dissabte, 5 de novembre de 2016

27 de setembre de 2016




Tornem a ser a la nostra cita setmanal. Avui per parlar de llengua, per parlar de llengua des del punt de vista literari i per parlar de llengua des del punt de vista sociològic, perquè en la segona part del programa, en l’entrevista, compartirem l’estona amb el sociòleg de Rosell que és professor de la Universitat Rovira i Virgili, entre moltes altres coses, i viu a Cambrils. Aquesta llengua, la nostra llengua, que tan sovint necessita ser reivindicada; però els catalans en sabem molt de reivindicar i tot i que preferiríem viure tranquils; si l’hem de reivindicar la reivindiquem. I qui diu llengua, diu llibertat. Comencem!




Bonaventura Carles Aribau amb la seva Oda a la pàtria ja es lamenta, establert a Madrid, de perdre la seva llengua amb la seva oda A la pàtria, que va marcar l’inici de la Renaixença, un moviment literari que va representar una alenada d’aire fresc per a la nostra llengua, un renéixer que li va conferir una vigoria perduda en aquest àmbit, el literari, i que de seguida va recuperar:

A LA PÀTRIA

Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau;
oh serres  desiguals que allí en la pàtria mia
dels núvols e del cel de lluny vos distingia
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
guaites per un forat la tomba del jueu
e la mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors
com conèixer pogués lo front de mos parents;
coneixia també lo so de tos torrents,
com la veu de la mare e de mos fills los plors.
Mes, arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d'arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.

¿Què val que m'haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella
si el cant dels trobadors no sent la mia orella
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport
e veig del Llobregat la platja serpentina
que, fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis
que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
la llengua d'aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l'ingrat que, al sonar en sos llavis
per estranya regió l'accent nadiu, no plora,
que, al pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora
ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis.

En llemosí sonà lo meu primer vagit
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia
e càntics llemosins somniava cada nit.
Si, quan me trobe sol, parl amb mon esperit,
en llemosí li parl, que llengua altra no sent;
e ma boca llavors no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per expressar l'afecte més sagrat
que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentit més dolça que la mel
que em tornes les virtuts de ma innocent edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria;
e pàssia per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat.

Però la nostra història, ha passat per molts moments diferents, i Salvador Espriu ens recorda la més endavant, la necessitat de salvar els mots, una necessitat fruit d’una repressió, en aquest cas la de Franco, abans ja l’havíem patida de la mà de Felip V, després amb Wert i amb tants altres que veuen en la nostra llengua una arma, l’arma de tot un poble, l’emblema d’una nació oprimida que no vol claudicar:

INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
A Raimon, amb el meu agraït aplaudiment.
Homenatge a Salvat-Papasseit.

Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes."
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues."
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble."

Ens neguem a veure els nostres somnis i els dels nostres avantpassats esquarterats, fets miques. Tenim molt clar qui som i què ens defineix com a poble. I tenim molt clar que el nostre camí per superar les adversitats no serà planer, però estem disposats a superar-les. Així ens ho explica Vicent Andrés Estellés:

PROPIETATS DE LA PENA

Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això son banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sino s'és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

I llavors apareix, també, la necessitat de reivindicar cada racó on es parla català, se li vulgui dir d’una manera o d’una altra, que la voluntat de dividir-nos per anorrear-nos és clara, però tot i que constantment haguem de deixar clar que som catalanes, continuarem fent-ho, com ho fa, Ovidi Montllor en “La cançó del cansat” que dedica a Joan Fuster, el company de penes (i de glòries) del mateix racó dels Països Catalans que ell i, per tant, amb la mateixa necessitat identificativa concreta que ell:

LA CANÇÓ DEL CANSAT
A Joan Fuster

Em va tocar tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabata Oriola d'estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.
Per senyera, senyors, quatre barres.
Per idioma, i senyores, català.
Per condició, senyors, sense terres.
Per idea, i senyores, esquerrà.
Queda clara, per tant, per a tothom,
la meua carta de naturalesa.
No és miracle, ni és un mal son;
m'ha tocat, i és la meua feblesa.
Quede clar, també, que són covards,
tots els qui obliden les arrels.
Seran branca d'empelt en altres prats.
I en la mort, rellogats desl estels.
És ben trist encara avui parlar,
i posar al seu lloc una història.
Fins ací ens heu fet arribar.
De tan grossa raó, naix la glòria.
I torne a repetir: sóc alcoià.
Tinc senyera on blau no hi ha.
Dic ben alt que parle català.
i ho faig a la manera de València.


 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada