dimarts, 22 de novembre de 2016

22 de novembre de 2016



Escolta el programa!

Tornem a ser aquí! Avui parlarem de literatura i guerra civil, per recordar què vam viure com a poble i, per tant, si no nosaltres, els nostres avantpassats i perquè el proper diumenge 27 de novembre tenim dues propostes teatrals sobre aquest tema. Parlarem amb una de les responsables dels textos d’aquestes dues propostes: Tecla Martorell. En voleu saber més? Doncs, vinga, continueu amb nosaltres!




I per parlar de literatura i guerra civil (o postguerra), us hem fet una petita selecció de textos; textos de Jaume Cabré, Emili Teixidor i Jordi Coca. Afortunadament per evitar que se’ns oblidi aquella part de la història són molts els textos de què disposem, però n’hem hagut de fer una tria. Esperem que us agradi. Vinga!

De Les veus de Pamano de Jaume Cabré:
Així de simple va ser, filleta meva, com vaig començar a treballar per al maquis. A contracor, perquè no sóc valent, però amb l’ànsia de poder fer-me perdonar pel Ventureta que havia mort als catorze anys potser perquè jo no havia estat prou enèrgic davant el Valentí Targa. I el comandament em va ordenar que continués fent la mateixa vida, exactament la mateixa, fent classe, anant al cafè a fer la copeta amb el Valentí, acompanyant-lo en les seves incursions, col·laborant amb la Falange i aconseguint que ningú, al poble, no tingués cap dubte que era un veritable feixista.
La primera feina van ser uns holandesos que fugien de l’Europa nazi perquè eren jueus. I després, tres homes que fugien del règim franquista cap al nord, camí d’un altre horror, i es van passar tot un diumenge dalt de les golfes fins que es va fer fosc. Més endavant, una partida de sis homes que havien traspassat la frontera feia unes quantes hores i anaven cap avall. Dos d’ells eren aviadors britànics. Tothom gent dura, lacònica, que sabien el que es portaven entre mans perquè feia massa temps que la seva vida corria perill. I em vaig assabentar que la seva seguretat a França també és estantissa perquè el govern de Vichy, si els descobreix, els lliura als nazis. I l’únic lloc de repòs veritable són les illes –en diuen les illes– com la meva escola, llocs on saben que ningú no els pot trobar perquè ningú no sap que existeixen.
[...]
El més difícil, filla meva, no és arriscar la vida: quan saps que el màxim que et pot passar és que la perdis, la por, que mai no desapareix, queda en un segon terme. Una cosa així, me l’havia dita la teva mare poc abans de fugir de mi. Durant uns quants dies vaig viure amb orgull la meva nova realitat interior: deixava de ser covard. El més difícil no és arriscar la vida: fa més mal la por del dolor, de la tortura. Però encara hi ha una cosa que em fa més mal: ser un feixista declarat als ulls de tothom. Perquè al cap de dos dies d’haver rebut aquella visita, vaig jurar al Valentí Targa que em carregaria tots els maquis del món i que què passava que encara no tenia uniforme de la falange. El Valentí estava commocionat pel cop d’efecte del maquis: davant dels nassos de l’exèrcit va voler el pont de l’Hostal Nou, al camí antic de Rialb. Mai el maquis no havia actuat tan cap al sud i això posava furiosos els militars i de retruc els falangistes. Des d’aquell dia el Valentí em considera un dels seus de manera inqüestionable perquè, a més, l’endemà em van fer la foto oficial amb uniforme. Ara comprenc que encara hi ha una cosa més cruel que no pas passar per feixista als ulls de tot el poble: és passar-ho als teu ulls, filla meva. I als teus, Rosa.

De Pa negre d’Emili Teixidor:
Les injustícies de la vida, era una frase que jo havia sentit centenars de vegades en tots els llavis i que jo adaptava a les meves dimensions aplicant-la als càstigs del vicari-mestre de l’escola parroquial que ens pegava amb un bastonet o un regle a la mà oberta o amb tots els dits fent pinya en els casos més greus, o en la resignació amb què havia d’acceptar les negatives constants de la mare a donar-me diners per anar al cinema o per comprar-me tebeos –ella en deia patufets– a l’única llibreria papereria del poble. Llavors, amb els plors de la tia Felisa que arribaven del menjador, entenia injustícies més grans, com la de ser expulsada de la casa i de la família per fer vida lluny del bosc en companyia d’estrangers desagradosos. No sé per què se’m va presentar a la memòria la Ploramiques, tan allunyada com la tia Felisa o com jo mateix de tots els paisatges coneguts.
Mentre la tia Felisa continuava amb els seus planys i la mare amb els seus afalacs i consells, jo divagava en la foscor del dormitori buscant racons per acollir la nova víctima de les injustícies de la vida, i se’m va acudir una altra paraula que havia sentit al mas dels avis, a Can Tupí, dita només pels homes, no recordava si en Quirze pare o el pare Tafalla, en una conversa sobre la guerra de la qual no devia haver entès res, i només me n’havia quedat aquest nom: «infiltrat». Durant molt de temps no havia sabut on aplicar aquesta paraula, i ara, de sobte, veia clar que la tia Felisa, com jo i la Ploramiques, i la tia Mariona de Barcelona també, tots quatre érem infiltrats als llocs que habitàvem. No pertanyíem a les famílies ni a les cases que ens acollien, érem només infiltrats, com bestioles recollides del bosc i acceptades a les gàbies de la cort o a la cuina, com animals domèstics, suportats si ens portàvem bé i no provocàvem maldecaps. Els infiltrats podien ser desposseïts en qualsevol moment de tot el que tenien i expulsats del lloc on vivien, tot depenia de l’atzar, de les injustícies de la vida que ampliaven el seu imperi, d’un home que reclamava una dona per endur-se-la a casa seva en matrimoni, dels resultats d’una guerra en la qual no havíem participat en res però malgrat tot n’havíem de patir les conseqüències, de la presó del pare i de la seva mort... tot ens allunyava del bosc original dels primers anys, del refugi segur del seu brancam, del silenci acollidor de les seves profunditats, dels verds intensos de les seves fulles i de l’herbei i els matolls del sòl.
Pensava que la mort del pare era alguna cosa més gran que una de les injustícies de la vida que se m’havien presentat i se’m continuaven presentant. Contra les injustícies de la vida, en certa forma, s’hi podia fer alguna cosa, oposar alguna resistència, desviar el seu camí..., per exemple, a l’escola parroquial els companys obligats a parar la mà per rebre el càstig del vicari mestre, abans se la untaven amb all com si fos una llesca de pa torrat, perquè deien que així el regle relliscava i els cops no feien tant de mal, o un altre exemple, contra l’exili de la casa familiar es podia fugir i refusar el matrimoni o contra l’estada a la masia dels avis, et podies amagar al cor del bosc o fugir muntanyes amunt cap a França, com els perdedors de la guerra, i convertir-te en un pòtol sense sostre ni família... O sigui que les injustícies de la vida depenien de la voluntat d’alguna persona, un enemic o una autoritat, el mestre, el rector, el pretendent... però ¿com es podia esquivar la mort? La mort era més que una injustícia de la vida, la mort era la negació de la vida, el revés de la vida, el contrari de la vida, el no-res, la no vida. Era més monstruosa que una de les injustícies de la vida perquè ningú no hi podia oposar res, ningú no podia fugir ni amagar-se d’aquest fet perquè no venia de fora, el portaves tu mateix a dins sense pensar-hi, la mort et convertia a tu mateix en el teu propi enemic i botxí, era com una muntanya que s’esberla i es desfà o com un bosc encès i convertit en cendra. Era la gran injustícia, la injustícia única, de la qual depenien totes les altres. 

De Sota la pols de Jordi Coca:
Era estrany travessar aquella pau dels carrers, abatuts per la tragèdia. Jo potser no m’acabava d’adonar completament del que passava, però d’una manera o l’altra tenia la sensació que la mort ens encalçava acarnissadament. I això de banda, mirés o on mirés, tot era lleig, sòrdid i sense llum. El pare del Daniel a la presó, la cama malalta del Perico, els morts de l’hospital, la brutícia de la casa on vivia el Cèsar, el posat malaltís que sempre feia el Miquel per culpa d’anar tant a missa, els problemes del Joanet, els qui havien perdut parents durant la guerra... I ara l’oncle Esteve, em deia, s’ha matat amb el cotxe... Què volia dir que s’hagués matat amb el cotxe?, em demanava. On havia passat allò? Com és que havien avisat l’oncle Pere? Sabia que cada una d’aquestes preguntes tenia una resposta fàcil, però no em veia amb cor de donar-les. Viure, recordo haver pensat exactament això, era com anar en una barca i remar a contracorrent. Un riu turbulent d’aigües negres ens arrossegava en una direcció i nosaltres ens hi oposàvem. Hi havia moments de calma, pocs, però n’hi havia. De vegades tot era ple, de vegades tot era buit. Recordava haver menjat fruites amargues i haver-les d’escopir, i recordava un grapat de cireres fosques com la sang i dolces com la mel. Sentia un gran pes als ulls, segurament de son, mentre pensava en aquestes coses, i arribar a casa de l’oncle es va fer més pesat que mai. Recordava l’estudiant d’aquella novel·la de què parlava el César. Que difícil que era la seva posició. En el fons ell se sentia culpable perquè els altres li feien sentir-se’n en considerar que el seu crim era punible. El que l’estudiant notava era el pes de la societat més que no pas el seu propi remordiment... En fi, tot caminant pensava més o menys coses com ara aquestes. La culpa, les dificultats, el cansament, la indiferència... Perquè la veritat era que jo no tenia cap ganes de plorar, cap ni una, només sentia cansament i tristesa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada