25 d'octubre de 2016

Escolta el programa!

Avui, aprofitant que el dia 3 d’octubre fa un any que ens va deixar, i que la setmana vinent farem vacances perquè és el dia de Tots Sants, parlarem de Mossèn Asens; no va ser cap escriptor, però sí una persona que va influir molt en la nostra cultura, perquè durant el franquisme va fer mans i mànigues per eixamplar l’escletxa de llibertat que, a través d’ell, la gent podia tenir i que, en canvi, la dictadura negava. Després entrevistarem dues reusenques de lletres: Fina Masdéu i Victoria Rodrigo. Dues propostes ben diferents i ben interessants, no trobes? Ens hi acompanyes?

Per entendre mossèn Asens i la seva època, cal que sapiguem què va suposar l’Església durant el franquisme.

L’Església amb el seu nacionalcatolicisme estava donant suport a la dictadura franquista, però generalitzar sempre ha estat una cosa de mal fer i aquest és un cas en què s’evidencia, perquè no tota la gent d’Església estava d’acord amb les mesures preses pel règim i, per tant, que se l’identifiqués amb ell. Molts van ser els casos en què l’Església va aixoplugar els actes d’arrel més catalanista, tot i que en fer-ho també hi hagués algun clergue que s’hi jugava el coll (Benet 1995: 449-499). Només cal recordar el cas del cardenal Vidal i Barraquer o, més endavant, el cas de l’abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré, que serà proscrit el 1965 arran d’unes declaracions d’oberta oposició al franquisme, fetes al diari francès Le Monde el 14 de novembre de 1963, en què diu, entre altres, que: «El règim espanyol es declara cristià però no segueix pas els principis bàsics del cristianisme»; hi exposa que no hi ha justícia sense llibertat i arremet en contra del règim dictatorial que assota l’estat espanyol, aferrat al Concili Vaticà II (Gringore 1970: 65-75). Sense haver de patir l’exili, o, en tot cas, havent-ne de patir un d’interior, trobem altres casos de queixes franquistes, sobretot pel fet de fer la missa en català (Soberanas 1986: 703-721).

La diòcesi de Tarragona, en concret, passada la guerra, compta amb 140 sacerdots i el bisbe auxiliar assassinat (Samsó 1995: 144) i l’arquebisbe (Vidal i Barraquer) desterrat. No és fins al 1944 –Vidal i Barraquer va morir el 1943– que va accedir a cardenal Manuel Arce Ochotorena i, en morir Arce el 1948, el juliol de 1949 pren possessió del càrrec el cardenal Benjamín de Arriba y Castro (Duch 1996: 263), de fermes conviccions franquistes, que haurien de portar molts maldecaps a aquells eclesiàstics que intentaven contrarestar la força del règim.

És en aquest context que hem d’inscriure mossèn Josep Asens Huguet (Alforja, 24 de setembre de 1923 – 3 d’octubre de 2015). Ell va ser una persona de tarannà obert, conciliador, dialogant, unitari... La seva paraula i la seva actitud sempre incorporaven un missatge d’esperança i d’esforç per aconseguir una societat més justa que evités el sofriment de les classes més pobres i afavorís una convivència en pau i llibertat. Va voler mantenir-se deslligat de les coses mundanes, de manera que entregava part dels seus diners als pobres. En aquest sentit, va ajudar, des de la més absoluta discreció, moltes persones desvalgudes, per qui sempre tenia un consell, i va refusar qualsevol tipus de reconeixement. Va deixar dit: «Sempre he obrat molt senzillament i si alguna cosa de les que he fet ha aixecat rebombori sempre ha estat sense voler.» (Diari de Tarragona) De la mateixa manera que no volia acumular riqueses, tampoc volia acumular protagonisme, per tant, i això el va dur a treballar sempre per ajudar la societat des de l’ombra. En paraules de Mn. Gil, va ser un «home d’una gran autenticitat, extraordinari, senzill a més no poder». Li interessava buscar contactes amb la gent per fer apostolat i per eixamplar l’oposició al franquisme. Pretenia tirar endavant, per tant, una Església oposada al nacionalcatolicisme imperant durant la dictadura que li va tocar viure i que, afortunadament, a nosaltres ens va tocar viure al seu costat. 

Als 17 anys va ingressar al Seminari de Tarragona i va ser ordenat sacerdot el 22 de gener de 1950. La primera missa l’oficià al seu mateix poble, Alforja, el 29 de gener d’aquest any. Però aviat, en aquest mateix 1950, concretament el 24 de setembre, va ser nomenat vicari de Sant Pere (a Reus), fins al 1967. Entremig va ser nomenat, a més, capellà de la Hermandad Sindical de Labradores y Ganaderos de Reus (el 21 d’octubre de 1953) i vocal de Junta Local de Formación Profesional Industrial de Reus (el 13 de febrer de 1956). La seva marxa de Sant Pere segurament devia coincidir amb la detenció que va patir a Reus per haver deixat un local per fer-hi una reunió clandestina. Mentre es va estar a la capital del Baix Camp, en un principi va viure a l’actual avinguda president Companys, 18, on va iniciar una residència de capellans.

Gràcies al Dr. Vives, el 1967 va fer cap a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona; el van nomenar capellà de la Residència Sanitària de la Seguretat Social, de l’Institut Nacional de Previsió (l’actual Hospital Joan XXIII de Tarragona) l’11 d’octubre d’aquell 1967. Però si a Reus s’hi va estar 17 anys a Tarragona se n’hi estarà força menys, ja que aviat el van convidar a marxar, perquè permetia que la gent de CCOO es reunís al seu despatx (segons Teresa Fortuny). De fet, el 10 de febrer de 1971 –dos dies abans de comptar amb un nou cardenal (el Dr. Pont i Gol)– va ser detingut, amb altres membres d’Acció Catòlica, per «propaganda il·legal», tot i que fou alliberat el mateix dia. En les seves pròpies paraules: «[...] teníem un director molt... com ho diria... militar. La qüestió és que també era metge de la Guàrdia Civil i em va enviar uns quants guàrdies civils per a que se m’enduguessin.» (Diari de Tarragona) Tant aquesta detenció com la que hem comentat anteriorment mentre era a Reus són molt significatives tenint en compte que, en principi, l’emparava l’Església.

A partir d’aquí, el passegen amunt i avall, fins que el 1971, el nou arquebisbe: el Dr. Pont i Gol, el nomena vicari de Salou el 15 de març del 1971, previ acord de Mn. Muntanyola. De fet, els dos representen aquesta voluntat catalanista i contrària al règim de l’Església i, els dos, també van tenir molts problemes amb l’arquebisbe precedent al Dr. Pont i Gol: el Dr. Arriba y Castro. Segons, Xavier Amorós «es tractava de dos homes excepcionals» (2002: 320).

Aviat, però, després d’entrar com a vicari a Salou, torna a Reus per substituir Jaume Fernández a la parròquia de l’Assumpció dels barris obrers de Sol i Vista i Pelai. El nomenament com a ecònom de l’Assumpció és del 28 de setembre de 1972, concretament. A partir d’aquí el 21 de juny del 1974 passa a ser membre del Consell del Presbiteri, representant Reus ciutat; el 20 de setembre del 1979 és nomenat capellà del monestir de les Carmelites Descalces de Reus; el 15 de març, vicari episcopal del Baix Camp, el Priorat, la Conca de Barberà, la Segarra, l’Urgell i les Garrigues; el 9 de juny del 1987, delegat episcopal de Càrites Interparroquial de Reus; el 24 de febrer del 1998, director espiritual de la cúria Verge de Misericòrdia de la Legió de Maria de Reus i, finalment, el 8 de maig del 2000, capellà, també, de l’Institut Pere Mata. Malgrat jubilar-se l’any 1998, va continuar com a capellà a les Carmelites Descalces, a l’Institut Pere Mata i a la residència d’avis de les Borges, fins que el 2010 la salut ja no li ho va permetre.

Tenia el tema del català molt clar i la seva posició va ser fonamental perquè el català es mantingués en la litúrgia i en la predicació; a més, en les homilies no s’estava de fer saber les seves idees, fins i tot de manera contundent. En relació amb la llengua, va intentar buscar la via pacífica per recuperar-la com a dret innegociable. I amb l’entrada del Dr. Pont i Gol, molt més dialogador que el seu precedent; era el mateix Pont i Gol qui se les havia de tenir amb les autoritats franquistes, perquè es va posar al costat de Mn. Asens i d’altres mossens que, com ell, no entenien que el català s’hagués d’abandonar en les misses. 

Amb la voluntat ferma de construir una nova societat més justa el trobem especialment abocat als més febles i als més necessitats en dos àmbits que, evidentment, estan interrelacionats, l’un és l’àmbit eclesiàstic i l’altre és l’àmbit més directament antifranquista. Com deia, són dos àmbits que estan vinculats perquè ell creia en una altra manera de fer més propera i més justa per a les persones, sense coartacions de cap tipus. I ell va assumir discretament, però decididament, aquest compromís actiu que, en un cas, el de l’àmbit eclesiàstic persisteix en el temps i, en l’altre, el de l’àmbit més pròpiament antifranquista, s’esllangueix amb l’adveniment de la suposada democràcia. S’esllangueix, però continua latent, segurament; i s’esllangueix per dedicar-se a l’altra de les seves facetes plenament perquè devia creure que aleshores ja hi havia qui podia reclamar les llibertats o perquè les llibertats ja s’estaven recuperant; havia fet, per tant, senzillament una substitució, una substitució mentre les coses anaven maldades, que després, a partir dels ajuntaments democràtics, creu que ja cal retornar a qui realment tocava fer aquella funció; o potser és, senzillament, que ja n’havia tingut prou de rebre cops i pensava que ara que ja no en queien, de cops, es podia retirar, perquè, com diu Isidre Fonts, «devia ser una de les persones que més va passar per comissaria» en aquells temps foscos. El seu tarannà reservat va privar-nos de saber quantes van ser aquestes ocasions en què va passar per la comissaria o en què va haver de donar explicacions a les autoritats eclesiàstiques i també va privar-nos de saber l’autèntic motiu de finalitzar el seu compromís actiu amb l’antifranquisme. Malgrat tot, sí que va deixar dit al Diari de Tarragona: «Jo no sóc de cap partit polític, això que quedi clar; sóc apartidista i la mostra és que quan va arribar la democràcia jo em vaig desvincular d’aquestes coses per centrar-me en la meva missió de capellà. De fet, ara ja no fa cap falta que em posi en política, ara ja va sola.» (Diari de Tarragona).