dissabte, 5 de novembre de 2016

18 d'octubre de 2016




Avui ens centrarem en dues vinculacions ben diferents de la dona amb l’escriptura, la del franquisme i l’actual. Primer analitzarem la poesia a Reus durant la postguerra, per adonar-nos del paper «florero» que aleshores tenia la dona i, després, entrevistarem Carme Andrade, amb motiu de la publicació del seu últim llibre: Gosadies, i ens adonarem de com han canviat les coses per a la dona, en aquest sentit. Vinga, comencem!


 
Com a mostra més immediata de la represa cultural i literària catalanes a Reus i a la seva àrea d’influència, el que trobem és la poesia. Una poesia que ha de servir per demostrar que la llengua catalana continua vivia i ha de servir per cultivar-la en un registre més formal que el del carrer; es tracta d’una poesia que arrenca en la clandestinitat i que comptarà amb certa permissivitat per allò de tractar-se d’un gènere d’elit que poc podia influir al gran conjunt de la població; a més, cal tenir en compte que, en la majoria dels casos tampoc destacava per la qualitat –però, és clar, era només una excusa per mantenir viva la flama d’aquella llengua, la nostra, que havien volgut apagar, era només una mostra de l’«afany testimonial i la voluntat de refermar la catalanitat i de preservar l’ús de la llengua per sobre de tot», tal com diu B. de Riquer (Riquer 1989: 238). Calia, en paraules de Salvador Espriu, «salvar els mots» i mantenir l’esperança, d’un poble que podia i volia renéixer.
Que això sigui possible, com veurem, es deu a un seguit de gent que per damunt de la por que la repressió i la censura del moment feien inevitable, van mostrar la voluntat ferma de mantenir  uns ideals i de no deixar perdre una identitat que es volia anorrear, Josep M. Ainaud Lasarte (2002: 8) ens ho diu d’aquesta manera:

Com les brases sota la cendra, hi havia qui no desesperava, i que es posà a treballar per a reconstruir la cultura i el país, i, en primer lloc, la llengua catalana. Això va ser possible per l’esforç col·lectiu de tot un poble: pares, mares, fills i filles, avis i àvies, néts i nétes. Un esforç anònim, popular, que mereix ser recordat.

Aquesta és la meva intenció, recordar aquest esforç i aquesta gent; esmentaré uns noms, és clar, però darrere n’hi havia molts d’altres i sens dubte si va ser possible va ser gràcies a la complicitat de tots.

Jocs Florals d’estar per casa
Així, a Reus ja el 1945, enmig de l’esperança que els esdeveniments mundials afectessin els de casa i acabessin amb l’horror que s’hi vivia, però encara sumits en la brutalitat repressiva, trobem uns Jocs Florals d’estar per casa que se celebren clandestinament a l’Institut Pere Mata de Reus, un centre psiquiàtric; uns Jocs Florals que sorgeixen d’una voluntat jovial dels mateixos metges de l’Institut, prova d’això és que no només destinen premis entorn el lema: pàtria, fe i amor, sinó que també hi havia els extraordinaris i se’n destina un a «la poesia més dolenta» (Cunillera 1946). D’aquests Jocs Florals d’estar per casa n’hi haurà una segona edició, el 1946, que pren més volada i més solemnitat, que va a càrrec del doctor Lluís Grau Barberà; així tot i mantenir el nom –i dir-se, per tant, igualment «d’estar per casa»–, en aquesta segona edició aquests Jocs Florals compten amb molta més gent que en la primera; per això si en la primera edició se celebren al Xalet dels metges, en la segona se celebren al Teatre de l’Institut. Alguns dels premiats d’aquesta ocasió, en el cas de la primera no hi podem fer referència per la manca de cap publicació que ho esmenti, són: Josep M. Arnavat, amb la Flor Natural; Francesc Martí Queixalós, amb el segon premi; Oleguer Huguet Ferré, amb el tercer, i Salvador Egea, amb el quart.
La prova de la voluntat d’aconseguir que aquests segons Jocs Florals siguin més rellevants que els primers, també la trobem en el fet que, en aquest cas, sí que hi ha una publicació. Una publicació en la qual, malgrat que se’ns vulgui fer evident la pretensió de vetllar per la continuïtat de la llengua catalana, s’opta per una ortografia prenormativa; segurament perquè, tot i ésser clandestina, d’aquesta manera es pretenia evitar afegir més problemes legals, ja que, en tot cas, allò que la censura tolerava era aquesta ortografia.
A més, la publicació ens permet veure que les composicions són de baixa qualitat literària, el llenguatge és planer i el tema que tracten sovint gira entorn la natura i la religió, que es deixen embolcallar per l’alegria que domina en aquests certàmens que, en definitiva, no eren més que un entreteniment –tot i que encarat a uns objectius determinats– per a les persones que hi participaven.

Jocs Florals del Mas de la Bassa del Just
El 1946 és el segon i últim any dels Jocs Florals d’estar per casa; això és possible que es degui al fet del naixement, pocs mesos abans, d’uns altres Jocs Florals a Reus; aquests fets amb molta més majestuositat i seriositat, i amb molt més ressò, tot i que segueixin essent clandestins. Es tracta dels Jocs Florals del Mas de la Bassa del Just, mas propietat de la família Vallvè-Casellas, organitzats per Enric Prats Martí, que hi havia fet cap per refugiar-se dels atacs a la gent d’Església, com ell era, i que segurament els endega perquè com a treballador de l’Institut Pere Mata, coneixia els que allí ja s’hi havien celebrat el 1945.
Aquests Jocs Florals del Mas de la Bassa del Just comencen amb el pretext de la posada de llarg de la filla dels propietaris del mas: Josepa Vallvè i Casellas, fet que els donava una mica de marge en cas que tinguessin algun problema governatiu. De totes maneres si van ser possibles, segurament va ser gràcies al vincle que tenien amb l’Església i, com recorda la filla gran d’Enric Prats Martí, Enriqueta Prats Auqué, al fet que davant vivia un excoronel franquista que acudia sovint al mas i que devia intercedir perquè els seus veïns no tinguessin cap problema. I és que en aquest cas, a més, la senyera era present arreu, tot i que, retornant a les paraules d’Ainaud Lasarte (2002: 8): «Des del 1939, l’exhibició pública de la bandera catalana fou prohibida per les autoritats d’ocupació» unes banderes que «es feien clandestinament amb peces de color vermell i groc, comprades per separat per no desvetllar sospites, i eren ben amagades fins al mateix moment de penjar-les».  
Els membres del jurat del primer certamen d’aquests Jocs Florals està format per persones tan destacades com Mn. Ramon Muntanyola, mantenidor; Marià Manent, secretari, i Joaquim Santasusagna, president. Els premiats en aquest cas són: Rafael Vilà i Barnils, amb la Flor Natural; Xavier Amorós, tema Amor; Antoni Correig, tema Sant Josep; Mn. Ramon Muntanyola, tema Fe; Josep M. Arnavat, tema Campanar, i altra vegada Mn. Ramon Muntanyola, tema lliure, entre d’altres. Es tracta, és clar, de poetes de Reus o vinculats a aquesta ciutat d’alguna o altra manera, com és el cas de Mn. Ramon Muntanyola. Cal tenir en compte que Enric Prats en va fer difusió a les seves amistats més enllà de la ciutat de Reus, però que la dificultat de difondre amb normalitat el certamen a causa de la repressió que es vivia fa que, finalment, tot acabi recaient a mans de la gent més propera i que, fins i tot, hi hagi que rebi més d’un premi, com hem vist que passa amb Mn. Ramon Muntanyola.
De la mateixa manera que en el cas dels Jocs Florals d’estar per casa, en la segona edició els Jocs Florals del Mas de la Bassa del Just són molt més ambiciosos i també de la mateixa manera que aquells, aquests només compten amb dues edicions. Posats en la segona edició, doncs, la del 1947, la reina de la festa en aquest cas va ser Enriqueta Prats Auqué, la filla de l’organitzador.
El jurat que, en aquesta ocasió, havia de deliberar sobre les composicions presentades estava format per P. Ramon Castelltort, president; Felip Graugés, secretari i Joaquim Santasusagna que, en aquest cas, feia de mantenidor; i els premiats foren: Antoni Correig, Oleguer Huguet, Albert Manent i Joan Llongueres, entre d’altres. En aquesta ocasió es varen convocar menys premis extraordinaris, segurament perquè no en recaiguessin tants sobre les mateixes persones, com havia passat en l’anterior certamen.   
Els poemes, en una i altra ocasió, estan molt aferrats al formalisme i a una visió de la realitat connectada a la naturalesa, que esdevé esperançadora perquè es connecta amb Déu. Tot amb un vocabulari elaborat i precís que, per tant, s’allunya d’aquell vocabulari més col·loquial que s’utilitza en els Jocs Florals d’estar per casa.

Jocs Florals de Vallfogona de Riucorb
El mateix 1947 d’aquesta segona edició dels Jocs Florals del Mas de la Bassa del Just se’n celebren uns altres que tot i dur-se a terme en un indret una mica apartat de Reus, a Vallfogona de Riucorb –com a (Muntanyola 1948: 187) «memòria del gran Vicenç Garcia, poeta i rector»–, malgrat tot la petja reusenca és evident, Xavier Amorós ens ho relata (Amorós 2000: 135):

Els I Jocs Florals del Balneari de Vallfogona de Riucorb, celebrats amb tota pompa als jardins del balneari, el 14 de setembre de 1947, van tenir gran presència reusenca. En primer lloc van ser literalment organitzats sota l’impuls del senyor Enric Aguadé Parés –conspicu estiuejant de la colònia de l’entorn del balneari, propietari del conegut xalet Sant Jordi– i de la seva família. Els seus fills Jaume i Paquita van ser, respectivament, el secretari del jurat i la reina de la festa.

Aquests Jocs Florals, però, no són clandestins com els que hem vist fins ara, sinó que compten amb l’autorització eclesiàstica que en permet, també, la publicació legal –feta a Reus– de les composicions guanyadores. D’aquí que en puguem trobar referències al Diario Español que ens explica qui en resulta guanyador i hi trobem altra vegada noms com Correig, Amorós, Oleguer, Vilà i Barnils, Mn. Muntanyola, etc. entre altra gent que res tenia a veure amb Reus, com Josep M. Espinàs. En concret, Vilà i Barnils és qui rep la composició referida a la pàtria, tot i estar escrita en català, l’accèssit sí que seguia els paràmetres dictats pel règim –recordem, com diu Rafael Tasis (1997: 437) que hi havia «una disposició taxativa [que] prohibia que l’Englantina fos donada a una poesia escrita en la nostra llengua. Altrament, els discursos havien d’ésser en castellà» i aquesta disposició tampoc es compleix. L’accèssit en castellà que, és clar, gloriejava la pàtria espanyola, es tracta del treball presentat sota el títol Perennidad de España, de Manuel González Hoyos que, de fet, era de Santander i és l’única composició premiada en castellà.
Els membres del jurat en aquest cas eren: Mn. Lluís Riba –el rector de Vallfogona–, president; Mn. Ramon Muntanyola, mantenidor; Mn. Manuel Trens, Dr. Salvador Vilaseca i Sr. Frederic Amat i Arnau, vocals; i Sr. Jaume Aguadé, secretari. Es van rebre 187 composicions de les quals només 4 eren escrites en castellà, fet que supera les expectatives que es tenien (Cunillera 1948).
Les composicions poètiques presentades en aquest certamen (que va poder comptar amb premis amb metàl·lic –i premis destinats no només a poesia– gràcies a la contribució de diferents entitats com l’Ajuntament de Vallfogona o d’aportacions individuals), en termes generals fan referència a l’amor, un amor que engloba el lema: Pàtria, Fe i Amor i que, per tant, en última instància es tracta d’un amor a Déu; sempre, però, en la mateixa línia que en les altres ocasions, de composicions molt aferrades a la forma i a una visió romàntica de la natura que aporta pau i serenitat, si bé és veritat que aquí els poemes són més simbòlics i opten, en general, per una estrofa més llarga que en els altres casos.
No hi va haver una segona edició dels Jocs Florals de Vallfogona de Riucorb, però el 1948 a Reus hi va haver la II Feria de Muestras que comptava, també, amb uns Jocs Florals en què de manera totalment legal la llengua catalana era permesa, és clar que aquests Jocs Florals ja eren tota una altra cosa i el rerefons catalanista dels altres brilla per la seva absència. 
Cal tenir en compte, a més, que estem en un context històric canviant en què el final de la guerra mundial, amb la derrota del feixisme, atenua la repressió contra la llengua i la cultura pròpies de Catalunya. I això fa que la gent vagi perdent la por i aprofiti les escletxes del règim per fer-ne esquerdes en el mur que oprimeix Catalunya.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada