dissabte, 5 de novembre de 2016

4 d'octubre de 2016


Escolta el programa!

Aprofitant que diumenge passat, el dia 2, va fer 25 anys que ens vam quedar sense la Maria Aurèlia Capmany, sense ella, però amb el seu llegat; avui parlarem d’aquesta «donota», però no només parlarem d’ella, perquè a la segona part n’entrevistarem una altra de dona, l’escriptora Raquel Estrada. Avui això va de dones! Que també hi som i també ens volem fer sentir! Vinga, que comencem!




Com dèiem, doncs, portem 25 anys sense la Maria Aurèlia Capmany, sense ella, però amb el seu llegat, que no és poc, perquè va assumir aquell compromís de l’escriptor de postguerra de «salvar-nos els mots» i els va salvar, i tant que els va salvar, i ens els va presentar de mil maneres, tot i que això impliqués, és clar, en aquella època haver de fer filigranes amb la censura, que les autoritats franquistes ho sotjaven tot, sobretot si era català i no posaven pas res fàcil, al contrari. I ella, tot i ser dona, i el que implicava en aquell moment ser-ho, en aquell moment en què la dona quedava reclosa a casa a «servir» el seu home i poca cosa més li era permès fer; ella, doncs, gosa tenir paraula, la pren i la fa sentir amb tota la seva força. Malgrat tot manifesta la seva enveja de penis freudiana, la seva enveja de tenir el poder que els homes tenien i que a ella li era pres i que, per això, sempre ho tenia tot molt més difícil, encara; com si aquella trepitjada i grisa postguerra no ho fos ja de per si prou.
Maria Aurèlia Capmany va ser una barcelonina de pro, hi va néixer el 3 d’agost del 1918 i hi moria el 2 d’octubre del 1991. I sempre hi va mantenir un estret lligam, de fet, fins i tot va acabar essent-ne regidora de cultura. Filla d’una família d’intel·lectuals, va gaudir d’una gran formació cultural i fou una lectora infatigable. Va estudiar a l’Institut Escola, que la va preparar per un món totalment diferent al que es va trobar i, després, a la universitat va estudiar Filosofia. No se’n sabien avenir que fos dona i estigués estudiant a la universitat, però al final ho toleraven perquè creien que era un «homenot»; es veu que aleshores era impensable que una dona, qualsevol dona, pogués accedir a la intel·lectualitat i pogués tenir veu pròpia. Des del punt de vista filosòfic, la seva obra –molt heterogènia: novel·les, memòries, teatre...– va rebre la influència de l’existencialisme i, és clar, del feminisme; del qual va ser una gran defensora i capdavantera.
La influència existencialista, tot i que no la deixarà, es veu sobretot en les primeres novel·les, en què apareixen dones que s’ofeguen en la seva pròpia vida, perquè no se senten realitzades i, per tant, no poden aconseguir ser felices. Malgrat tot, també pren molta importància la historiografia, sobretot la dels Països Catalans, en les seves aportacions novel·lístiques. Tot de pretensions amb objectius molt clars al darrere: reclamar una altra existència per a la dona i no deixar perdre aquella història que els vencedors de la guerra civil pretenien esborrar, per esborrar amb ella la nostra consciència de país.
A continuació, per tenir-ne un tast, un fragment de Cartes impertinents, en què veiem com en ella va influir aquella idea de la Virgínia Woolf d’assassinar l’àngel de la llar; es tracta d’un fragment de la carta d’una assassina a una dona de bé:


Vaig somriure, doncs, una vegada més, i vaig dir-li:
—Ets tan comprensiu! No sé pas per què porto una vida tan inútil. I en aquell moment, l'àngel de la llar, satisfet, em mirava, des de l'altre cantó de la sala, des del fons del mirall.
No vaig deixar de somriure, ni de fer la veu dolça, perquè no volia que aquell endimoniat àngel de la llar se m'escapés. Havia comprès que si deixava de somriure desapareixeria. Mai no havia estat tan amable com aquells dies. Em sentia a mi mateixa dient: «Sí estimat... Sí, estimat», com en les traduccions de les novel·les angleses. Somrient així vaig perseguir el meu àngel per tots els racons de la casa. I una tarda, una de les tardes més avorrides de la meva vida, mentre el meu marit feia migdiada, bo i assegut a la butaca, vaig veure l'àngel estintolat a la paret, entre la televisió i el cove de la roba neta. Vaig fer un salt elàstic i vaig engrapar-li just el coll. Vaig prémer fort, amb tota la meva ànima i vaig veure, amb els meus propis ulls esverats, com l'àngel es fonia. Hi va haver una lleugera escampadissa de plomes, res més. Quan el meu marit es va despertar em va dir:
—Ja t'ho deia jo, que s'havien de recosir aquests coixins. 
—I tant —vaig contestar—. Els homes de la casa haureu d'apuntar-vos a un curs de recosir coixins, estimat. 
L'«estimat» em quedava com un tic nerviós que ja quasi ha desaparegut del tot.
He de confessar que, al primer moment, em vaig sentir una mica desemparada. Sense el meu somriure habitual i sense la meva contesta amable, havia de resoldre a cada instant què contestaria, quina havia de ser la meva opinió.
—Com has canviat! —em deien parents i amics.
Al primer reclam del marit ja vaig saber contestar-li:
—Tinc una feina urgent, amor meu. Quan acabi estaré per tu. 
I quan arriben els meus fills de col·legi els dic:
—Quan truquin per telèfon, pregunteu primer de part de qui, i si no és ningú de la llista digueu que no hi sóc. I ara tanqueu la porta, tresors de la mareta. 
Em queden encara frases fetes dels vells temps d'amabilitat, però ja no sóc dolça i comprensiva, i he recobrat a poc a poc el meu propi rostre. Cada u hi diu la seva, és clar, i hi ha qui afirma que m'he tornat insuportable. Però em suporten, naturalment, com jo abans els suportava.
Aplica't la història, senyora de bé, i creu-me: si vols fer alguna cosa de bo en aquest món, i no et resignes a ser un esbós de persona, assassina l'àngel de la llar; només així començaràs a viure.

I un altre exemple, encara, en aquest cas pres de Feliçment sóc una dona (una expressió que va prendre de Rigolboche, que va dir: «heuresement que je suis une femme»:

M'acostumo a una nova obediència. Els qui vetllen per mi busquen amb delit un lloc on col·locar-me. Troben per fi l'esglaó: no ben bé criada, però de cap manera senyora. Oblido sense esforç el meu camí de perfecció i estimo tendrament, amb un amor trist i compartit per primera vegada. Veig per primer cop amb els meus propis ulls la sang, la mort, la por.

Ara recordo amb claredat aquells dies del convent, llavors els vaig oblidar. I tan de pressa. Al cap de dotze hores escasses havia estat sempre allí, no me n'havia mogut mai i l'horitzó que veia, la gran casa de pedra i al fons els immensos edificis de les naus eren tot l'horitzó de la meva vida. Havia crescut, deien. I amb l'alimentació que ens servia la Paula: cigrons, mongetes, cansalada i cap i pota, vaig posar pell tibant. I vaig ser altre cop una noia obedient. L'avi estava content de mi.
No em va renyar quan vaig arribar a casa. Potser tampoc no havia vist mai massa clar quins avantatges podia treure de la meva estada en aquell llunyà convent. No va voler aclarir què havia passat, què havia motivat la meva expulsió del col·legi. Va asseure's a l'altre cantó de la taula, va mirar-me amb un posat del qui calibra quina mena d'animal té enfront seu i en mesura l'envestida. I després de deixar de mirar i passar una bona estona trinxant tabac que estenia sobre la taula i feia una pudor molt forta, àcida, va alçar de nou els ulls, va fer una ganyota que semblava un somriure i va dir:
    —Et buscarem una feina, ara. Som treballadors nosaltres, sents? 
    La dona de l'avi va riure. 
    —Ja seria hora —va dir—. La tracteu com si fos una senyora. I em sembla que...

Dos exemples per demostrar que cal un alliberament de la dona, un alliberament que la permeti ser qui vol ser, que no la reprimeixi, perquè només així podrà ser feliç; del seu feminisme militant, del qual va esdevenir-ne bandera perquè, a més, se li van encomanar llibres de feminisme per recuperar la posició que la dona havia tingut abans de la guerra o, si més no, recordar que altres moments menys repressius per a la dona ja havien existit. 25 anys sense ella, sense la Maria Aurèlia, però 25 anys de fer camí en aquest àmbit; tot i que encara hi hagi molta feina a fer, segur que sense ella, seríem més lluny encara; que aquests 25 anys de la seva mort, serveixin per recordar-nos a tots que cal tenir en compte que a la dona encara li queda molt de camí per avançar per aconseguir la plena igualtat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada