d’ull tota la seva vida. I la va trobar llisa, igual i monòtona (dit sigui entre nosaltres), de manera que s’empassà l’aigua d’ofegar-se amb una exemplar resignació.

Els bons costums

El cavall, desorientat per una malapta estirada de la brida, va fer un bot i el cavaller caigué en mala posició. El genet es va trencar una cama i el cavall, convençut que complia un deure pietós, va rematar-lo amb una forta guitza a la nuca.

Per llegir-ne més, podeu anar a microrelats.cat. I si us n’agrada escriure o voleu provar-ho, se’n convoquen diferents premis. No perdeu pistonada!