Tornem a ser a la nostra cita
setmanal. Avui per parlar de llengua, per parlar de llengua des del punt de
vista literari i per parlar de llengua des del punt de vista sociològic, perquè
en la segona part del programa, en l’entrevista, compartirem l’estona amb el
sociòleg de Rosell que és professor de la Universitat Rovira i Virgili, entre
moltes altres coses, i viu a Cambrils. Aquesta llengua, la nostra llengua, que
tan sovint necessita ser reivindicada; però els catalans en sabem molt de
reivindicar i tot i que preferiríem viure tranquils; si l’hem de reivindicar la
reivindiquem. I qui diu llengua, diu llibertat. Comencem!
Bonaventura Carles Aribau amb la seva Oda a la
pàtria ja es lamenta, establert a Madrid, de perdre la seva llengua amb la seva
oda A la pàtria, que va marcar l’inici de la Renaixença, un moviment literari
que va representar una alenada d’aire fresc per a la nostra llengua, un
renéixer que li va conferir una vigoria perduda en aquest àmbit, el literari, i
que de seguida va recuperar:
A LA PÀTRIA
Adéu-siau,
turons, per sempre adéu-siau;
oh serres desiguals que allí en la pàtria mia
dels núvols e del cel de lluny vos distingia
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
guaites per un forat la tomba del jueu
e la mig del mar immens la mallorquina nau.
oh serres desiguals que allí en la pàtria mia
dels núvols e del cel de lluny vos distingia
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
guaites per un forat la tomba del jueu
e la mig del mar immens la mallorquina nau.
Jo
ton superbe front coneixia llavors
com conèixer pogués lo front de mos parents;
coneixia també lo so de tos torrents,
com la veu de la mare e de mos fills los plors.
Mes, arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d'arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.
com conèixer pogués lo front de mos parents;
coneixia també lo so de tos torrents,
com la veu de la mare e de mos fills los plors.
Mes, arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d'arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.
¿Què
val que m'haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella
si el cant dels trobadors no sent la mia orella
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport
e veig del Llobregat la platja serpentina
que, fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.
a veure de més prop les torres de Castella
si el cant dels trobadors no sent la mia orella
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport
e veig del Llobregat la platja serpentina
que, fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.
Plau-me
encara parlar la llengua d'aquells savis
que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
la llengua d'aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l'ingrat que, al sonar en sos llavis
per estranya regió l'accent nadiu, no plora,
que, al pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.
que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
la llengua d'aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l'ingrat que, al sonar en sos llavis
per estranya regió l'accent nadiu, no plora,
que, al pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.
En
llemosí sonà lo meu primer vagit
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia
e càntics llemosins somniava cada nit.
Si, quan me trobe sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia
e càntics llemosins somniava cada nit.
Si, quan me trobe sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.
Ix,
doncs, per expressar l'afecte més sagrat
que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentit més dolça que la mel
que em tornes les virtuts de ma innocent edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria;
e pàssia per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.
que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentit més dolça que la mel
que em tornes les virtuts de ma innocent edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria;
e pàssia per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.
Però la nostra història, ha passat per molts
moments diferents, i Salvador Espriu ens recorda la més endavant, la necessitat
de salvar els mots, una necessitat fruit d’una repressió, en aquest cas la de
Franco, abans ja l’havíem patida de la mà de Felip V, després amb Wert i amb
tants altres que veuen en la nostra llengua una arma, l’arma de tot un poble, l’emblema
d’una nació oprimida que no vol claudicar:
INICI DE
CÀNTIC EN EL TEMPLE
A Raimon, amb
el meu agraït aplaudiment.
Homenatge a
Salvat-Papasseit.
Ara digueu:
"La ginesta floreix,
arreu als
camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç
comencem a segar
el blat madur
i, amb ell, les males herbes."
Ah, joves
llavis desclosos després
de la foscor,
si sabíeu com l'alba
ens ha trigat,
com és llarg d'esperar
un alçament de
llum en la tenebra!
Però hem
viscut per salvar-vos els mots,
per
retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè
seguíssiu el recte camí
d'accés al ple
domini de la terra.
Vàrem mirar
ben al lluny del desert,
davallàvem al
fons del nostre somni.
Cisternes
seques esdevenen cims
pujats per
esglaons de lentes hores.
Ara digueu:
"Nosaltres escoltem
les veus del
vent per l'alta mar d'espigues."
Ara digueu:
"Ens mantindrem fidels
per sempre més
al servei d'aquest poble."
Ens neguem a veure els nostres somnis i els
dels nostres avantpassats esquarterats, fets miques. Tenim molt clar qui som i
què ens defineix com a poble. I tenim molt clar que el nostre camí per superar
les adversitats no serà planer, però estem disposats a superar-les. Així ens ho
explica Vicent Andrés Estellés:
PROPIETATS DE
LA PENA
Assumiràs la
veu d'un poble,
i serà la veu
del teu poble,
i seràs, per a
sempre, poble,
i patiràs, i
esperaràs,
i aniràs
sempre entre la pols,
et seguirà una
polseguera.
I tindràs fam
i tindràs set,
no podràs
escriure els poemes
i callaràs
tota la nit
mentre dormen
les teues gents,
i tu sols
estaràs despert,
i tu estaràs
despert per tots.
No t'han parit
per a dormir:
et pariren per
a vetllar
en la llarga
nit del teu poble.
Tu seràs la
paraula viva,
la paraula
viva i amarga.
Ja no
existiran les paraules,
sinó l'home
assumint la pena
del seu poble,
i és un silenci.
Deixaràs de
comptar les síl.labes,
de fer-te el
nus de la corbata:
seràs un
poble, caminant
entre una
amarga polseguera,
vida amunt i
nacions amunt,
una enaltida
condició.
No tot serà,
però, silenci.
Car diràs la
paraula justa,
la diràs en el
moment just.
No diràs la
teua paraula
amb voluntat
d'antologia,
car la diràs
honestament,
iradament,
sense pensar
en ninguna
posteritat,
com no siga la
del teu poble.
Potser et
maten o potser
se'n riguen,
potser et delaten;
tot això son
banalitats.
Allò que val
és la consciència
de no ser res
sino s'és poble.
I tu,
greument, has escollit.
Després del
teu silenci estricte,
camines
decididament.
I llavors apareix, també, la necessitat de
reivindicar cada racó on es parla català, se li vulgui dir d’una manera o d’una
altra, que la voluntat de dividir-nos per anorrear-nos és clara, però tot i que
constantment haguem de deixar clar que som catalanes, continuarem fent-ho, com
ho fa, Ovidi Montllor en “La cançó del cansat” que dedica a Joan Fuster, el company de penes (i de glòries) del mateix
racó dels Països Catalans que ell i, per tant, amb la mateixa necessitat
identificativa concreta que ell:
LA CANÇÓ DEL
CANSAT
A Joan Fuster
Em va tocar
tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabata Oriola d'estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabata Oriola d'estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.
Per senyera,
senyors, quatre barres.
Per idioma, i senyores, català.
Per condició, senyors, sense terres.
Per idea, i senyores, esquerrà.
Per idioma, i senyores, català.
Per condició, senyors, sense terres.
Per idea, i senyores, esquerrà.
Queda clara,
per tant, per a tothom,
la meua carta de naturalesa.
No és miracle, ni és un mal son;
m'ha tocat, i és la meua feblesa.
la meua carta de naturalesa.
No és miracle, ni és un mal son;
m'ha tocat, i és la meua feblesa.
Quede clar,
també, que són covards,
tots els qui obliden les arrels.
Seran branca d'empelt en altres prats.
I en la mort, rellogats desl estels.
tots els qui obliden les arrels.
Seran branca d'empelt en altres prats.
I en la mort, rellogats desl estels.
És ben trist
encara avui parlar,
i posar al seu lloc una història.
Fins ací ens heu fet arribar.
De tan grossa raó, naix la glòria.
i posar al seu lloc una història.
Fins ací ens heu fet arribar.
De tan grossa raó, naix la glòria.
I torne a
repetir: sóc alcoià.
Tinc senyera on blau no hi ha.
Dic ben alt que parle català.
i ho faig a la manera de València.
Tinc senyera on blau no hi ha.
Dic ben alt que parle català.
i ho faig a la manera de València.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada